Tal i com assegura el periodista Florencio Domínguez al llibre Periodistas ante conflictos. El papel de los medios de comunicación en situaciones de crisis (1999, Universitat de Navarra) amb els anys ETA ha anat desenvolupant dues línies de reflexió sobre els mitjans de comunicació: una interpreta els mass media com a òrgans d’expressió de la classe dominant i que aquesta els utilitza per transmetre els seus valors socials a les classes dominades, i l’altra línia apunta als mitjans com a instruments del «poder opressor espanyol». «A mesura que es consolida la democràcia a Espanya, -assegura Domínguez - a ETA i als cercles polítics que depenen d’ella s'estén una concepció insultant dels mitjans informatius basada en la identificació del periodista amb el policia. Aquesta teoria es formula el 1969, però és als anys vuitanta quan es converteix com a dogma de fe entre els sectors socials que donen suport al terrorisme.

Un discurs molt més simplificat que l’elaborat per la pròpia organització terrorista amb anterioritat, permet sostenir els actuals membres d’ETA que els mitjans són una part de l’estratègia policial del govern, que són "txacurras" (gossos) de la ploma» i que les informacions formen part d’una depurada estratègia d’«intoxicació» o desinformació. Conceptes senzills que, reiterats sistemàticament, penetren entre les bases socials que donen suport a ETA en les quals es genera una hostilitat permanent contra ets mitjans i els informadors».