Sens dubte, dos dels trets definidors de la manera de treballar dels professionals del periodisme són la desmemòria i la recurrència a llocs comuns. Evidentment, aquests trets definidors parteixen de la pressuposició que el periodista o la periodista no actuen de mala fe. A continuació, oferim un exemple clar del que diem. És un text que hem trobat en un article d'opinió de l'Sport del 16 de novembre de 2006 titulat "Amigos, parientes, Bassat y Laporta".

L'articulista escriu el següent:

Bien. Desde hace un tiempo se sabe que en el FC Barcelona ha entrado a trabajar una prima hermana de Joan Laporta i Estruch, Marta Segú i Estruch, de la misma forma que se sabía que Alejandro Echevarría era cuñado del presidente azulgrana cuando accedió a su cargo de directivo. Estos dos casos, con Bassat, no se hubieran producido. No digo ni que esté bien ni que esté mal; tampoco se trata de evaluar la valía profesional de unos u otros. Lo que quiero decir es que hay cosas que deben evitarse porque tarde o temprano, por fas o por nefás, se vuelven en tu contra. Laporta no tiene la más mínima necesidad de que le afeen por este tipo de cuestione.
Dicho esto debemos convenir que no es patrimonio de esta junta directiva que entren a trabajar familiares, hijos, etcétera, de directivos o de altos ejecutivos. Con Núñez en la presidencia ya pasaba.
Claro que prácticas así deben ser consustanciales a la personalidad humana porque lo primero que hizo Carod-Rovira cuando entró en el gobierno de la Generalitat hace tres años fue colocar a su hermano Apeles.

En primer lloc, cal remarcar que el periodista espanyolitza el nom del germà de Josep Lluís Carod-Rovira i el converteix en Apeles.

Però passem al més important. El periodista critica el president del FC Barcelona per col·locar un parent (una cosina, en concret) en els òrgans de govern del club. Posteriorment diu que aquesta manera d'actuar no és pròpia de Joan Laporta perquè Josep Lluís Núñez havia fet el mateix. Més endavant fa una generalització inductiva per la qual assumeix que aquesta mena de comportament deu ser connatural a la personalitat humana. Finalment, posa un cas del món de la política per exemplificar que el fenomen té un abast més ampli i diu que Josep Lluís Carod-Rovira va fer el mateix que en Laporta i en Núñez en col·locar a la Generalitat el seu germà Apel·les.

Aquí és on apareix la desmemòria. És inqüestionable que el periodista té raó quan afirma l'anterior. Però oblida que en Carod no ha estat l'únic polític que ha actuat d'aquesta manera. En el mateix govern tripartit hi havia dos casos més: en Pasqual Maragall va col·locar l'Ernest Maragall i en Joaquim Ndal va fer el mateix amb Manel Nadal. És a dir, són tres polítics els que han col·locat germans a la Generalitat i no pas un. En cap moment volem qüestionar la capacitat dels germans de fer bé la seva feina. Només volem remarcar que no només en Carod va situar un germà al Govern. Som davant, doncs, d'un cas clar de desmemòria. El periodista no recorda altres casos que també han existit.

Aleshores arribem al segon dels trets definidors de la manera de treballar dels periodistes i de les periodistes: la recurrència als llocs comuns. Per raons que no vénen al cas, el germà que més ha sortit a la llum pública és el d'en Carod. En conseqüència, quan es parla d'un germà d'un polític que té un càrrec públic automàticament surt el nom del germà d'en Carod. Els altres dos han quedat, per les raons que siguin, en un segon pla. Si féssim una enquesta, ben segurament el germà d'en Carod sortiria en un bon grapat de respostes, mentre que el d'en Maragall i el d'en Nadal quedarien força lluny del resultat obtingut per Apel·les Carod-Rovira.

La citació que hem analitzat, doncs, va molt bé per concretar alguns dels trets definidors de l'actual periodisme: la desmemòria i la recurrència a llocs comuns.