El 24 de desembre de 2006 El País dedicava un reportatge de dues pàgines a "El enemigo público número 1 sigue sin nombre". L'enemic públic número espanyol és un atracador de bancs que fa un munt d'anys que es dedica a robar sucursals bancàries i que les forces de seguretat espanyoles, pel que sembla, busquen desesperadament.

A continuació reproduirem tres citacions de l'article que produeixen un gran desconcert numèric:

Un hombre sin nombre es el enemigo público número 1. Lleva más de 13 años atracando bancos en solitario. Va armado hasta los dientes: con una metralleta Ingram Marietta, una pistola del calibre 45 y un revólver Magnum 357 (como el de Clint Eastwood en Harry el Sucio). Le llaman El Solitario. Está comprobada su participación en 31 golpes, aunque es probable que haya perpetrado otros cuantos más. En total ha logrado un botín de 600.000 euros. El atracador conocido como El Solitario es el delincuente más buscado desde que hace cuatro años asesinó a dos guardias civiles en Navarra.

Los analistas policiales han escudriñado hasta la saciedad las andanzas del escurridizo asesino en busca de un hilo que pudiera conducir hasta él. Han desmenuzado qué días ha atracado, a qué horas, en qué regiones, si tiene predilección por una entidad bancaria concreta, si pudiera ser un preso que aprovechase los permisos penitenciarios para actuar... Pero lo único que han sacado en claro es que este individuo necesita alrededor de 36.000 euros al año para cubrir sus gastos. Si pega un atraco y obtiene un botín ajustado a sus presupuestos, no vuelve a robar hasta que se queda sin saldo. En cambio, tarda poco en volver a desvalijar un banco si lo robado es exiguo.

Los agentes creen que es un hombre del que nadie sospecha que se dedica a atracar bancos, aunque posiblemente vive de forma desahogada teniendo en cuenta que gasta entre 6.000 y 9.000 euros al mes.

Abans d'entrar en la qüestió numèrica cal situar els (suposats) fets:

1. El lladre fa més de tretze anys que atraca bancs. Considerarem, a l'hora de fer números, que en fa tretze i any.

2. L'atracador ha assaltat 31 sucursals bancàries, tot i que pot ser que n'hagi robades algunes més

3. En els 31 atracaments que li atribueixen els cossos de seguretat espanyols ha aconseguit 600.000 euros.

4. L'atracador no treballa, raó per la qual els seus únics ingressos provenen els atracaments.

5. El lladre només atraca quan necessita diners. Hi ha dues dades que permeten afirmar-ho. Quan aconsegueix un bon botí, triga molt de temps a tornar a atracar. En canvi, quan el botí és petit, en poc temps torna a robar.

Fins aquí els fets o suposats fets. Passem a una qüestió numèrica bàsica: els diners que gasta l'atracador en un any.

Les citacions que hem posat són realment curioses. En una el subjecte el·líptic de "han sacado en claro es que este individuo necesita alrededor de 36.000 euros al año para cubrir sus gastos" és el sintagma "l.os analistas policiales". I a la darrera oració se suposa que qui ofereix la xifra de la despeses mensuals de l'atracador són "Los agentes". Així doncs, "Los agentes" i "Los analistas policiales" donen xifres totalment contradictòries.

Passem a analitzar les dades que forneix el periodista. En tenim fins a quatre:

1. Al voltant de 36.000 euros a l'any.
2. Un mínim de 6.000 euros mensuals, és a dir, 72.000 anuals.
3. Un màxim de 9.000 euros mensuals, és a dir, 108.000 anuals.
4. Una xifra intermèdia entre 6.000 i 9.000 euros, per exemple, 7.500 euros mensuals, és a dir, 90.000 euros anuals.

Com es pot comprovar, la diferència pressupostària és molt notable. En conseqüència, no podem saber quant gasta anualment aquest atracador. Entre el mínim, 36.000 euros, i el màxim, 108.000 euros, hi ha un món de diferència.

A més a més, el suposat fet que l'atracador només assalta sucursals bancàries quan no té diners pren unes connotacions totalment diferents.

Si en lloc de tenir en compte les dades anuals considerem les dades en els tretze anys i mig que dura la seva activitat delictiva, obtindrem que:

1. Si gasta 36.000 euros anuals, durant aquests anys n'ha gastat 486.000.
2. Si gasta 72.000 euros anuals, durant aquests anys n'ha gastat 972.000.
3. Si gasta 90.000 euros anuals, durant aquests anys n'ha gastat 1.215.000.
4. Si gasta 108.000 euros anuals, durant aquests anys n'ha gastat 1.458.000.

Com es pot comprovar, en tres dels quatre supòsits, la xifra de despeses ultrapassa amb escreix els 600.000 euros que els cossos policials espanyols calculen que l'atracador ha aconseguit en tots els robatoris. Només un cas s'acosta per la banda baixa als 600.000 euros. En aquest sentit, si interpretem en sentit ampli "alrededor de 36.000 euros" i augmentem una mica la despesa fins a 40.000 euros anuals, aleshores tenim que n'ha gastat 540.000 en tots aquests anys.

Tot plegat mostra l'alegria amb què els periodistes donen xifres sobre el que sigui sense ni tan sols pensar si el que diuen és coherent o no. Sens dubte, la fe en les fons oficials, la manca de verificació de les dades i la maleïda pressa consubstancial a la professió periodística fan que molt sovint apareguin textos com aquest que comentem en què el lector queda marejat per una allau de dades clarament contradictòries.