D'una banda, ens interessa la manera com els mitjans de comunicació aborden determinades realitats conflictives. En aquesta secció (Vés amb compte), el País Basc hi tindrà un paper destacat, ja que ens preocupa el tractament esbiaixat, que constantment incompleix els codis deontològics del periodisme, amb què gran part dels mitjans de comunicació espanyols i catalans s'acosten a tot el que passa en aquell país. La forçada dimissió del director de Telemadrid tan sols és la punta de l'iceberg d'una manera d'actuar, de procedir, que en comptes d'acostar-nos a la realitat, només crea miratges. En aquest sentit, no ens interessa tant criticar un periodista com mostrar un context històric que li permet afirmar tranquil·lament el que critiquem.

D'altra banda, la secció Los nacionales s'ocuparà de com els mèdia intervenen en la creació i en la procreació del nacionalisme banal espanyol. Tot i que la pràctica totalitat de la premsa editada a Espanya i al nostre país fa gala de no professar una ideologia nacionalista, aquest discurs emmascara el seu paper fonamental en la construcció quotidiana de la nació espanyola. Es tracta d'un discurs nacionalista que s'intenta amb més o menys èxit amagar a les pàgines de política (tot i que hi és implícit, ja que es dóna per pressuposat), però que es fa evident, de vegades d'una manera ridícula, a les seccions d'economia, esports o societat. A tall d'exemple, els èxits espanyols a les Olimpíades obren, amb gran alegria, els espais televisius d'informació general.

Finalment, un altre tema que mereixerà la nostra atenció són els discursos sobre la llengua/les llengües, especialment els que es vehiculen a través dels mitjans de comunicació. Observem, també amb preocupació, com una sèrie de columnistes i/o tertulians amb gran presència mediàtica han aconseguit propagar un discurs liberal, individualista, sobre l'ús del català, que està destinat a atacar frontalment qualsevol intent que aquesta llengua ocupi un lloc hegemònic en determinats àmbits d'ús. Es tracta d'un discurs fal·laciós en diversos sentits: d'una banda, obvia el fet que una llengua no és bàsicament un fenomen individual, sinó col·lectiu; d'altra banda, i això ens sembla encara més trampós, els mateixos que, adduint una pretesa llibertat individual dels parlants, s'oposen a qualsevol regulació de l'ús lingüístic quan afecta favorablement el català s'obliden d'aplicar la mateixa recepta a l'espanyol. Així mateix, aquestes persones en cap moment defensen els drets individuals de les desenes de milers de gallecs o dels parlants d'amazigh que resideixen al nostre país.