|
Ha mort Ramon Barnils, i la premsa
de més difusió publicada (no pas pensada)
a Barcelona no sembla que se nhagi assabentat. Uns
(els del país veí que ens hi volen incloure
per grat o per força) gairebé ni lesmenten
i només shi refereixen a la secció
de necrològiques; daltres (els del BCN dels
titulars) hi dediquen 51 mots a la notícia i un
bitllet de Francesc Escribano, que segurament ha estat
iniciativa pròpia i no pas del diari. Per la seva
banda, el diari centenari nha tingut prou amb 280
mots (en una pàgina esquerra, no cal dir-ho). En
canvi, el mateix dia nha necessitat 469 (pàgina
dreta, és clar) per informar duna conferència
del seu director a Madrid, a la Real Academia de la Historia
(española, por supuesto), en què va reivindicar
el "rigor [sic] de la prensa catalana". Aquest
nou exemple dautobombo (i autocomplaença)
de lelit periodística barcelonina no hauria
de merèixer cap comentari si no hagués coincidís
amb la mort duna persona que sempre lhavia
denunciada i escarnida. Barnils
era incòmode no només per al poder polític,
com sha remarcat, sinó especialment per
a un determinat tipus de periodisme, que, no cal fer-shi
il·lusions, és el que domina lelit
de la professió i, per tant, els diaris de més
difusió. Es tracta dun periodisme prudent
i reverencial amb els diferents poders (econòmic
i polític, sobretot) i que abeura en gran part
de les rodes de premsa, els gabinets de comunicació
i les agències. Lantítesi, sens
dubte, del periodisme que havia proposat sempre Barnils
(lantítesi del periodisme, shauria
de dir, si no fos perquè el que hauria de ser
excepció sha convertit en regla, i a linrevés).
Segurament, quan morin insignes franquistes demòcrates
de tota la vida, aquesta mateixa premsa que ha obviat
Barnils (a Madrid del qual tant depenen mentalment aquests
diaris en dirien "ninguneado") els dedicarà
pàgines senceres plenes de cautela i silencis.
A més, Ramon Barnils sabia escriure,
cosa de la qual molts dels seus "col·legues"
difícilment podrien presumir. Pot sonar a tòpic
però és veritat: Barnils tenia un estil
inimitable. Caldrien unes quantes tesis per analitzar
a fons la sintaxi, la puntuació, els jocs de
paraules, els dobles sentits, etc., dels seus articles
dopinió (especialment els de letapa
a El Temps). Només els qui tenen un gran domini
daquest instrument que és la llengua poden
contorsionar i segmentar la frase com ell ho feia sense
que lestil semblés afectat, alambinat.
Barnils era un periodista incòmode
que ves per on sabia escriure. Certament massa, si tenim
en compte el que es pot permetre el periodisme actual.
Per la nostra banda, gràcies pels bons moments
que ens has fet passar.
|