Exhortant el nostre país a reaprendre les virtuts perdudes de la "implacabilitat de l’autoconfiança" i l’"odi", l’article reclama "una política de brutalitat focalitzada". És una conclusió apropiada per a una edició de la major revista d’actualitat, que encarna la fortalesa humana i alguns sinistres defectes dels mitjans de comunicació americans durant la crisi actual.

Bona part de la cobertura periodística inicial va ser punyent, dolorosa i totalment apropiada. Però molts analistes i set-ciències no van perdre temps a transmetre –de vegades amb gran entusiasme- la seva impaciència per veure els Estats Units posar la seva força militar al servei de la còlera. Aquesta mena d’impulsos són extraordinàriament perillosos.

Per exemple, cada nit, a la televisió per cable, Bill O’Reilly s’ha dedicat a fer sonar ben fort el seu timbal a favor de represàlies indiscriminades. A menys que els talibans lliurin ràpidament Bin Ladesn, O’Reilly proclamava a Fox News Channel, "Els Estats Units haurien de bombardejar les infrastructures afganeses fins a convertir-les en un munt de runa –l’aeroport, les plantes energètiques, les reserves d’aigua i les carreteres."

I la població civil de l’Afaganistan què? "Els civils no haurien de ser el nostre objectiu," deia O’Reilly, "però si no s’alcen contra aquest govern criminal simplement es moriran de gana." En gran mesura O’Reilly reclamava que els Estat Units extenguessin els bombardejos a Irak i Líbia.

Un exdirector executiu del New York Times, A.M. Rosenthal, va aconseguir igualar O’Reilly al capdavant de la cursa del militarisme de sofà. Rosenthal afegí Iran i Sudan a la llista de nacions liquidables, escrivint al Washington Times que el govern dels Estats Units hauria d’estar a punt i disposat a lliurar un ultimàtum a sis governs –ràpidament seguit per bombardejos massius si les exigències de Washington no són satisfetes.

En un to semblant, Steve Dunleavy, columnista de New York Post, va demanar oceans de sang innocent: "Pel que fa a les ciutats o països que emparen aquests cucs, bombardegeu-los fins a deixar-los plans com una pista de bàsquet." El director de National Review, un jove anomenat Rich Lowry, es mostrà igualment eloqüent a recomanar crims a gran escala contra la humanitat: "Si arrasem part de Damasc o Teheran o el que toqui, això serà part de la solució."

Més insidiosos que els nombrosos setciències capcalents són els molt més nombrosos periodistes que no paren de proporcionar serveis estenogràfics a les fonts oficials sota l’aparença de fer periodisme.

Tots hem sentit dir que és important que els periodistes siguin independents del govern. De vegades aquesta independència ha estat més aparent que real, però altres vegades ha estat una valuosa realitat i una font d’orgull professional. Avui, però, si jutgem a partir del contingut de les informacions dels grans mitjans de comunicació nacionals, aquest orgull s’ha enfonsat amb les torres del World Trade Center.

Més que mai, quan els periodistes informen en compliment del deure, la professió de periodista pren la forma d’un relacions públiques al servei de l’Oncle Sam. En efecte, són molts els periodistes que fan la salutació marcial al comandant en cap i esperen les seves ordres.

Fixem-nos en les paraules pronunciades fa poc per Dan Rather. Durant la seva aparició al show de David Letterman, el presentador de telenotícies va jugar fort: "George Bush és el president," digué Rather, "ell és qui pren les decisions." Parlant com "un americà", el periodista afegí: "Jo formaré allà on ell vulgui, només m’ha de dir on. I la seva crida es produirà."

La cobertura dels mitjans de comunicació de les accions militars dels Estats Units sovint ha comportat una duplicitat de passos de ball, amb fonts d’informació fermament compromeses amb l’autocensura, i posteriorment queixes –normalment després del fet- que el govern imposava massa restriccions a la premsa.

Dos mesos deprés de la Guerra del Golf, acabada fa una dècada, els directors de les 15 grans organitzacions periodístiques americanes van enviar una carta de queixa al llavors secretari de Defensa, Dick Cheney. Al·legaven que el Pentàgon havia exercit un "control virtualment total" sobre la cobertura de la guerra.

Ara, com va informar la CNN de passada fa uns dies, el departament de Defensa pretén imposar "serioses restriccions informatives." Per exemple, "el Pentàgon actualment no té la intenció de permetre als repòrters desplegar-se amb les tropes o informar des dels vaixells de guerra, pràctiques rutinàriament desenvolupades a la Guerra del Golf Pèrsic de 1991."

La pregunta és: si les restriccions del govern dels Estats Units sobre els mitjans suposaven un "control virtualment total" de la cobertura informativa durant la Guerra del Golf, i ara les restriccions seran encara més severes, ¿què podem esperar dels mitjans informatius durant les properes setmanes i els propers mesos?

Els edictes restrictius del govern, que suprimeixen l’accés a la informació i les cròniques des de l’escenari dels fets, farien molt de mal si el corrent principal de les organitzacions periodístiques maldés per funcionar amb independència. El periodisme americà de vegades és conegut com el quart estat, però Dan Rather està lluny de ser l’únic periodista famós que ara sembla ansiós per convertir la seva professió en una quarta branca del govern.