L’ofensiva d’ETA ha centrat darrerament bona part dels seus esforços en les amenaces als mitjans de comunicació.

L’assassinat de José Luis, López de Lacalle i els atemptats contra Aurora Intxausti, Juan Francisco Palomo i Luis del Olmo són només la tràgica punta d’un iceberg on s’hi barregen forces contraposades. Per una part, una ideologia que carrega contra els periodistes, però també un conflicte que sovint s’explica de maneres diferents i uns professionals que viuen entre l’espasa de la por i la paret d’una feina on no sempre es respecta la llibertat d’expressió

«Estic convençuda que l’Ernest, fins i tot amb la persona que el va matar, hauria intentat dialogar. Vostès que poden, dialoguin, per favor». Les paraules de Gemma Nierga no només van provocar els aplaudiments dels milers de persones que assistien a la manifestació posterior a la mort de Lluch. També van deixar, de passada, glaçats els polítics que encapçalaven la protesta ciutadana i van obrir un debat entre la professió periodística. Gemma Nierga estava legitimada a dir tot allò?

0, al contrari, s'havia d’ajustar al guió pactat prèviament i no aprofitar-se de la situació? Els periodistes són uns mitjancers que tan sols han d’informar o han d'anar més enllà? Com afecten les amenaces dels terroristes a l’objectivitat que, teòricament, s'espera d'ells? Quin hauria de ser i quin és, realment, el paper del periodista en tot aquest context?

ACTORS O ESPECTADORS?

Segons Miguel Ángel Bastenier, sotsdirector de El País, «en l’actualitat, sense cap mena de dubte, els mitjans de comunicació som actors del conflicte. I això és dolent perquè quan a un li toca alguna cosa molt de prop, la temptació de participar en el procés és molt forta. I com es combat? Doncs fent periodisme. Però això és molt difícil, perquè no és fàcil aconseguir la indiferència quan tens els fets a sobre. Com més pròxim, més ens costa aïllar-nos. I aquest aïllament, que a la premsa madrilenya cada cop s’aconsegueix menys, en la catalana no es produeix tant perquè s'observa des de la distància».

Aquesta darrera afirmació, però, no és compartida per Albert Montagut, director de l’edició catalana de El Mundo, qui afirma que «no hi ha cap diari a Espanya que s'ho miri des de la distància. Actualment, l’opinió pública sap perfectament què passa al País Basc, però l’agressivitat tan bèstia d’ETA no dóna espai al debat polític. Els polítics tenen la difícil papereta de solucionar el problema, i els diaris, en lloc d’informar objectivament, estan posicionant-se políticament. El problema de la premsa espanyola és que està massa polititzada i aquest fet és bastant evident en el tema del terrorisme. La influència dels mitjans sobre la classe política ha comportat la reacció d'aquesta, creant-se un cercle viciós que provoca que els periodistes no tinguin influència en l’opinió pública. I això és la gran crisi de la premsa espanyola».

ELEMENTS D’ANÀLISI

«Excepte alguns assalariats, o companys de viatge del terrorisme que s'anomenen periodistes i no ho són, i advoquen per una falsa i farisaica imparcialitat, la premsa espanyola ha apostat per la defensa de les llibertats i la democràcia. La pressió etarra sobre ets mitjans de comunicació, en forma de trets al clatell i cotxes bomba, fa que parlem d’aquesta banda d'assassins amb molta més freqüència que la que desitjaríem. Però la bel·ligerància contra el terror és el denominador comú, i això és bo». Aquestes declaracions de Luis del Olmo, a qui ETA va intentar assassinar fins a set vegades el passat mes de desembre, denoten l’opinió del periodista sobre la cobertura de les notícies referents a ETA. Però, a part de les conviccions personals, fins a quin punt els mitjans informen de la mateixa manera d’un bàndol com de l’altra? Al gener, el director general de Telemadrid va ser destituït arran d’un reportatge sobre Euskadi que va semblar massa poc bel·ligerant als seus superiors. Aquest fet, segons Miquel Rodrigo, catedràtic de Periodisme a la UAB i autor de Los medios de comunicación ante el terrorismo, planteja una sèrie de reflexions. «¿Fins a quin punt es pot considerar que una posició informativa neutral és un tractament favorable al terrorisme? ¿És la imparcialitat una apologia encoberta del terrorisme? ¿Intentar comprendre el terrorisme és justificar-lo? Si les respostes d’aquests interrogants són sí, ja sabem què es pot esperar de les informacions sobre el terrorisme".

Javier Paola, expert en temes de terrorisme de l'ABC, assegura que «cap mitjà de comunicació dóna el 100% dels elements d’anàlisi, ni al País Basc, on estan massa implicats i els condicionen les amenaces ni tampoc a la resta d'Espanya».

Com era d’esperar, a Euskadi aquesta opinió no és compartida pels professionals consultats. Iñigo Herce, cap de política de Euskal Telebista, afirma que «cal distingir entre alguns mitjans on s'aprecia un cert esforç per recollir les diferents opinions, i d’altres on aquest esforç brilla per la seva absència. Una part de l’actualitat, dels seus protagonistes i de les seves opinions són omeses, quan no desvirtuades o, fins i tot, falsejades. Mentre els mitjans del País Basc pinten la realitat basca amb un pinzell fi, molts mitjans espanyols utilitzen la brotxa gruixuda». Dintre aquesta bateria de crítiques, el veterà periodista Josep Martí Gómez destaca que després d’un atemptat d'ETA, «tota La premsa tanca files, és molt bel·ligerant i perd de vista les causes i l’origen del conflicte. S’està imposant un pensament únic i es demonitza a l’entorn d'ETA». Per Martí Gómez, però, s'observen canvis en alguns aspectes. «Durant molt temps els que demanàvem diàleg semblàvem còmplices dels terroristes, i ara ja no és així», reconeix. A l’altra banda del pont aeri, les respostes apunten en sentit contrari. «És d’una ingenuïtat total, com el cas de Gemma Nierga, pensar en un diàleg amb ETA perquè ells l’únic que busquen és aconseguir la independència i manar en el seu propi estat», afirma categòricament José Antonio Sentís, sotsdirector de La Razón. Sense marxar de la capital, Miguet Ángel Bastenier, realitza una dura autocrítica: «Cap diari no ho està fent bé. I a més, n'hi ha que deliberadament donen una visió negativa del moviment abertzale. El que s'ha de fer és elaborar la informació d'una manera honrada i el més explicativa possible i que el lector esculli». Per la seva part, Cartes Pastor, cap de política de El Periódico de Catalunya, assegura que «es parla poc del fons de la qüestió í massa de les declaracions» i atribueix aquest fet a que la premsa s’està convertint en «menys reflexiva, en canvi, utilitza més una política d'impacte». Aquesta superficialitat a la qual es refereix Pastor és també objecte de crítica per part de Javier Paola. «A vegades la premsa toquem els temes molt per sobre. Es publiquen notícies sense contrastar. Existeix en els mitjans de comunicació la temptació de donar notícies cridaneres i tractar-les amb molta superficialitat». Tot i això, Paola matitza que «mentre en els temes polítics es poden contrastar les informacions trucant als diferents partits polítics, en els temes de terrorisme no pots trucar a ETA perquè et confirmi una notícia. I, a més, tot l’entramat polític que rodeja l’organització terrorista tampoc vol parlar amb els periodistes». La manca de rigidesa a l’hora de donar certes informacions també es criticada per Iñigo Herce. «En molts casos sembla que algunes notícies ja vinguin determinades a priori: un cop establert què s'ha de dir o criticar, es confecciona la notícia per poder demostrar la tesi inicialment plantejada i, en canvi, no es dóna opció a que la pròpia realitat pugui matitzar aquesta idea», assegura el cap de política de Euskal Telebista.

TREBALLAR SOTA PRESSIÓ

Reporters Sense Fronteres va col·locar els informadors espanyols entre els més amenaçats del món en un informe presentat el 3 de maig de 2000 a Madrid. «Personalment m’influeix moltíssim», assegura Luis del Olmo. «Com a periodista -prossegueix- continuo amb la mateixa bel·ligerància contra el terrorisme que tenia abans. Em sento molt més solidari, i faig meva, més que mai, la frase «Bascos sí, Eta no». Per la seva part, José Antonio Sentís, sotsdirector de La Razón, dóna la seva versió: «No estem influïts psicològicament per la pressió directa que exerceix ETA sobre nosaltres perquè som conscients que forma part de les regles que marca l’ofici. Quan hem rebut un paquet bomba a la redacció ho hem explicat al dia següent a l’editorial sense cap mena de passió. En canvi, ens influeix veure com assassinen gent innocent. Això sí que afecta la nostra opinió sobre el tema». Des de Barcelona, Jordi Barbeta, redactor en cap de política de La Vanguardia, també apunta en aquest sentit: «Si ETA intenta matar dos periodistes i al seu fill d'un any a la porta de casa seva, no puc resultar insensible ni indiferent davant d’això. Una altra cosa ja és el debat polític». Però com influeixen en els professionals de la comunicació aquests factors psicològics en la feina del dia a dia? «No es pot barrejar informació i opinió, tot i que, treballant sota pressió, pot passar algunes vegades», assegura Albert Montagut qui recorda l’atemptat dels GRAPO perpetrat el passat 29 de setembre a la redacció de El Mundo a Barcelona. «Al dia següent vàrem tractar la noticia de l’atemptat de la manera més pulcra possible. Vàrem aconseguir ser objectius. I així hauria de ser sempre». Per a Javier Paola, les condicions actuals dels professionals d'Euskadi condicionen el producte final. «Treballar amb amenaces no és la millor manera de donar informació. I això acaba provocant que a la premsa del País Basc li falti capacitat d’investigació. Per això les investigacions solen venir de la resta d'Espanya. L’autocensura entre ets periodistes és permanent, bàsicament entre els bascos. I això no és un retret als periodistes, sinó al conjunt d’institucions que haurien d'assegurar la llibertat de premsa», assegura l’expert en temes de terrorisme de l’ABC.

BARCELONA CONTRA MADRID

«A Madrid, es veu tot com una gran conspiració. La premsa de Madrid és molt militant anti-PNB, tant ara com abans de la treva, són antinacionalistes, no tant amb els catalans que se'ls veu més pactistes, però sí amb el nacionalisme basc, al qual identifiquen amb el separatisme», assegura Carles Pastor. «Les diferències respecte als temes de terrorisme entre Barcelona i Madrid -prossegueix- es mantenen. A Madrid, són més bel·ligerants a l’hora de parlar d'una solució política al conflicte i per a ells el pacte PP-PSOE és bo perquè aïlla el PNB, mentre que a Barcelona s’apliquen una sèrie de matisos». Davant la mateixa pregunta, la resposta de José Antonio Sentís, és ben diferent. «La premsa catalana es caracteritza per una fredor tant en el camp polític com en la investigació d’escàndols. És possible que noti la menor distància que existeix entre els mitjans i el poder polític. A Madrid, hi hauria una major distància i això ens permet ser més bel·ligerants. A més, a Catalunya, hi ha un factor distorsionant com el nacionalisme constructiu, que sent una lògica simpatia cap al nacionalisme basc i això provoca que a l’hora de tractar aquesta informació es faci d’una manera ambigua i confusa, i això també es nota en els mitjans de comunicació». Les paraules de Jordi Barbeta apunten el mateix problema, però cap a una altra direcció: «La diferència entre la premsa de Madrid i Barcelona parteix de la diferència de perspectiva, distància i relació amb els governs. Al País Basc, estan molt a prop d'ETA, del govern basc i d’EH, i en el cas de Madrid, els mitjans estan molt propers al poder de l’Estat. Pel que fa a Catalunya, hi ha una manera de veure-ho diferent perquè als catalans ens toca de prop el terrorisme i sempre hi ha hagut un rebuig claríssim d’aquest fenomen per raons històriques: sempre hem estat antimilitaristes, potser perquè els catalans estem farts de perdre guerres. Aquí la gent protesta quan es fa una desfilada militar». Finalment, el director de l’edició catalana de El Mundo, Albert Montagut, equilibra la balança: «Hi ha el mateix grau de politització a la premsa de Madrid com a la de Barcelona afirma. Un altre debat paral·lel té lloc entre els periodistes bascos i la visió que aquests tenen de la cobertura del conflicte que es dóna fora d'Euskadi. Cirilo Dávila, cap de política del diari Deia, assegura que la seva experiència recent a Barcelona arran del funeral d'Ernest Lluch, li va servir per apreciar de nou que la sintonia entre els pobles català i basc és molt forta «perquè prima el sentit comú». Segons Dávila, la informació que arriba a la resta de l’estat arriba esbiaixada. «Per molta bona voluntat que la gent tingui a l’hora d’analitzar el conflicte, és impossible que compti amb el puzle complet, amb totes les opinions», afirma en referència a la premsa madrilenya. En canvi, les declaracions de Florencio Domínquez, redactor en cap de l’agència Vasco Press, són totalment contraposades a les de Dávila. «Una persona que llegeixi la premsa que es publica a fora del País Basc té tots els elements necessaris per interpretar la realitat del conflicte. És una premsa bastant plural que està condicionada per la ideologia del mitjà i la forta competència entre les empreses, però això afecta totes les informacions». Un integrant d’aquest món abertzale és Maite Ubiria, cap de la secció d'Euskalerria del diari Gara. «És més fàcil trobar informació del que opinen els nacionalistes espanyols a Gara que no del que opinen els nacionalistes bascos a la premsa espanyola. Hi ha una obsessió absoluta en mostrar ETA sense que guardi cap mena de relació amb la resta de la humanitat. S’intenta descontextuatitzar-la del conflicte polític. I tota això ve de l’àmbit polític i s'impulsa des dels mitjans de comunicació. Hi ha un atac frontal al fet diferencial basc». José Antonio Sentís es defensa d’aquests atacs: «Existeix un fenomen evident de violència terrorista per part d’una banda d’assassins sota una ideologia concreta. I aquesta violència política es dirigeix contra un col·lectiu de gent extorsionada, exiliada, etc. No és necessari ser basc per saber això. Potser, fins i tot, sabem millor la situació dels perseguits que els bascos nacionalistes que giren la cara davant d’aquestes amenaces i extorsions. Afirmar que desconeixem aquesta realitat seria negar una evidència», assegura el sotsdirector de La Razón.

INFORMAR O CALLAR

«Els actes terroristes són impossibles d’ignorar, es tracta d’un tema massa important com per no parlar-ne». Aquestes paraules varen publicar-se al International Herald Tribune el 10 de desembre de 1985 i són de Katherine Graham, expresidenta del Consell del Washington Post. La teoria de Marshall McLuhan: «Sense electrònica, res de terrorisme», va obrir fa anys un debat. Carles Pastor assegura que «el fet d’informar és inevitable, però potser s'haurien de limitar el nombre de planes. A vegades en donem masses. Però, qui posa el límit?». La mateixa pregunta es fa Jordi Barbeta: «És impossible no parlar-ne. Sempre hi haurà qui ho expliqui. I silenciar situacions d’injustícia també implicaria una certa complicitat. Es cert, però, que s'abusa a l’hora de veure qui treu més pàgines. Però, qui és el primer que donarà menys planes?». Finalment, Miguet Anget Bastenier és contundent: «Parlar dels terroristes no és fer-los publicitat. Això és una bestiesa en majúscules. El ciutadà té dret a saber el que està passant i aquest argument és el d’aquells que voldrien que no existís la premsa o que complís la voluntat dels organismes oficials de torn».