En un article de l'edició de l'Avui de 13 de maig es planteja el tema de la relació activa de l'espectador amb alguns programes que està veient, l'anomenada interactivitat. El títol i el contingut d'aquest article, que traspua de vegades un enlluernament bastant ingenu davant les noves tecnologies, ens esperonen a fer algunes reflexions sobre la relació del destinatari amb el mitjans audiovisuals.

Abans d'endinsar-nos-hi, volem precisar que el nostre interès es centra sobretot en els programes informatius i debat d'actualitat política, tant de la ràdio com de la televisió (mitjà de què s'ocupa l'article), més que no pas en els de divulgació d'algunes temàtiques o en els d'entreteniment, tot i que també ens hi referirem en un punt concret de l'exposició.

L'article està encapçalat per un títol ("Amb veu i amb vot") i un avantítol ("L'aplicació de les noves tecnologies derivades del creixement de la telefonia mòbil té una influència directa en la relació amb la televisió") que poden resultar força equívocs, ja que mentre l'avantítol simplement afirma que l'aplicació de la telefonia mòbil canvia la relació de l'espectador amb la televisió, la qual cosa és innegable, el títol pot donar a entendre la idea que amb aquestes tecnologies l'espectador pot vehicular un discurs elaborat i decidir alguna cosa de transcendental. I res més lluny de la realitat.

D'entrada, qualsevol aproximació que pretengui analitzar la relació comunicativa (per exemple, entre la televisió i els espectadors) no pot basar-se a afirmar, com es fa al cos de la notícia referint-se al programa Els matins, que és un dels que "ara com ara, donen més joc a la interacció amb el telespectador, en una comunicació bidireccional que s'alimenta de l'aplicació de les noves tecnologies i que deixa enrere el model televisiu convencional, en el qual el teleespectador era un simple receptor." Perquè l'anàlisi de qualsevol relació comunicativa en tant que relació social no pot obviar el context institucional (i, per tant, les relacions de dominació pre-existents) que la fa possible i sense el qual no existiria. Per això, no es pot reduir la comunicació a la posada en contacte a través d'un canal entre un emissor i un receptor mitjançant un codi, com sovint es tendeix a creure.

Cal veure, per exemple, quins són els límits d'aquesta suposada comunicació bidireccional, un sintagma que pot pressuposar que es tracta d'una relació entre iguals, un tipus de relació difícil de trobar en la societat actual. Cal analitzar, per exemple, quin lloc ocupen els destinataris en el context institucional que genera els discursos mediàtics. Perquè com en qualsevol relació de dominació més o menys amagada, el pol dominat xoca un cop i un altre amb aquests límits. No es tracta només de constatar que l'espectador del programa interactiu no té en general cap poder real d'intervenir en els aspectes fonamentals de la seva elaboració i del seu contingut. Per exemple, no tria els temes, les preguntes, els experts/les expertes i/o els tertulians/les tertulianes. L'espectador tampoc no controla el temps o l'ordre d'aparició de la intervenció, entre d'altres. A més, cal tenir en compte que el mateix mitjà de participació (imposat al destinatari) limita, d'entrada, la possible participació que remarca el periodista de l'Avui.

Els SMS

Així, si agafem els SMS, l'ús dels quals està més estès com a forma d'interacció amb las televisió, caldria preguntar-se quina mena de discursos es poden construir amb aquests missatges. Entre d'altres, veiem discursos de caire emotiu (el SMS que il·lustra l'article de l'Avui n'és un bon exemple: "Hola, què tal, com esteu, visca el Barça, oe, oe, oe, visca Catalunya, oe, oe, oe!!!!!"), aprovacions o desaprovacions d'afirmacions fetes al programa, respostes a una pregunta o explicacions mínimes d'experiències personals que sovint tenen també un component emotiu. Ara bé, algú creu seriosament que amb un text de dues o tres frases es pot construir una argumentació gaire elaborada i, per tant, sòlida? Es pot qüestionar raonadament amb un SMS el plantejament d'un determinat programa, un sentit comú, les nombroses generalitzacions gratuïtes de determinats/ tertulians/determinades tertulianes o la mateixa pregunta que incita a la participació? (1) Deixant de banda que les persones que responen tinguin una especial capacitat per a l'aforisme, la resposta és absolutament negativa.

L'enlluernament de l'articulista davant els SMS queda palès quan es refereix a les possibilitats de la implantació de la TDT:

Si el moment germinal de la irrupció de l'SMS en la interacció televisiva es pot situar, aproximadament, en les votacions de la primera edició d'Operación Triunfo, els horitzons més propers tenen a veure amb la implantació creixent de la televisió digital terrestre (TDT) i la posada en joc de totes les seves possibilitats.
Com a exemple, Cuní feia saber ahir que a partir de dilluns la versió TDT de TV3 permetrà tenir a l'abast totes les comunicacions dels teleespectadors d'Els matins que rebi el programa al llarg de la seva emissió.

Doncs bé, voldríem fer dues puntualitzacions a aquestes afirmacions: en primer lloc, a més del plaer narcisista que pot tenir veure l'SMS que hom ha enviat, cal preguntar-se quin interès i quina rellevància tenen uns textos amb les característiques que hem comentat abans. A més, quantes persones desvagades podran passar l'estona llegint una pantalla atapeïda d'aquests missatges SMS? I en segon lloc, si fem cas del web del programa Els matins, contràriament al que afirma l'articulista no tindrem a l'abast "totes les comunicacions dels teleespectadors d'Els matins que rebi el programa al llarg de la seva emissió", sinó només els "aprovats per la redacció d'"Els matins", (2) la qual cosa no és exactament el mateix.

Els correus electrònics

Els correus electrònics permeten la construcció d'uns discursos més elaborats. Tanmateix, el programa de torn tendeix, generalment, a emetre el contingut de correus breus i de característiques semblants als SMS. D'altra banda, la persona encarregada de filtrar els correus n'extreu allò que considera un fragment significatiu si és una mica llarg. A més, la mateixa pressa per participar en el programa no permet sinó construir textos d'aquestes característiques, perquè reflexionar i argumentar seriosament demana temps.

Les trucades telefòniques

Un altre mitjà, del qual no parla l'article, és la comunicació telefònica, usat encara a la ràdio, però cada cop més restringit a la televisió. Aquest mitjà permet, en principi, que el destinatari pugui difondre un discurs una mica més elaborat que els SMS o els correus electrònics habituals. Ara bé, hi ha factors que hi juguen en contra seu, com ara la manca de destresa a l'hora de parlar en públic (el que molts anomenen nervis), les apel·lacions a anar més de pressa per part del conductor o la conductura del programa, les interrupcions de tertulians/tertulianes, el sistema de passar les trucades (el programa pren nota del telèfon i truca al destinatari), el qual permet seleccionar-la des del punt de vista ideològic i elaborar un llistat de números de telèfon "indesitjables", etc.

Les comunicacions "improcedents"

A més de limitacions de caire discursiu i que tenen a veure amb el mitjà, n'hi ha una altra que no cal perdre de vista. L'articulista de l'Avui també s'hi refereix, encara que, evidentment, no pas com a limitació:

I també és nova la figura del periodista que, enquadrat en l'equip d'un programa, ha de fer-se càrrec de rebre les comunicacions, eliminar les improcedents i donar pas, quan se li requereix des de la conducció del programa, a les que es consideren interessants.

Aquesta persona que, segons l'eufemisme de l'articulista, s'encarrega d'"eliminar les [comunicacions] improcedents" i "donar pas a les que es consideren interessants" més sovint del que creiem és algú que impedeix (3) sortir a la llum pública discursos més elaborats i argumentats que no pas algunes de les comunicacions que han estat triades.

D'altra banda, de l'expressió "eliminar les [comunicacions] improcedents" es pot despendre (equivocadament), que la improcedència és una qualitat inherent i objectiva d'aquestes comunicacions. Com es fa a continuació amb l'adjectiu interessant, caldria haver-hi afegit l'oració adjectiva "que es consideren", ja que el mot consideren situa la qüestió en el món de l'acció humana i, per tant, en un determinat punt de vista.

Així doncs, la pregunta clau és: des de quin de vista determinades comunicacions es consideren improcedents? Estarem d'acord que determinades comunicacions grolleres o plenes d'insults poden resultar improcedents (tot i que en el fons la improcedència dels discurs sovint no prové d'aquests trets discursius). Ara bé, cal tenir clar que si algunes no han estat triades i són considerades "improcedents" la raó no té res a veure amb la qualitat diguem-ne argumentativa d'aquestes comunicacions sinó amb raons ideològiques o polítiques (4) o al fet que posin en entredit el mateix plantejament del programa, és a dir, comunicacions metaperiodístiques crítiques, unes de les més temudes per la professió periodística.

Com a representants del col·lectiu Contrastant i com a ciutadans interessats a participar en determinats debats, els membres de Contrastant podríem explicar unes quantes experiències negatives amb aquesta (no tan) nova figura de què parla l'Avui per veure'n una de les funcions fonamentals, obviada per el periodista. Ras i curt: la persona encarregada de filtrar els correus electrònics o les trucades telefòniques simplement va considerar que les nostres comunicacions eren "improcedents".

Per exemple, un programa de ràdio de màxima audiència va impedir dues vegades la nostra sortida en antena quan vam intentar accedir-hi com a oients per qüestionar determinades afirmacions dels mèdia sobre l'assistència a determinades manifestacions antiETA. Aquest mateix programa ens va invitar dos anys després a un debat sobre aquesta qüestió. ¿Havia canviat allò que dèiem quan vam intentar accedir-hi com a oients i vam ser bandejats? No, els nostres arguments eren els mateixos (potser una mica més acurats). Per tant, l'important (5) no era allò que dèiem sinó el nostre estatus, és a dir, la nostra posició en el context institucional que genera els discursos mediàtics: havíem passat de ser uns simples oients que havíem gosat (sense gaire fortuna sovint) difondre certes comunicacions que trencaven un determinat consens a ser uns experts. Havíem passat d'emetre comunicacions "improcedents" a unes de considerades interessants pel mateix mitjà. (6)

Vot?

Per tant, un cop vistes algunes de les limitacions que té la veu dels espectadors o els oients en la seva interacció amb la televisió o la ràdio, ens endinsarem en un camp que més ple mines: el vot. Perquè quin sentit tenen les pseudoenquestes de determinats programes, quan els mateixos que les fan saben, i de vegades no es cansen d'afirmar, que no tenen cap valor "científic"? I què n'hem de dir del vot banal de determinats programes d'entreteniment? En definitiva, quina utilitat té aquest vot, més enllà de banalitzar la mateixa activitat de votar? En definitiva, decideixen res d'important aquests vots?

Unes raons de fons

En el fons, al final de l'article hi ha dues de les raons que han portat a fomentar la participació limitada dels espectadors:

I aquesta activitat, que ajuda a fidelitzar el teleespectador -sigui quin sigui el canal que acostumi a seguir- perquè li permet sentir-se part activa del que està veient -matèria per a estudiosos de les noves societats-, és també una font de beneficis econòmics: el cost per a l'emissor de l'SMS és de 90 cèntims, impostos a banda, i la televisió en rep una part.

Potser caldria haver començat l'article per aquí, és a dir, per plantejar quins són els objectius de fons que hi ha al darrere de la interacció amb l'espectador, ja que estem davant sobretot d'una tècnica de fidelització de les persones que consumeixen determinats productes mediàtics. D'aquesta manera, desfaríem equívocs i deixaríem d'enlluernar-nos davant determinades tecnologies.

NOTES

(1) La mateixa capacitat (poder) de fer preguntes o no ja ens mostra que no estem davant d'una relació comunicativa entre iguals

(2) "TV3 fa un altre pas cap a la televisió interactiva. Gràcies a una nova aplicació que s'estrenarà el 15 de maig, els espectadors amb descodificadors interactius de TDT podran accedir als SMS aprovats per la redacció d'"Els matins", encara que no hagi estat possible emetre'ls per raó de temps." http://www.tv3.cat/ptvcatalunya/ tvcItem.jsp?idint=204837353&item=actualitats&seccio=tvcat

(3) Evidentment, en la majoria de casos, els seus criteris no són personals, sinó que intenten ajustar-se a allò que es decideix prèviament a l'equip, decisió que va modificant la mateixa pràctica.

(4) En el cas de les trucades telefòniques, de què no s'ocupa l'article que comentem, s'ha de dir que aquesta tria es fa tant preguntant a l'oient pel contingut de la seva trucada com comprovant si el número de telèfon correspon a algú inclòs en la llista negra d'oients "indesitjables". La primera és una pràctica que té a veure amb l'audiència del programa. Breument: com més audiència té un programa, més interès hi ha per controlar els discursos que s'hi emeten. Per exemple, en determinats espais de gran audiència que compten amb autoproclamats defensors dels oients la persona que filtra les trucades exigeix pèls i senyals del que es vol dir, cosa que passa en menor mesura (o bé no passa) en programes de menys audiència. Davant d'aquesta demanda l'oient pot optar o bé per enganyar aquesta persona, però serà la primera i darrera vegada que podrà intervenir al programa si aconsegueix passar tots els filtres, o bé per referir-s'hi d'una manera vaga i inconcreta, cosa que aixecarà sospites.

(5) Hauríem de matisar i dir que sí que era decisiu el que dèiem quan teníem l'estatus d'oients, ja que va ser el contingut de les nostres comunicacions, considerat no pertinent a causa del que s'ha anomenat "antiterrorisme mediàtic", allò que va provocar que no sortíssim en antena. Així, volem insistir que el fet de canviar d'estatus deixa en segon terme una qüestió fonamental: el contingut del missatge, que sempre cal tenir en compte.

(6) Un tema que no tractarem aquí és com vam arribar a adquirir aquest nou estatus, però podem afirmar que va ser producte d'una mica d'atzar i també del fet que opinadors/opinadores, com ara Isabel-Clara Simó, comentessin en els seus articles els nostres raonaments. En canvi, els periodistes encarregats dels informatius van ser durant molt de temps un búnquer infranquejable. També cal dir que som conscients que aquest estatus d'experts es limita als actes massius, però no pas per exemple a les nostres reflexions metaperiodístiques sobre el tractament de la situació del País Basc.