El 20 de desembre de 2000, Angel Rekalde llegia la seva tesi doctoral «Prensa y propaganda. El nacionalismo vasco en El País. La campaña electoral de marzo del 2.000. Antecedentes». L’acte, que va tenir lloc al saló de graus de la facultat de Belles Arts de la Universitat del País Basc, no tindria més repercussió de la normal, sinó fos perquè Rekalde és un exetarra que ha estat un total de dinou anys a la presó. Va entrar-hi per primer cop amb disset anys i mesos enrera va finalitzar la condemna. Durant la seva estada a la presó, Rekalde, que en l’actualitat es dedica a escriure, va llicenciar-se en periodisme sociologia i polítiques.

La tesi se centra en una anàlisi exhaustiva del diari El País durant la campanya electorat de les eleccions generals de març de 2000, quan ja s'havia trencat la treva d’ETA. L’elecció de El País es deu, segons Rekalde, a què aquest mitjà «és el principal diari de referència de l’Estat espanyol». Es va utilitzar l’edició espanyola, i no la basca, per buscar «un procés de construcció d’un discurs fora de l’àmbit controvertit, fora de l’àmbit basc». L’anàlisi se centra en 177 unitats periodístiques, de les quals Rekalde va excloure les notícies d’ETA.

Segons la tesi, El País contempla la societat basca «a través del paradigma del conflicte i la contradicció» i crea dos fronts, l’espanyol i el front basc o nacionalista. L’estudi critica la massiva construcció de notícies «que es basen en intervencions oratòries, en detriments de fets reals, successos i dades objectives. És la porta falsa per on se’ns cola l’opinió disfressada d’informació». Aquest recurs massiu a la «declaració» revela, segons Rekalde, el paper de El País com canal de difusió de discursos oficials. La tesi també conclou que «l’existència d’ETA, a efectes de propaganda, contamina les diferents expressions de l’acció política i la realitat basca amb què s’associa». L’estudi també avisa que «la regla de l’exageració i la desfiguració afegeixen components de burla, de caricatura, que deformen i ridiculitzen la imatge pública de dirigents com el lehendakari o Xavier Arzalluz". Per finalitzar, Rekalde critica que «es sobredimensiona la violència", l’existència d'una construcció social de la realitat basca «a través de conceptes etiquetadors, estratègies discursives i pressió mediàtica» i la criminalització de la dissidència independentista. La tesi critica l’equiparació del nacionalisme autonomista amb l’independentista, la confusió entre informació i opinió, i una selecció de fonts centrades en filtracions policíaques, judicials i en declaracions de líders d'opinió «d'una orientació espanyola notòriament agressiva».