El Parlament català va aprovar ahir el que ha de ser el tercer Estatut d'Autonomia de la història de Catalunya. Tècnicament és una proposició de llei dirigida a les Corts, però el seu contingut va més enllà: demana que iniciem uns canvis democràtics en les relacions interiors entre els espanyols.. Ofereix una nova fórmula d'autogovern i finançament per a Catalunya. Rebutjat només pel PP català, va obtenir el vot favorable de 120 dels 135 diputats del Parlament. Aquesta xifra reflecteix una unitat política notable, restablerta després de les cicatrius que va obrir la sortida de CiU de la Generalitat. Ara haurà de passar examen a Madrid.
MÚLTIPLES FRONTS. Les resistències que trobarà l'Estatut seran moltes. Per començar, les de la dreta política i sociològica, que, no obstant, en la transició va assumir un canvi encara més profund amb la Constitució i l'establiment de les autonomiesl. Aquella transició va demostrar, amb Adolfo Suárez, que a Espanya podia existir una dreta moderna capaç d'encarar el seu temps. Mariano Rajoy té ara la paraula, ja que, per més que en el PP actual imperi el guerracivilisme, seria suïcida que no evolucionés cap a un model conservador més europeu. ¿Li arriba massa aviat el nou Estatut a aquest projecte?
L'immobilisme també apareix al PSOE, on el sectors jacobins rebutgen fins i tot plantejaments de l'Estatut fàcilment defensables en el terreny constitucional, com ara la denominació de nació, la descentralització judicial a l'estil de la d'altres països com el nostre o un finançament més just. I encara s'hi ha de sumar l'oposició de sectors mediàtics i socials que prediquen la imatge injusta d'una Catalunya insolidària.
EL FUTUR. Però s'ha de creure que la societat espanyola és més moderna que alguns dels seus representants, i que pot entendre que Catalunya no proposa trencar l'Estat sinó contribuir a fer que sigui viable d'una forma duradora i no autoritària. Que reclama treure-li totes les possibilitats a la Constitució per establir una estructura federal més d'acord amb la realitat plural que els discursos essencialistes. Pasqual Maragall no proposa bussejar en la història, sinó apostar pel futur: el de totes les nacions i regions espanyoles, per a les quals és vital trobar un model que permeti afrontar millor els reptes del segle XXI.
Sens dubte, aquesta iniciativa no pot ser unilateral. Perquè prosperi, ha de ser pactada i assumida. Catalunya ha de fer comprendre la proposta de pluralitat, i Espanya pot esmenar-la i perfilar-la al Congrés dels Diputats. Però si la rebutja estarà rebutjant el seu propi futur modern.

Amb el nou Estatut, Catalunya exerceix els seus drets i proposa a Espanya un nou model per al futur.

Rebutjat només pel PP català, va obtenir el vot favorable de 120 dels 135 diputats del Parlament. Aquesta xifra reflecteix una unitat política notable [...]. [la negreta és nostra]

Però s'ha de creure que la societat espanyola és més moderna que alguns dels seus representants, i que pot entendre que Catalunya no proposa trencar l'Estat sinó contribuir a fer que sigui viable d'una forma duradora i no autoritària. [la negreta és nostra]

Però es pot creure que la societat espanyola és més moderna que alguns dels seus representants, i que ha d'entendre que Catalunya no proposa trencar l'Estat sinó contribuir a fer que sigui viable d'una forma duradora i no autoritària. [la negreta és nostra]

L'immobilisme també apareix al PSOE, on el sectors jacobins rebutgen fins i tot plantejaments de l'Estatut fàcilment defensables en el terreny constitucional, com ara la denominació de nació, la descentralització judicial a l'estil de la d'altres països com el nostre o un finançament més just.

Que [Catalunya] reclama treure-li totes les possibilitats a la Constitució per establir una estructura federal més d'acord amb la realitat plural que els discursos essencialistes.

Tancat el termini d'esmenes, avui se celebrarà una reunió important entre representants del Govern central, del PSOE i dels quatre partits catalans que donen suport a l'Estatut redactat pel Parlament. És una trobada decisiva. Després del plantejament de màxims que va sortir de Catalunya, i un cop presentades les esmenes socialistes que retallen severament aquell text, arriba l'hora de demostrar que les paraules de bona voluntat negociadora pronunciades en els últims temps responen a postures sinceres.
Un dels objectius, ara, és començar a pactar el centenar d'articles menys conflictius, demostrar que es pot avançar i definir, d'una vegada, la filosofia que podria tenir el redactat de les qüestions més difícils.
És l'hora de la veritat. Per a les forces catalanes, trair la necessitat que hi hagi Estatut i desaprofitar la voluntat política de Zapatero per avançar, a partir de Catalunya, en la plurinacionalitat d'Espanya, seria un error imperdonable. I, a més, un error incomprensible de cara a la majoria de l'opinió pública catalana. Però també fa falta que el Govern espanyol i el PSOE confirmin que la seva aposta no té cap intenció dissimulada continuista.

Els negociadors de l'Estatut estan obligats a negociar i tirar endavant el millor text possible.

Per a les forces catalanes, trair la necessitat que hi hagi Estatut i desaprofitar la voluntat política de Zapatero per avançar, a partir de Catalunya, en la plurinacionalitat d'Espanya, seria un error imperdonable.

Després del plantejament de màxims que va sortir de Catalunya, i un cop presentades les esmenes socialistes que retallen severament aquell text, arriba l'hora de demostrar que les paraules de bona voluntat negociadora pronunciades en els últims temps responen a postures sinceres.

El primer que cal remarcar és que el títol de l'editorial potser fa referència a Esperant Godot:

Delegacions del PSOE i dels quatre partits catalans que recolzen l'Estatut van mantenir una reunió negociadora que serveix, en essència, per neutralitzar una mica la imatge de rebuig gairebé total a la proposta catalana creada amb la presentació de les esmenes socialistes. Rubalcaba, el principal home de confiança de Zapatero, va tenir el gest de desplaçar-se al Parlament per encapçalar la recerca d'un acord.
La voluntat de pacte mostrada al Parlament continua diferenciant el PSOE de l'obstruccionisme indissimulat dels populars. Però els "avanços" aconseguits ahir encara són molt limitats. Només es van abordar els articles menys conflictius, i es van esquivar els esculls reals com la definició de Catalunya com a nació, la delimitació de les competències i, sobretot, el finançament.
De fet, l'Estatut depèn de dues coses. Una, del realisme dels nacionalistes, que ahir van reprendre l'avorrida guerrilla partidista (CiU va denunciar una suposada actitud submisa d'ERC) que ja va acompanyar la negociació en la fase anterior. Dues, de si la contraproposta financera que ha de presentar ara el vicepresident Solbes pot portar a un pacte acceptable per als representants catalans.

Només es van abordar els articles menys conflictius, i es van esquivar els esculls reals com la definició de Catalunya com a nació, la delimitació de les competències i, sobretot, el finançament.

Una, [l'aprovació de l'Estatut depèn] del realisme dels nacionalistes, que ahir van reprendre l'avorrida guerrilla partidista [..].

Dues, [l'aprovació de l'Estatut depèn] de si la contraproposta financera que ha de presentar ara el vicepresident Solbes pot portar a un pacte acceptable per als representants catalans.

Pasqual Maragall va convertir el seu missatge de cap d'any en una crida a la unitat dels catalans. Creu que hi haurà Estatut, lamenta les incomprensions i el boicot que pateix Catalunya i demana ignorar les provocacions. El president valora com a èxits del 2005 les bones dades econòmiques generals, el fet que l'atur estigui en el nivell més baix des de l'any 1979, les inversions massives que ha efectuat la Generalitat en instal·lacions sanitàries i escolars i el reconeixement del català a les institucions europees.
Coincidint amb aquest missatge possibilista, l'any es tanca amb diferents lectures, en els partits catalans, sobre l'última reunió de l'Estatut. Predomina la confiança en un acord. Les reticències expressades per Artur Mas semblen respondre més a la litúrgia negociadora i al desig de CiU d'estar al centre del debat que a una voluntat de tornar a l'actitud intransigent que va empènyer, en la fase anterior, cap a la redacció maximalista que ara es revisa.
En qualsevol cas, Catalunya s'acomiada del 2005 amb cansament pel pols estatutari. Hi ha el desig generalitzat que altres temes, més socials, més vitals, se situïn al centre de la vida política catalana i espanyola.

Les reticències expressades per Artur Mas semblen respondre més a la litúrgia negociadora i al desig de CiU d'estar al centre del debat que a una voluntat de tornar a l'actitud intransigent que va empènyer, en la fase anterior, cap a la redacció maximalista que ara es revisa.