El 18 de setembre de 2006, El Mundo publica una notícia en què assegura que dos documents diferents inclosos en el sumari que instrueix el jutge Del Olmo proven que a la casa que els islamistes que van participar en l'11-M tenien a Morata hi va haver gent que no era del comando islamista:

1. En una gravació feta per la UDYCO (Unitat de Delinqüència i Crim Organitzat de la policia espanyola) durant una conversa telefònica entre El Chino i Otman Gnaoui (a les 20.50 hores del 2 de març de 2004), El Chino diu al seu company que un senyor amb la seva família és a punt d'arribar a la casa de Morata.

2. En la declaració de Hamid Ahmidan, cosí d'El Chino, a la UCIE (Unitat Central d'Informació Exterior de la policia espanyola) feta el 21 de març de 2004, el parent d'El Chino explica que el seu cosí li va dir que a la casa de Morata hi havia una dona amb els seus fills. Hamid Ahmidan va declarar el següent: "Manifiesta que el primer día que vio aparcado el vehículo marca Toyota en la finca, Jamal no le permitió pasar y tuvo que marchar a Madrid, ya que Jamal le dijo que estaba con gente y no podía pasar, siendo ésta la última vez que vio a Jamal en la finca de Morata....". Y añade: "Que unos días después, Jamal le dijo que no volviera a la casa porque iba a estar una mujer allí sola con sus hijos y no podía estar. Que tras unos cinco o seis días, Jamal le llamó y le dijo que ya podía puesto que la mujer ya se había marchado y ya no había nadie en la casa. Que esto (la conversación con Jamal) sucedió a finales de febrero o primeros de marzo...".

Segons EM, El Chino va fer mans i mànigues perquè els seus companys no veiessin les persones que van anar a la casa de Morata.

A més, EM afirma que la policia espanyola ha trobat a la casa de Morata quatre empremtes dactilars i dues de palmàries que no han estat identificades. Segons EM hi ha una relació directa entre aquestes empremtes i les persones que van ocupar la casa de Morata, que, evidentment, no eren cap família. És a dir, les empremtes no identificades correspondrien a aquestes persones, que, segons EM, van tenir possiblement una relació directa amb l'11-M, en concret, en la conversió dels telèfons mòbils en detonadors.

1. La notícia

L'avantítol de la notícia és "Todo sugiere que intervinieron en la preparación del atentado". És important la utilització del verb sugiere, que es mou en el terreny de la hipòtesi. Que una idea en suggereixi una altra no implica que la idea suggerida sigui certa. Per tant, la manera com presenta EM que persones alienes al comando islamista van participar en la preparació de l'11-M no deixa de ser una simple hipòtesi.

Al llarg de la notícia hi ha contínues referències a la presència a la casa de Morata de persones alienes al comando islamista:

Personas ajenas al comando islamista vivieron en Morata en vísperas del 11-M (titular)

Durante la semana previa al 11-M, la casa de Morata, donde, según la Policía, se montaron las bombas de los atentados, fue ocupada por unos desconocidos, a los que Jamal Ahmidan, El Chino, blindó para que ninguno de sus compinches pudiera tener contacto con ellos.

Es decir, según esa transcripción, la misteriosa familia aterrizó en la casa de Morata el día 3 de marzo de 2004, y debía permanecer allí una semana. Es decir, justo hasta el día 10 de marzo, fecha en la que se montaron las bombas, según la Policía.

El segundo documento en el que se hace mención a la llegada de extraños a la finca de Morata no tiene nada que ver con esa grabación. Se trata de la declaración ante la UCIE (Comisaría General de Información) de Hamid Ahmidan, primo de El Chino, que tuvo lugar el 21 de marzo de 2004.

Que hubo gente desconocida en Morata en esos días no es una hipótesis, está fuera de toda duda. La Policía ha encontrado allí dos huellas palmares anónimas y otras cuatro dactilares también sin identificar. Es decir, que no pertenecen a ninguno de los imputados por los atentados del 11-M.

Sin duda, los individuos a los que El Chino prestó aquella casa en los días previos al 11-M no sólo tenían que ver con el atentado, sino que jugaban un papel muy destacado en el mismo. Y, además, condicionaron su estancia allí a que nadie, excepto Jamal Ahmidan, tuviera el más mínimo contacto con ellos.

Sin duda, las personas que estuvieron en Morata entre el 3 y el 10 de marzo tenían que ver con el atentado.

Pero es más, otro dato revelador y novedoso que se incluye en el informe conjunto de la UCIE y la UCI es que la activación de los teléfonos móviles en la BTS de Morata no tuvo lugar el día 10 de marzo, como apuntaban otros documentos policiales, sino el día 9 de marzo. Es decir, cuando aún los extraños se hallaban viviendo en la casa de Morata.

¿Quiénes eran esos misteriosos individuos? ¿Qué papel jugaron en el 11-M? ¿Por qué El Chino no quería que sus hombres les vieran? ¿Era esa acaso una de las condiciones que le pusieron para colaborar con él en los atentados?

A día de hoy, la Policía no ha aportado ningún dato sobre la posible identidad de esos enigmáticos visitantes. [La negreta és nostra]

Com es pot veure, al llarg de la notícia, inclòs el titular, en cap moment no es concreta qui són les persones que segons EM que van ser a Morata. I no serà per manca d'al·lusions: "personas ajenas", "unos desconocidos", "la misteriosa familia", "la llegada de extraños", "gente desconocida", "los individuos", "las personas", "los extraños", "misteriosos individuos" i "enigmáticos visitantes". És a dir, hi ha deu al·lusions a la presència d'algú que no pertanyia al comando d'islamistes, però en cap moment el periodista identifica qui són aquestes persones. Evidentment, no pas en el sentit de dir-ne la identitat, sinó en el sentit d'assenyalar a quina organització pertanyen, islamista o no islamista.

Per tant, la notícia d'EM es limita a assegurar que a Morata hi va haver persones alienes al comando islamista entre els dies 3 i 9 de març de 2004, ambdós inclosos, sense dir l'organització a què pertanyen.

2. L'editorial

EM titula l'editorial que dedica a la notícia de la manera següent: "Los 'artistas invitados' de Morata, nueva clave del 11-M". L'editorial s'estructura a partir de tres eixos: "Lo que es seguro", "Lo muy probable" i "Lo cada vez más verosímil".

A "Lo que es seguro" assenyala que persones no vinculades al comando islamista de l'11-M van ser a la casa de Morata perquè "al menos seis huellas dactilares [...] no corresponden a ninguno de los identifcados como integrantes del comando islamista" i perquè el fet que El Chino prohibís als seus companys de ser a la casa només s'explica si s'assumeix que dita prohibició és "una condición de máximo secreto [...] impuesta por los recién llegados".

A "Lo muy probable" parteix de la hipòtesi que "Absolutamente toda sugiere que estas pesonas contribuyeron a preparar los atentados". En primer lloc, "dos individuos de aspecto occidental" compren els telèfons Trium "presuntamente utilizados para activar las bombas". En segon lloc, l'estada d'aquestes persones a Morata coincideix amb l'activació de les targetes dels mòbils. En tercer lloc, el fet que les persones alienes al comando islamista convertissin els mòbils en detonadors "abriría el camino para resolver el enigma de quien montó las bombas con móviles" ja que els islamistes no tenien prou coneixements per convertir els mòbils en detonadors, com evidencia "el rudimentario sistema que emplearon para el fallido atentado de Mocejón" i que no s'han trobat les eines necessàries per fer les soldadures de precisió. I, en quart lloc, els convidats d'El Chino haurien pogut aportar dinamita pròpia per complementar o substituir la Goma 2 ECO que tenien els islamistes, la qual cosa explicaria "El inquietante agujero negro sobre la composición de los explosivos".

A "Lo cada vez más verosímil" EM manté que "Aunque no quepa descartar otras posibilidades, a estas alturas de nuestras pesquisas nos sentimos en condiciones de decir que una de las tesis más verosímiles es que las personas alojadas por El Chino fueran etarras." Això sí, "No es una afirmación categórica, pero sí una solvente conjetura que debería ser exhaustivamente investigada." És a dir, es tracta d'"una de las tesis más verosímiles" que, tanmateix, no és "una afirmación categòrica" sinó "una solvente conjetura". Tot i això, però, EM fa un seguit d'interrogacions retòriques que tenen una característica en comú:

¿Quién sino ETA llevaba desde 2001 intentado montar bombas con móviles como indican la cinta de Cancienes y los recientes testimonios de Lavandera y Trashorras? ¿Quién sino ETA había logrado con posterioridad a esa fecha resolver ese problema técnico, tal como lo demuestran el aviso de la policía francesa sobre los trabajos del ingeniero Elorriaga Kunze y la propia incautación al último comando Madrid de un móvil preparado como los del 11-M? ¿Quién sino ETA había mantenido contactos con El Chino en la prisión y fuera de ella, tal y como queda directamente establecido en los testimonios de su ex lugarteniente Omar y del propio Trashorras e indirectamente sugerido por los de Zouhier y su propia esposa? Y, sobre todo, ¿a quién sino a ETA le habría convenido tanto que se cometiera un atentado de apariencia y ejecución islamista contra el detestado Gobierno de Aznar?

És interessant comprovar que els lectors/les lectores d'EM han de respondre a totes les preguntes amb un monosíl·lab: ETA, paraula que ja apareix a la pregunta.

Per tant, en aquest paràgraf EM identifica els 'artistas invitados' a la casa de Morata com a membres d'ETA, tot i que formalment adopta un discurs menys contundent en parlar de "solvente conjutura" i no pas d'"afirmación categórica". Efectivament, en el paràgraf que comentem EM no afirma res, sinó que es limita a fer un seguit d'interrogacions retòriques que tenen, però, una única resposta. Ara bé: com deia Raimon, qui pregunta ja respon. L'encadenament d'interrogacions retòriques té un objectiu discursiu i retòric clar en aparèixer ETA a la pregunta i la resposta. A més a més, una de les funcions principals de les interrogacions retòriques és cridar l'atenció sobre un determinat fet o fenomen. Així, les interrogacions retòriques esdevenen, si més no parcialment, una afirmació d'allò que es pregunta.

3. Qüestions diverses

3.1. Les empremtes

Una de les proves que hi ha haver a la casa de Morata gent relacionada amb l'11-M que era del comando islamista és la troballa d'empremtes que no pertanyen a cap dels islamistes detinguts o morts.

El periodista escriu el següent a la notícia:

Que hubo gente desconocida en Morata en esos días no es una hipótesis, está fuera de toda duda. La Policía ha encontrado allí dos huellas palmares anónimas y otras cuatro dactilares también sin identificar. Es decir, que no pertenecen a ninguno de los imputados por los atentados del 11-M.

Les dues empremtes palmàries i les quatre dactilars es converteixen en sis empremtes dactilars a l'editorial:

Esa presencia hasta ahora ignorada por la opinión pública explicaría, entre otras muchas cosas, el hallazgo policial de al menos seis huellas dactilares que no corresponden a ninguno de los identificados como integrantes del comando islamista.

L'error de convertir dues empremtes palmàries i quatre dactilars en sis empremtes dactilars és evident. No tenim clar, però, si es tracta d'un error involuntari (els editorialistes han sumat els dos tipus d'empremtes) o voluntaris (d'aquesta manera, hi ha més empremtes dactilars i, per tant, més persones implicades com a 'artistas invitados'). A més a més, l'editorial parla de "al menos seis huellas dactilares" quan el periodista que escriu la notícia diu que la policia espanyola en va trobar quatre de dactilars i dues de palmàries, sense cap "al menos".

Pel que fa a les empremtes, cal fer precisions tècniques i lògiques. D'una banda, unes precisions tècniques. El fet que els cossos de seguretat espanyols hagin trobat quatre empremtes dactilars no implica necessàriament que pertanyin a quatre persones diferents. En primer lloc, pot ser que algunes pertanyin a la mateixa persona perquè les empremtes dactilars d'una persona no sempre són iguals. Per això els cossos policials a l'hora d'identificar un detingut li prenen les empremtes dactilars de, com a mínim, una mà. En segon lloc, les empremtes dactilars i les palmàries d'una persona no coincideixen, raó per la qual la policia espanyola ha pogut trobar empremtes dactilars i palmàries que pertanyen a la mateixa persona. I, en tercer lloc, les empremtes palmàries de les dues mans són diferents. Per tant, és molt probable que el nombre de persones de les quals la policia espanyola ha trobat alguna empremta a la casa de Morata sigui inferior a sis. No seria d'estranyar que com a mínim dues les quatre empremtes dactilars pertanyin a mateixa persona. I, al límit, podria ser que les dues empremtes palmàries pertanyin a la mateixa persona (mà dreta i mà esquerra).

Òbviament, aquestes suposicions estan fetes a partir de la infomració que aporta EM a la notícia. En cap cas no s'ha d'inferir que suguin certes ja que, com és evident, no hem tingut accés a cap informe policial sobre les empremtes no identificades trobades a la casa de Morata.

En darrer lloc hi ha una altra precisió tècnica: les empremtes dactilars tenen una gran durabilitat perquè el greix que deixen els dits en un objecte hi pot romandre durant força mesos. Evidentment, si no es neteja el lloc on algú ha deixat una empremta. Per tant, les empremtes que han trobat els cossos de seguretat espanyols poden ser anteriors al 28 de gener de 2004, el dia que segons EM El Chino va llogar la casa de Morata:

La finca fue finalmente alquilada el 28 de enero de 2004 a Jamal Ahmidan, 'El Chino', que firmó los papeles con un pasaporte falso a nombre de Youssef Ben Salah.

Per tant, les empremtes poden ser de persones que van ser a la casa de Morata abans del 28 de gener de 2004.

D'altra banda, tenim consideracions lògiques. El fet que la policia espanyola hagi trobat aquestes empremtes a la casa de Morata no implica que pertanyin a persones que hi hagin estat entre el 3 i el 9 de març. Per exemple, pot ser que pertanyin a persones que hagin estat a la casa abans d'aquests dies. O, suposant que pertanyen a persones que van ser a la casa aquells dies, pot ser que pertanyin a persones vinculades amb alguna organització islamista. És a dir, si s'admet que les empremtes són de persones que van ser a la casa entre el 3 i el 9 de març, ambdós inclosos, aleshores no es pot atribuir de manera inequívoca les empremtes a presumptes membres d'ETA. De fet, la notícia d'EM no aporta cap dada que permeti d'afirmar l'anterior.

Per tant, atès que la casa de Morata fou llogada a finals de gener, aleshores hi va poder passar gent que desconeixem que no tenia res a veure amb el comando islamista.

Tot plegat comporta que atribuir les empremtes a presumptes membres d'ETA sigui una deducció arriscada a partir de les dades de què disposa EM. En aquest sentit, la metodologia de la recerca policial no permet d'arribar a aquesta conclusió, que no seria vàlida com a argument de pes en un judici. A més, la manera de presentar les dades empíriques a l'editorial, l'error flagrant que s'hi comet i les conseqüències lògiques d'aquest error fan pensar que la implicació d'ETA en l'11-M a partir de l'empremtes no té cap fonament empíric.

3.2. El contrasentit de les fortes mesures de seguretat a la casa de Morata i la reiterada compra de mòbils a la mateixa botiga

EM reitera en diverses ocasions que El Chino va impedir que els seus companys veiessin les persones que van ser a la casa de Morata entre el 3 i el 9 de març, ambdós inclosos. Fins i tot, EM afirma que van ser aquestes persones qui van imposar aquest secretisme. Vegem-ne les citacions:

Durante la semana previa al 11-M, la casa de Morata, donde, según la Policía, se montaron las bombas de los atentados, fue ocupada por unos desconocidos, a los que Jamal Ahmidan, El Chino, blindó para que ninguno de sus compinches pudiera tener contacto con ellos.

Dos documentos diferentes, que están incluidos en el sumario que instruye el juez Del Olmo, ponen de manifiesto cómo Jamal Ahmidan, considerado por la Policía como el jefe operativo del comando, selló la casa de Morata para que ninguno de sus secuaces pudiera ver quiénes la ocupaban en las fechas previas al 11-M.

Pues bien, El Chino no sólo mintió al decirles que en la casa de Morata se iba a hospedar una familia con niños que no tenía donde meterse, sino que se ocupó de que ninguno de ellos acudiera por allí entre el 3 y el 10 de marzo de 2004.

De hecho, Hamid Ahmidan reconoció ante la Policía que había visto el Toyota Corolla con el que se hizo el traslado de la dinamita cuando El Chino le prohibió que entrara en la casa de Morata hasta nueva orden.

¿Por qué El Chino no quería que sus hombres les vieran?

A les diferents citacions hi trobem mots que marquen la voluntat d'El Chino d'impedir que els seus companys entressin en contacte amb les persones que eren a la casa de Morata: blindó, selló, se ocupó, prohibió i no quería.

Aquest secretisme que vol posar de manifest EM no lliga, però, amb una altra actitud que, segons el diari espanyol, van tenir les persones que eren a la casa de Morata. Ens referim a la compra dels mòbils per part de les persones que va allotjar El Chino a la casa de Morata.

Segons relata EM, els fets que van passar són els següents:

Otro dato a tener en cuenta es que fue precisamente el día 3 de marzo cuando, por primera vez, dos individuos aún por identificar acudieron a la tienda regentada por Rakesh Kumar -que los describió como "de aspecto occidental" y que hablaban en "búlgaro"- para comprar una serie de móviles liberados. Kumar pidió a su cuñado Vinay Kholy (que tiene otra tienda de telefonía en la calle Rafaela Ibarra, 40) que mandase a liberar un total de 12 teléfonos de la marca Mitsubishi Trium Modelo T-110. Dichos terminales fueron, en efecto, liberados en la tienda Test Ayman, propiedad del ex policia Maussili Kalaji.
El día 4 de marzo, los dos individuos volvieron a la tienda y compraron un total de 7 teléfonos. Entre ellos estaba el que apareció en la mochila de Vallecas.
Pues bien, el día 8 de marzo, uno de los dos desconocidos que habían comprado los móviles volvió a la tienda de Kumar para otro teléfono Trium T-110, una cinta de video para cámara digital (que la Policía mantiene que se utilizó para grabar uno de los mensajes de reivindicación del atentado) y un reloj Casio.

És a dir, les persones que presumptament eren a la casa de Morata van anar fins a tres vegades a comprar telèfons mòbils a la mateixa botiga (3, 4 i 8 de març). Certament, una manera poc discreta d'actuar ja que haurien pogut anar a tres botigues diferents.

A més, sorgeix una altra pregunta: per què van anar a comprar els mòbils els membres d'ETA en lloc d'enviar-hi els islamistes? El secretisme que mantenien a la casa de Morata no concorda amb l'exhibicionisme a l'hora de comprar els mòbils.

A continuació volem remarcar un altre fet. A la notícia, el periodista formula la següent pregunta:

¿Por qué El Chino no quería que sus hombres les vieran?¿Era esa acaso una de las condiciones que le pusieron para colaborar con él en los atentados?

Tot i que seguint el fil de la notícia, el lector/la lectora ben segurament es veu condicionat a contestar que sí, és interessant de veure que el periodista no afirma que les persones alienes al comando islamista imposessin la condició de no ser vistes.

En canvi, a l'apartat "Lo más seguro" de l'editorial, EM afirma el següent:

Aunque El Chino les dijo tanto a Gnaoui como a su primo que se trataba de una familia con niños, es obvio que estaba engañándoles, pues nadie aloja a menores en un lugar de tan reducidas dimensiones en el que se acaba de almacenar dinamita -el viaje desde Asturias había tenido lugar el 29 de febrero- y, sobre todo, si hubiera sido así él no habría tenido inconveniente en que dos hombres de su más estrecha confianza se hubieran relacionado con sus huéspedes. Sólo una condición de máximo secreto, impuesta por los recién llegados, explica la estricta prohibición de acercarse a ellos.

Ara hem passat de la interrogació retòrica que condicionava el lector/la lectora a dir que sí, que els visitants havien imposat la condició de no ser vistos, a afirmar que "Sólo una condición de máximo secreto, impuesta por los recién llegados, explica la estricta prohibición de acercarse a ellos." El salt qualitatiu és important: l'editorial afirma taxativament que la condició de no ser vistos fou imposada pels visitants.

3.3. La motxilla de Vallecas

A l'editorial que comentem EM va servir l'argument que un dels telèfons mòbils comprats per dues persones els dies previs a l'11-M va ser trobat en una motxilla de l'estació de Vallecas que no va esclatar.

Ara bé, el març de 2006, EM va dedicar durant diversos dies algunes notícies i més d'un editorial a desacreditar el valor judicial de l'esmentada motxilla en dir que era una prova molt dubtosa perquè s'havia trencat la cadena de custòdia, és a dir, perquè no es pot garantir que la motxilla estigués vigilada en tot moment. Així, la motxilla de Vallecas deixaria de ser una prova fiable, atès que algú va poder alterar-ne el contingut. Fins i tot, EM va arribar a mantenir la hipòtesi que l'esmentada motxilla no havia estat mai a l'estació de Vallecas, sinó que alguns policies espanyols la van posar posteriorment entre els objectes trobats a l'estació de Vallecas. És a dir, EM es va dedicar a desacreditar aquesta prova judicial. En canvi, ara, perquè li convé argumentativament, parla d'un telèfon trobat en aquesta motxilla. Si, com afirmava EM al març d'enguany, la prova no tenia cap valor judicial perquè o bé es va perdre la cadena de custòdia o bé la motxilla no era al lloc dels fets, ara el diari espanyol no pot recórrer a l'esmentada motxilla per tal d'argumentar que van ser presumptes membres d'ETA els qui van convertir els mòbils en detonants.

3.4. La presentació discursiva d'una hipòtesi

EM presenta la hipòtesi sobre la participació d'ETA a l'11-M de la manera següent:

Aunque no quepa descartar otras posibilidades, a estas alturas de nuestras pesquisas nos sentimos en condiciones de decir que una de las tesis más verosímiles es que las personas alojadas por El Chino fueran etarras.

L'oració anterior es construeix a partir de dues idees: les persones allotjades a la casa de Morata poden ser membres d'ETA i les persones allotjades a la casa de Morata potser no eren membres d'ETA. EM construeix una determinada oració composta a partir d'aquestes dues idees. En primer lloc, construeix una oració composta on la subordinada té un valor concessiu. Les oracions subordinades concessives presenten una característica fonamental: mai no s'imposen argumentativament a l'oració principal. Per tant, EM transmetre la idea que presumptes membres d'ETA van participar en l'11-M atès que aquest és l'argument que apareix a l'oració principal. La idea que lespersones que van ser a la casa de Morata no eren membres d'ETA queda bandejada en aparèixer a l'oració subordinada concessiva.

Evidentment, l'oració que escriu EM no és l'única sintàcticament i discursivament possible. EM també hauria pogut escriure l'oració següent:

Aunque a estas alturas de nuestras pesquisas nos sentimos en condiciones de decir que una de las tesis más verosímiles es que las personas alojadas por El Chino fueran etarras, no cabe descartar otras posibilidades.

En aquest cas, els arguments són presentats d'una altra manera. Ara s'imposa l'argument que hi ha altres possibilitats que passen per la no participació d'ETA en l'11-M.

Aquesta segona oració, però, és impensable que l'escrigui EM perquè va en contra de la principal tesi que defensa a hores d'ara: la participació d'ETA en l'11-M, bé com a instigadora o bé com a col·laboradora imprescindible. O les dues coses: instigadora i col·laboradora.

4. La informació i l'opinió

Com es pot comprovar es comparen la notícia sobre la presència de persones que no pertanyen al comando islamista a Morata i l'editorial sobre la notícia, hi ha una diferència fonamental. Mentre que a la notícia en cap moment no s'esmenta l'organització a què pertanyen les persones alienes al comando islamista que, segons EM, van ser a la casa de Morata entre el 3 i el 9 demarç de 2004, a l'editorial es planteja la hipòtesi que segurament van ser membres d'ETA.

El salt qualitatiu és important. A la notícia EM no esmenta en cap ocasió ETA perquè no té cap dada concloent que membres d'ETA hagin estat a Morata. Ja se sap que, segons la ideologia periodística dominant, els fets són els fets. I els fets no permeten que el periodista que redacta la notícia relacioni les empremtes desconegudes amb membres d'ETA. En canvi, els editorials són interpretatius i també se sap que la interpretació dels fets és lliure. Per això EM atribueix les empremtes a membres d'ETA a l'editorial, mentre que a la notícia no ho fa pas.

5. L'editorial d'El Mundo dins el context mediàtic madrileny

A l'editorial que analitzem EM dedica uns atacs molt durs a El País i a l'ABC, tots diaris als quals acusa de fer el joc al govern socialista en negar que ETA tingui res a veure amb l'11-M.

A continuació reproduïm els dos paràgrafs que EM dedica a aquests dos diaris, que, significativament, obren i clouen l'editorial:

Los ladridos tanto de quienes consideran la hegemonía política, social y cultural del PSOE un rentable axioma del Derecho Natural como de quienes sólo anhelan a consolidar su aldeana cuenta de la vieja como dóciles comparsas de esa superioridad han continuado durante el fin de semana. Nosotros seguimos cabalgando y a muy buen trote. Ellos sólo investigan nuestras investigaciones, prestándose al juego de un Gobierno cada vez más felipista en sus técnicas de intoxicación y propaganda. Nosotros seguimos empeñados en investigar el 11-M y, por eso, hoy desvelamos unos hechos hasta ahora desconocidos de enorme relevancia. Desde aquí animamos a la Justicia, a la Fiscalía, al ministro Rubalcaba y a sus dos órganos periodísticos a analizar, debatir e interpretar estos datos. A menos, claro está, que alguno de ellos sostenga que EL MUNDO "también" -menudo patinazo el de Trashorras- les ha pagado a El Chino, a su compinche Otman Gnaoui y a su primo Hamid Ahmidan.

[...]

Reiteramos que al día de hoy esto sólo es una hipótesis de trabajo por coherente que parezca. La presencia de artistas invitados en la casa de Morata hay que tomarla en cambio ya como una certeza. Por eso lo verdaderamente inaudito es que, contando con todos estos datos, ni el juez ni la Fiscalía ni la policía ni por supuesto esos dos diarios gandules que, hoy como ayer, vegetan al rebufo de EL MUNDO les hayan dado trascendencia alguna hasta el día de la fecha. Es la mejor prueba de que ninguno de ellos busca la verdad, sino pasar cuanto antes la página, aun a costa de cerrar el caso en falso, pero de manera acorde con sus cobardías, ineptitudes, perezas e intereses.

Així doncs, qüestionar el que EM anomena "la versió oficial" de l'11-M és molt més que la simple recerca de la veritat.

6. Conclusió

Al llarg de l'article hem demostrat com el contingut de la notícia i l'editorial que s'hi basa no es parlen del mateix, sinó que l'editorial va molt més enllà que la notícia. Així, mentre que a la notícia no s'hi identifica en cap moment l'organització a què pertanyen les persones que suposadament van ser a la casa de Morata entre el 3 i el 9 de març de 2004, ambdós dies inclosos, l'editorial permet deduir que les persones que presumptament hi van ser eren membres d'ETA.

A més, hem vist que el contingut de l'editorial interpreta els fets de manera intensiva. Així, confon el nombre d'empremtes que la policia espanyola ha trobat a la casa de Morata, no explica la raó per la qual les persones van imposar el secretisme a la casa de Morata i, en canvi, són les persones que van a comprar els telèfons mòbils i, en darrer lloc, utilitza la motxilla trobada a l'estació de Vallecas com a argument fàctic per implicar a ETA en l'11-M quan el mes de març d'enguany va dedicar diverses notícies i més d'un editorial a desacreditar el valor de la motxilla com a prova judicial.

El més significatiu, però, és que EM escriu un editorial a partir de l'exclusiva que publica que va més enllà que la notícia. Així, malgrat que el periodista que escriu la notícia no identifica l'organització a què pertanyien aquestes persones que suposadament van ser a la casa de Morata entre el 3 i el 9 de març, ambdós inclosos, l'editorial transmet la idea que aquestes persones eren membres d'ETA.

El salt discursiu que fa EM és significatiu atès que les persones que el periodista no identifica, tot i que s'hi refereix en deu ocasions, passen a ser membres d'ETA.