[Aquest text, extret del llibre Premsa i nacionalisme (Pòrtic, 2002), ens ha estat facilitat per Josep M. Figueres, al qual li agraïm que ens hagi permès de publicar-lo al nostre web.]

La normalització de la situació política i social del país, però també els processos que es donen en les empreses que controlen els diaris de més difusió a tot l'Estat, acaba influint negativament sobre la premsa feta i pensada en català, aspectes als quals cal afegir el fracàs, emmascarat per interessos polítics, de la premsa d'abast nacional, el difunt projecte -en paper premsa- del Diari de Barcelona i l'Avui.

El fracàs de l'Avui té moltes lectures possibles, però hi ha dos factors, íntimament lligats, que semblen determinants a l'hora d'intentar explicar per què l'únic diari, de moment, d'abast nacional a Catalunya, ha fracassat. El primer és el model. El segon, derivat del primer, l'empresa. L'Avui ha triat un model de diari generalista que competeix en inferioritat de condicions i de recursos contra els grans monstres de la premsa catalana que sempre han mirat vers Madrid. Aquesta situació d'inferioritat ha provocat que hagi anat quedant fora de joc; els seus competidors més directes han utilitzat els seus recursos per augmentar la competitivitat del producte, amb bones promocions i amb bons desplegaments mediàtics, contra els quals l'Avui, amb una estructura empresarial menys consolidada del que caldria, no ha pogut o no ha sabut lluitar. Si a aquest estat de coses hi afegim l'excessiva supeditació del diari -justificada per raons econòmiques òbvies- al poder polític dominant a Catalunya durant els darrers vint anys -cosa que li ha impossibilitat crear una complicitat amb els sectors socials més pròxims a un discurs nacional més fresc- entendrem per què les coses són com són.

L'Avui pot ser presoner de les seves pròpies debilitats, però la premsa editada a Catalunya, especialment la local i la comarcal, no pot alçar gaire la veu. Entre el 1993 i el 1998 -l'únic període del qual es disposa de dades oficials de l'Oficina de Justificació de la Difusió (OJD) de tots els rotatius locals i comarcals-, el conjunt del sector va tenir un creixement mitjà del 6,7%, quasi 34.000 nous lectors, dels quals més de 6.000 eren aportats per les diferents edicions d'El Punt -l'11 de setembre de 1994 se suma a la de les comarques gironines la del Barcelonès Nord; a l'inici de 1995 la del Maresme i el 1996 la de les comarques de Tarragona (actualment dividida en quatre edicions)-, i prop de 27.000 nous lectors per la suma de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya. La resta -balanç exigu- és l'aportació de les altres capçaleres comarcals que augmenten la difusió (Segre, 1.917 lectors; Regió7, 897 lectors; Diari de Tarragona, 1.246 lectors), dades a les quals cal afegir l'aportació de nous lectors de l'Avui, 690 lectors en cinc anys, segons l'OJD. Al marge de les certificacions esmentades resta El 9 Nou, amb una xifra de nous lectors que, durant el mateix període, estaria al voltant dels 2.200 de mitjana. D'altra banda, en aquests cinc anys quatre diaris (el Diari de Sabadell, el Diari de Terrassa, el Diari de Girona i La Mañana) perden lectors. Entre tots han perdut més de 5.000 lectors.
Si del creixement mitjà del sector en restéssim els augments de difusió aconseguits inflant els anomenats serveis regulars -els diaris que es reparteixen gratuïtament per qualsevol concepte-, el resultat final del conjunt seria força més descoratjador. Si, a més, destriem les capçaleres que s'imprimeixen en català, els números canten.
Més concentració, menys independència

Tanmateix, no ens podem quedar únicament amb els números de difusió. És fonamental analitzar els resultats econòmics de les empreses catalanes de comunicació per ser conscients de l'estat de precarietat dels mitjans escrits a Catalunya que operen al marge de grups empresarials amb vinculacions espanyoles. Ara com ara, molt poques -per no dir cap- de les empreses de premsa que encara es mantenen independents i que editen productes en català aconsegueixen tancar els seus comptes d'explotació amb ràtios de benefici equivalents als aconseguits per empreses espanyoles de premsa. Els índexs de benefici són misèria comparats amb el risc que assumeixen aquestes empreses i el capital que maneguen. És, precisament, aquesta situació de certa precarietat la que les fa tan sensibles a les fluctuacions del mercat publicitari i la que les situa, ràpidament, en el punt de mira d'estructures de capital força més sòlides i potents. Possiblement d'aquí a deu anys serà molt difícil trobar empreses amb capital cent per cent català, i per tant, amb total independència i llibertat d'acció, en el món de la premsa local i comarcal catalana. I més si tenim en compte que en el camp dels mitjans de comunicació, ja en l'àmbit estatal, es va afavorint un procés de concentració de la propietat, correlatiu al procés de concentració dels grans pols de poder econòmic, que són els que, a la fi, condicionen el funcionament de tot el mercat. A mitjà termini ningú no podrà operar al marge de les dinàmiques d'aquesta concentració multieconòmica, que té ramificacions en tots els aspectes de la societat i, com no, en l'era de la societat de la informació, en els mitjans de comunicació, objectiu prioritari d'atenció del poder econòmic. I per què no es podrà operar al marge? Perquè els conglomerats econòmics que detenen la titularitat dels mitjans de comunicació són els mateixos que controlen, en molts casos, les xarxes de distribució -fonamentals per a la premsa-; les de compra i venda de primeres matèries (papers, tintes, etc.) -cosa que els permet regular el preu del mercat en funció dels seus interessos i necessitats-; i les marques que més inverteixen en publicitat -els diners dels que viuen els mitjans-. Què passa, doncs? Que els grans grups empresarials poden controlar el procés des del principi fins al final, i això els permet crear unes condicions favorables al seu producte i un entorn hostil per a la competència, ja sigui gran, mitjana o petita. No hi ha enemic petit.

Des del punt de vista nacional, la repercussió d'aquest procés imparable de concentració dels mitjans de comunicació és brutal. La titularitat dels mitjans condiciona el producte: en condiciona el contingut, en condiciona la ideologia i en condiciona l'expressió d'aquesta ideologia.

En definitiva, condiciona l'actitud dels diaris envers les informacions, però, també, la dels seus responsables, i per extensió, la dels seus periodistes. I en quines mans es troba la major part de grups comunicacionals catalans? En mans d'accionistes que tenen interessos gens coincidents amb el sentiment de reafirmació nacional i que mantenen relacions de poder, en funció de les quals dissenyen les seves estratègies comunicacionals amb els principals partits polítics espanyols. Aquest estat de coses és el que fa que, en totes aquelles qüestions que afecten les reivindicacions nacionals de Catalunya, els principals diaris catalans mantinguin una actitud informativa i empresarial totalment asèptica i una línia editorial i opinativa contemporitzadora, que evita el conflicte amb les institucions i els partits estatals i que abona el discurs del pragmatisme que domina el país. Trobaríem prou exemples que ho corroboren; el més recent, el conflicte lingüístic a la Universitat Rovira i Virgili. Només El Punt ha estat capaç d'engegar una campanya de recollida de signatures -més de 13.000 en el moment d'escriure aquestes línies- d'adhesió a un manifest que defensa el rector de la universitat, Lluís Arola, que podria anar a la presó si prospera un procés judicial activat contra ell pels sectors més regressius de la dreta catalana, que l'han portat als tribunals per haver aplicat al peu de la lletra les disposicions que, en defensa de la normalització i l'ús del català, existeixen a la Universitat Rovira i Virgili. Malgrat la gravetat del cas, cap altre mitjà català s'ha posicionat tan clarament en aquest tema. Els diaris catalans, majoritàriament, no s'impliquen en la defensa de la identitat catalana, perquè no en veuen la necessitat, la conveniència o els avantatges i, en canvi, són prou capaços de mesurar-ne els desavantatges.

I és que, fins i tot en temes d'àmbit no català però vinculats amb el nacionalisme, els diaris catalans de gran tiratge mantenen una actitud combativa respecte de la defensa aferrissada d'una identitat diferent de l'espanyola. Només cal obrir els diaris i fer un cop d'ull al tractament i a la posició que adopten els col·laboradors d'opinió propis i aliens en cadascun dels mitjans sobre el conflicte polític al País Basc per adonar-se'n.

Escrit en català no vol dir pensat en català

Sovint, la situació de precarietat de la premsa catalana, des del punt de vista dels interessos de Catalunya com a nació, s'intenta disfressar adduint que s'han aconseguit avenços espectaculars pel que fa al nombre d'exemplars que es difonen en català. És cert que ha estat una gran consecució per a la llengua catalana el fet que el diari de més difusió a Catalunya, El Periódico de Catalunya, tingui una edició en català, que conviu perfectament amb la que es fa en castellà. Ara bé, que un diari estigui traduït al català -i això és el que es fa bàsicament amb El Periódico- no vol dir que estigui pensat en català o, més ben dit, pensat des d'una òptica estrictament catalana. Els posicionaments ideològics i editorials d'aquest rotatiu barceloní continuen essent exactament els mateixos que abans de l'aparició de l'edició bilingüe, amb l'única diferència que ara s'expressen en català i en castellà. No ha aparegut ni un sol matís nou que faci pensar que El Periódico ha adoptat una actitud més catalanista o sobiranista. El tarannà de la cançó que canten és el mateix, només ha canviat la música. Els motius que poden haver portat aquest diari a fer una aposta pel català tenen més a veure amb la necessitat del rotatiu de consolidar la seva posició hegemònica en el mercat, garantint-se un segment nou de lectors, i garantir una influència política en l'escenari català, que no pas a contribuir a refermar la identitat de Catalunya com a nació. D'altra banda, els resultats d'aquest experiment demostren, si més no de moment, que l'única cosa que ha aconseguit El Periódico ha estat segmentar el seu mercat en dos percentatges lingüístics diferents, en correlació als percentatges existents en la mateixa societat catalana, sense que el canvi els hagi comportat un increment significatiu de les vendes. Si fa no fa, és el mateix que li ha passat al lleidatà Segre, que actualment també edita una versió catalana del diari.

Els patufets

Les perspectives, doncs, no són gaire bones, malgrat les aparences. En pocs anys, el procés de concentració empresarial haurà acabat pràcticament amb tota la premsa independent de qualitat que existeix i deixarà convertits en autèntics patufets els mitjans locals i comarcals que sobrevisquin i que no tinguin una estructura empresarial forta. A Catalunya només existiran conglomerats periodístics de grans dimensions, majoritàriament multimediàtics, que estaran participats, en gran part, per capital de procedència no catalana, cosa que condicionarà el posicionament ideològic dels mitjans pel que fa a la defensa de la realitat catalana. Aquesta situació, associada als més que previsibles canvis polítics del país en els pròxims anys, i al procés d'homogeneïtzació emanat de la consolidació de la Unió Europea com a realitat supranacional, accelerarà el procés de desnacionalització de Catalunya. Serem com Lemuel Gulliver al país dels gegants, a Brobdingnag. Realitats minúscules en comparació als grans gegants econòmics, polítics i mediàtics. L'única diferència és que el personatge de Jonathan Swift podia tornar a casa després del seu viatge peculiar, i nosaltres no tindrem casa a la qual poder tornar.

Torna a dalt