Els principals diaris bascos i catalans l’endemà de l’assassinat d'Ernest Lluch mostren consonàncies i dissonàncies periodístiques i polítiques que comporten diferències en l’enfocament del conflicte. L’anàlisi de la premsa revela mancances de rigor en la informació i suggereix qüestions irresoltes.

Primer cal fer un aclariment. Parlar d'un conflicte comporta tenir-ne una certa concepció. Ara bé, en lloc d'exposar-la com a preàmbul, deixaré que la meva aflori a través de la crítica de la seva cobertura, especialment d’imprecisions i distorsions, perquè evitar-les és necessari per intentar resoldre o almenys reduir el sofriment que causa. S'han estudiat set diaris: El Periódico, La Vanguardia, El País, l’Avui, El Correo, Deia i Gara. En primer lloc, s'ha tingut en compte com han descrit els; fets i els actors principals i, en menor mesura, quins elements de context s'han aportat. En segon lloc, s'han considerat les descripcions i interpretacions de la manifestació del 23-11-2000.

ELS RECURSOS: Tots van informar de l’atemptat l’endemà a portada. A l’interior alguns li dediquen una plana i altres fins a tres. La densitat informativa també varia. Alguns diaris hi van dedicar l’editorial i altres van esperar fins a dijous per fer-ho. El dimarts de l’atemptat hi havia hagut, per una part, un altre atemptat contra una caserna de la Guárdia Civil a Irun i, per una altra part, una petició del lebendakari a Joan Carles I perquè el monarca s’impliqués en el debat sobre el País Basc. Tot plegat donava un cert volum d’elements sobre el conflicte. Després de dimarts, tots els diaris van dedicar-hi més recursos i una gran quantitat de planes. Els nombrosos textos desborden les possibilitats de fer-ne un estudi sistemàtic. Per tant, ens limitarem a comparar i valorar només la cobertura immediata.

ELS FETS: Tots els diaris, menys Gara, ho qualifiquen d’assassinat i, en alguns casos, hi afegeixen adjectius. Per exemple, Deia parla de «repugnante crimen» i l’Avui i La Vanguardia de «brutal assassinat». Pot resultar difícil comprendre que, hagi estat qui hagi estat l’autor de l’atemptat (Gara sí que el qualifica d'atemptat), no es descrigui com a assassinat l’acció de matar algú amb premeditació i traïdoria, si es perd de vista la dimensió política del fet i del discurs sobre el fet. Si una acció és qualificada d'assassinat, la valoració negativa que se'n fa és més gran que si se la descriu com a «mort» o «homicidi», per exemple. Atesa la proximitat ideològica de Gara amb EH (i la negativa de la formació a condemnar, encara que sí que lamenti els resultats dels atemptats d'ETA) és congruent que les paraules que tria el diari minimitzin els errors propis, dels aliats o amics, seguint així una de les línies del que s'anomena el «quadrat ideològic del discurs» (vegeu l’obra de Teun Van Dijk). Les altres tres consisteixen en maximitzar els errors dels contraris o dels enemics; minimitzar els èxits dels contraris o dels enemics i maximitzar els propis o dels aliats o amics.

Tots els diaris diuen que Lluch va rebre dos trets al cap, però no tots en donen els detalls (que per la semblança del relat es diria que procedeixen de teletips), com per exemple a El Correo: «uno le entró por el cuello y el otro, por la sien y le alcanzó el cerebro». Aquest diari, El Correo, (a diferència dels altres) afegeix que «los primeros indicios apuntan a que no murió en el acto, sino que falleció desangrado durante el tiempo que transcurrió hasta la localización de su cuerpo». Una apreciació del tot contraposada a la que per exemple fa El País: «Lluch recibió dos disparos en la cabeza. Uno de ellos penetró por la barbilla y le atravesó el cráneo, por lo que murió en el acto». A diferència de tots els altres, en l’edició de dimecres Gara no atribueix l’atemptat a ETA, ni en els titulars ni en els leads. Encara que a l’interior de la informació, després d'aportar elements descriptius, cita una agència com a suggeridora que tots els indicis assenyalen que es tracta d'ETA.

LLUCH: Ernest Lluch, com a víctima, va ser un dels actors. A l’hora de fer-ne un perfil, els diaris, amb algunes variants, esmenten la condició d'exministre socialista de Sanitat en el primer govern del PSOE i de professor d’Història Econòmica. Recorden que va ser rector de la Universitat Internacional Menéndez Pelayo i el seu passat antifranquista. El descriuen com una persona tolerant, apassionada per la política, la docència i el futbol. Les variacions són moltes i els elogis múltiples; la majoria coincidents i fan encara més sentida la mort. També a Gara, malgrat el poc espai del primer dia, hi ha elogis en la mateixa línia encara que estan sobretot en boca de Ramón Jáuregui, diputat del PSOE. El lament és pràcticament unànime.

ETA: Per referir-se als altres actors, ara els autors de l’atemptat, El País parla de «terroristes» i «pistoleros de la sin razón» i qualifica ETA de «banda terrorista». El Periódico diu «terroristes» i «banda». La Vanguardia, «terroristes» i «assassins», però, l’endemà de l’atemptat, no parla de «banda» tot i que després sí que ho fa. Tampoc l’Avui, l’endemà de l’atemptat parla de «banda», i sí d'«organització terrorista» i «assassins». Deia no parla de «banda», excepte a l’interior d’una peça que va firmada per EFE. Sí que ho fa El Correo, en algunes peces pròpies. Quan Gara o els periodistes de Gara escriuen en nom propi o del diari i es refereixen a ETA no fan servir aquests termes negatius. No obstant això, en la ressenya amb les declaracions de Jáuregui apareixen alguns dels termes abans esmentats i acompanyats tan sols per les cometes, sense altre comentari addicional, com «...Jáuregui afirma que «con el asesinato de Ernest Lluch la banda terrorista ETA ha matado a un precursor del entendimiento con el nacionalismo vasco democrático». També la denominació dels autors està lligada a la comprensió que es té del conflicte i sembla seguir les regles del «quadrat ideològic», però en aquest àmbit hi ha com a mínim dues denominacions que plantegen problemes de comprensió política. Tant el terme «banda» com el de «pistolers» despolititzen el conflicte i aporten una visió desenfocada d’ETA i dels problemes subjacents.

Per molt desencarrilada i condemnable que es considerí la seva activitat, els fets s'entesten a demostrar que no es tracta d’un problema simplement policíac, com seria l’existència d’una «banda» o de «pistolers». Els atemptats i, en particular, els assassinats són polítics així com també ho és la realimentació de les seves files i el suport social que reben. No és estrany que un bon nombre de polítics i politòlegs entenguin que al País Basc hi ha un conflicte polític i que moltes persones ho pensin. Ara bé, malgrat aquest grau d’acord, a l’hora de precisar les característiques del conflicte, ja resulta més difícil compartir apreciacions. Aquí resulta essencial que la informació sobre els esdeveniments tràgics i no tràgics del contenciós siguin contextualitzats de nou per entendre’ls millor.

CONTEXT: Malgrat els pocs dies que analitzem, val la pena apuntar que els elements de context més usuals en cada atemptat són els recordatoris i llistats de víctimes d’ETA. Sense voler disminuir la rellevància d’això i sent conscient de les dificultats que hom té per poder aportar altres elements en els moments immediats als atemptats, la contextualització que es dóna no és gaire explicativa. De fet, els diaris semblen conscients de la necessitat d'aprofundir en la comprensió de l’assassinat i del conflicte subjacent i en els següents dies hi dediquen moltes pàgines i així emprenen la contextualització que quedava pendent. Les primeres reaccions dels polítics més afectats, o més accessibles (a vegades honestes i a vegades amb l’aire de ser dites per a la galeria), substitueixen o complementen amb articles d’experts en el contenciós basc, de professors universitaris o columnistes de professió de casualitat, els escrits dels quals caldria analitzar un per un per no incórrer en lloances o desqualificacions gratuïtes o generals.

UNA CRIDA AL DIÀLEG: L’adjudicació al conjunt de la manifestació d'una demanda de diàleg és una interpretació abusiva. Explicable, en part, per un conjunt d'elements: aplaudiments a les paraules de Gemma Nierga, cartells que algú va tenir la idea de fabricar (com se'n podien haver fabricat altres), les declaracions de Maragall i altres que remarcaven que Lluch era partidari del diàleg, etc., però era una interpretació arbitrària (per molt ben intencionada que fos) i la prova està en la varietat de titular de l’endemà: El País deia: "900.000 personas piden en Barcelona a los políticos que dialoguen para acabar con ETA». Per la seva part, El Periódico afirmava: «Un milió de catalans reclamen a Aznar que dialogui amb el PNB». La Vanguardia assegurava «Un millón por la paz y contra ETA», «El PP denuncia al PSC por atacar al Gobierno en la manifestación unitaria» i «Asesinan a su padre y responden pidiendo diálogo». Per la seva part l'Avui deia: «Un milió contra ETA i pel diàleg» i «L’exigència d'unitat democràtica per assolir la pau presideix la manifestació contra l’assassinat d'Ernest Lluch a Barcelona».

Respecte a la premsa basca, El Correo titulava «Un millón de catalanes clama contra ETA y pide diálogo a los partidos» i «Mi padre quería que los políticos hablaran, porque esta vía no es buena», dijo una de sus hijas en la marcha». (sic) En una altra capçalera al diari Deia es llegia: «Barcelona: un canto al diálogo». [Destacat:] «Llamamiento: Lluch hubiera dialogado incluso con el que le mató. Ustedes que pueden, ¡háganlo!, ¡dialoguen por favor!» mentre que Gara optava per un peu de foto a portada dient «Peticiones de diálogo a Aznar. La multitudinaria manifestación en protesta por el atentado mortal contra Ernest Lluch reunió en Barcelona a un gran número de representantes políticos, el lehendakari Ibarretxe entre ellos, tras una pancarta que rezaba: «Catalunya per la pau». El presidente del Ejecutivo español escuchó reiteradamente las peticiones de ¡Diálogo ya! realizadas por los manifestantes, a las que se sumaron las hijas y la compañera del ex ministro muerto en atentado». (sic)

I això sense tenir en compte que els aplaudiments finals van ser després que Gemma Nierga realitzés la petició de diàleg a títol personal. Probablement no s’ha de rebutjar cap nivell de diàleg i és més constructiu que, malgrat la polisèmia del terme diàleg, els manifestants adoptessin aquesta fórmula que no que cridessin a favor de la pena de mort. Però el que aquí discutim no és això sinó les interpretacions generalitzadores sense una base sòlida.

Hem vist consonàncies i dissonàncies i hem trobat mancances en la feina periodística així com marques en direccions diferents del quadrat ideològic en el discurs periodístic, la qual cosa revela, en particular, el seu caràcter polític. La consegüent naturalesa política del conflicte comporta comprendre que les solucions es troben en el terreny de la política, que no existeixen solucions policíacs ni periodístiques. Ara bé, des del periodisme es pot contribuir a esbrossar el camí cap una millor comprensió, cap a una visió el menys deformada possible del conflicte que faciliti el diàleg perquè sense diàleg i acords no hi ha política, només queda espai per a la violència. Després de la mort d'Ernest Lluch s'han donat algunes passes positives, però encara queda força brossa.