Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
 



© Magma3
 
14 de gener de 2006
Novetats  
   
El canvi de postura d'El Periódico de Catalunya davant l'Estatut als editorials
   
Contrastant
 

En aquest article volem mostrar com la línia editorial d'El Periódico de Catalunya respecte de l'Estatut ha variat substancialment des de l'1 d'octubre, l'endemà de l'aprovació del text, fins al 31 de desembre. Els darrers tres dies de 2005, el 29, 30 i 31 de desembre, l'EPC dedica tres editorials (dos dedicats exclusivament, mentre que en un altre en parla col·lateralment) a l'Estatut, en concret, a les negociacions entre el govern espanyol i el PSOE, d'una banda, i els partits que van donar suport a l'esmentat text, d'altra.

1. Canviar no és trencar (1 d'octubre de 2005)

A continuació reproduïm íntegrament l'editorial:

El Parlament català va aprovar ahir el que ha de ser el tercer Estatut d'Autonomia de la història de Catalunya. Tècnicament és una proposició de llei dirigida a les Corts, però el seu contingut va més enllà: demana que iniciem uns canvis democràtics en les relacions interiors entre els espanyols.. Ofereix una nova fórmula d'autogovern i finançament per a Catalunya. Rebutjat només pel PP català, va obtenir el vot favorable de 120 dels 135 diputats del Parlament. Aquesta xifra reflecteix una unitat política notable, restablerta després de les cicatrius que va obrir la sortida de CiU de la Generalitat. Ara haurà de passar examen a Madrid.
MÚLTIPLES FRONTS. Les resistències que trobarà l'Estatut seran moltes. Per començar, les de la dreta política i sociològica, que, no obstant, en la transició va assumir un canvi encara més profund amb la Constitució i l'establiment de les autonomiesl. Aquella transició va demostrar, amb Adolfo Suárez, que a Espanya podia existir una dreta moderna capaç d'encarar el seu temps. Mariano Rajoy té ara la paraula, ja que, per més que en el PP actual imperi el guerracivilisme, seria suïcida que no evolucionés cap a un model conservador més europeu. ¿Li arriba massa aviat el nou Estatut a aquest projecte?
L'immobilisme també apareix al PSOE, on el sectors jacobins rebutgen fins i tot plantejaments de l'Estatut fàcilment defensables en el terreny constitucional, com ara la denominació de nació, la descentralització judicial a l'estil de la d'altres països com el nostre o un finançament més just. I encara s'hi ha de sumar l'oposició de sectors mediàtics i socials que prediquen la imatge injusta d'una Catalunya insolidària.
EL FUTUR. Però s'ha de creure que la societat espanyola és més moderna que alguns dels seus representants, i que pot entendre que Catalunya no proposa trencar l'Estat sinó contribuir a fer que sigui viable d'una forma duradora i no autoritària. Que reclama treure-li totes les possibilitats a la Constitució per establir una estructura federal més d'acord amb la realitat plural que els discursos essencialistes. Pasqual Maragall no proposa bussejar en la història, sinó apostar pel futur: el de totes les nacions i regions espanyoles, per a les quals és vital trobar un model que permeti afrontar millor els reptes del segle XXI.
Sens dubte, aquesta iniciativa no pot ser unilateral. Perquè prosperi, ha de ser pactada i assumida. Catalunya ha de fer comprendre la proposta de pluralitat, i Espanya pot esmenar-la i perfilar-la al Congrés dels Diputats. Però si la rebutja estarà rebutjant el seu propi futur modern.

Amb el nou Estatut, Catalunya exerceix els seus drets i proposa a Espanya un nou model per al futur.

Tot deixant de banda el nacionalisme banal espanyol que traspua l'editorial d'EPC, volem mostrar el discurs que construeix l'esmentat diari sobre l'Estatut.

Una primera característica de l'editorial és remarcar l'alt grau d'acceptació que va tenir l'Estatut:

Rebutjat només pel PP català, va obtenir el vot favorable de 120 dels 135 diputats del Parlament. Aquesta xifra reflecteix una unitat política notable [...]. [la negreta és nostra]

Així doncs, EPC remarca en aquestes dues oracions del primer paràgraf per dues vegades l'elevat grau d'acceptació que va rebre l'Estatut.

Una altra de les característiques és el seu caire defensiu. On es manifesta més clarament és en aquesta oració:

Però s'ha de creure que la societat espanyola és més moderna que alguns dels seus representants, i que pot entendre que Catalunya no proposa trencar l'Estat sinó contribuir a fer que sigui viable d'una forma duradora i no autoritària. [la negreta és nostra]

En aquesta oració hi ha dues perífrasis verbals, una d'obligatorietat i una altra de possibilitat. La perífrasi d'obligatorietat està inclosa dins una passiva reflexa que fa referència a la societat catalana i la perífrasi de possibilitat té com a subjecte la societat espanyola. Ôbviament, el grau d'implicació de les dues societats en allò que es diu a les dues proposicions és molt diferent.

En un discurs no defensiu, EPC hauria pogut escriure el següent:

Però es pot creure que la societat espanyola és més moderna que alguns dels seus representants, i que ha d'entendre que Catalunya no proposa trencar l'Estat sinó contribuir a fer que sigui viable d'una forma duradora i no autoritària. [la negreta és nostra]

Certament, la idea expressada és molt diferent. El canvi d'ordre de les perífrasis verbals altera substancialment el discurs, que deixa de tenir un caràcter defensiu.

A més de les característiques discursives de l'editorial, també s'han remarcar algunes citacions. Per exemple:

L'immobilisme també apareix al PSOE, on el sectors jacobins rebutgen fins i tot plantejaments de l'Estatut fàcilment defensables en el terreny constitucional, com ara la denominació de nació, la descentralització judicial a l'estil de la d'altres països com el nostre o un finançament més just.

Deixant de banda el terme nació i la "descentralització judicial", volem fixar-nos en el sintagma finançament més just, que, des d'un punt de vista semàntic, és poc consistent per dues raons. D'una banda, és difícil de precisar-ne el significat concret (el que per a algú és just, per a algú altre pot no ser-ho) i, d'una altra, un finançament més just no implica un finançament just, sinó un finançament menys injust.

També cal remarcar que EPC està d'acord amb la creació d'un estat federal:

Que [Catalunya] reclama treure-li totes les possibilitats a la Constitució per establir una estructura federal més d'acord amb la realitat plural que els discursos essencialistes.

Per acabar, l'ultima oració de l'editorial pot tenir més d'un significat: "Però si la [la proposta de pluralitat feta per Catalunya] rebutja estarà rebutjant el seu propi futur modern [d'Espanya]". L'origen de l'ambigüitat rau en el fet que no s'explicita en quin moment Espanya, el Congrés de Diputats espanyol de fet, rebutja l'Estatut. El Congrés de Diputats espanyol hauria pogut rebutjar "la iniciativa catalana" en no admetre-la a tràmit (cosa que no ha passat) o pot rebutjar-la en el futur desnaturalitzant-la, el que popularment es coneix com retallada.

2. Condemnats a entendre's (29 de desembre de 2005)

El títol d'aquest editorial delimita perfectament el marc discursiu en què es mou l'editorial: d'una banda, considera inevitable l'acceptació de l'Estatut que resulti del tràmit parlamentari i, d'una altra, no contempla la possibilitat, ni tan sols teòrica, que els diputats catalans retirin el text estatutari si el Congrés de Diputats espanyol en desvirtua el contingut.

Tot seguit reproduïm íntegrament l'editorial, que surt publicat el dia que es reuneixen per primera vegada els partits que van aprovar l'Estatut amb una representació del govern espanyol i del PSOE:

Tancat el termini d'esmenes, avui se celebrarà una reunió important entre representants del Govern central, del PSOE i dels quatre partits catalans que donen suport a l'Estatut redactat pel Parlament. És una trobada decisiva. Després del plantejament de màxims que va sortir de Catalunya, i un cop presentades les esmenes socialistes que retallen severament aquell text, arriba l'hora de demostrar que les paraules de bona voluntat negociadora pronunciades en els últims temps responen a postures sinceres.
Un dels objectius, ara, és començar a pactar el centenar d'articles menys conflictius, demostrar que es pot avançar i definir, d'una vegada, la filosofia que podria tenir el redactat de les qüestions més difícils.
És l'hora de la veritat. Per a les forces catalanes, trair la necessitat que hi hagi Estatut i desaprofitar la voluntat política de Zapatero per avançar, a partir de Catalunya, en la plurinacionalitat d'Espanya, seria un error imperdonable. I, a més, un error incomprensible de cara a la majoria de l'opinió pública catalana. Però també fa falta que el Govern espanyol i el PSOE confirmin que la seva aposta no té cap intenció dissimulada continuista.

Els negociadors de l'Estatut estan obligats a negociar i tirar endavant el millor text possible.

Deixant de banda la petició d'EPC que el govern espanyol i el PSOE tinguin una actitud oberta en la negociació de l'Estatut, volem remarcar el que el diari del Grupo Zeta demana als partits catalans i el que opina de l'Estatut aprovat pel Parlament.

Començarem pel que EPC demana als partits catalans:

Per a les forces catalanes, trair la necessitat que hi hagi Estatut i desaprofitar la voluntat política de Zapatero per avançar, a partir de Catalunya, en la plurinacionalitat d'Espanya, seria un error imperdonable.

Per a EPC, si els partits catalans retiren l'Estatut durant la discussió a la comissió constitucional del Parlament espanyol cometran "un error imperdonable". La defensa d'aquesta afirmació es basa en dues pressuposicions: la retirada de l'Estatut fóra una traïció a la necessitat que n'hi hagi un (millor un Estatut retallat que no pas retirar-lo) i Zapatero té la voluntat política de construir un estat plurinacional. Aquestes pressuposicions, però, formen part d'un determinat punt de vista polític i ideològic i, a més, caldria demostrar que són vertaderes.

A continuació veurem com qualifica l'Estatut aquest editorial:

Després del plantejament de màxims que va sortir de Catalunya, i un cop presentades les esmenes socialistes que retallen severament aquell text, arriba l'hora de demostrar que les paraules de bona voluntat negociadora pronunciades en els últims temps responen a postures sinceres.

Com es pot veure, EPC qualifica l'Estatut de "plantejament de màxims". Cal tenir present, però, que a l'editorial de l'1 d'octubre EPC proposava de "treure-li totes les possibilitats a la Constitució per establir una estructura federal".

La conclusió clou el discurs iniciat amb el títol i el text de l'editorial: cal "tirar endavant el millor text possible". A la conclusió canvia el discurs de redefinir Espanya ("estructura federal" i "nou model [d'estat]") de l'editorial de l'1 d'octubre i ara, el 29 de desembre, es limita a acceptar "el millor text possible". La rebaixa de plantejaments és òbvia.

3. Esperant Solbes (30 de desembre de 2005)

El primer que cal remarcar és que el títol de l'editorial potser fa referència a Esperant Godot:

Delegacions del PSOE i dels quatre partits catalans que recolzen l'Estatut van mantenir una reunió negociadora que serveix, en essència, per neutralitzar una mica la imatge de rebuig gairebé total a la proposta catalana creada amb la presentació de les esmenes socialistes. Rubalcaba, el principal home de confiança de Zapatero, va tenir el gest de desplaçar-se al Parlament per encapçalar la recerca d'un acord.
La voluntat de pacte mostrada al Parlament continua diferenciant el PSOE de l'obstruccionisme indissimulat dels populars. Però els "avanços" aconseguits ahir encara són molt limitats. Només es van abordar els articles menys conflictius, i es van esquivar els esculls reals com la definició de Catalunya com a nació, la delimitació de les competències i, sobretot, el finançament.
De fet, l'Estatut depèn de dues coses. Una, del realisme dels nacionalistes, que ahir van reprendre l'avorrida guerrilla partidista (CiU va denunciar una suposada actitud submisa d'ERC) que ja va acompanyar la negociació en la fase anterior. Dues, de si la contraproposta financera que ha de presentar ara el vicepresident Solbes pot portar a un pacte acceptable per als representants catalans.

D'aquest editorial, en volem remarcar tres afirmacions. La primera és la següent:

Només es van abordar els articles menys conflictius, i es van esquivar els esculls reals com la definició de Catalunya com a nació, la delimitació de les competències i, sobretot, el finançament.

Cal recordar que l'1 d'octubre EPC deia que la definició de Catalunya com a nació i un finançament més just eren "plantejaments fàcilment defensables en el terreny constitucionals". Aquests "plantejaments fàcilment defensables" ara s'han convertit en "esculls reals".

La segona afirmació és aquesta:

Una, [l'aprovació de l'Estatut depèn] del realisme dels nacionalistes, que ahir van reprendre l'avorrida guerrilla partidista [..].

L'apel·lació al realisme en política (com en d'altres aspectes de la vida) implica que has d'acceptar la visió del món que té l'altra part, que, a més, queda implícit que és realista. El realisme, a més, implica l'acceptació que la realitat és la que és i que no es pot transformar, sinó que, com a màxim, es pot canviar lleugerament.

I aquesta és la tercera afirmació:

Dues, [l'aprovació de l'Estatut depèn] de si la contraproposta financera que ha de presentar ara el vicepresident Solbes pot portar a un pacte acceptable per als representants catalans.

En aquesta citació, EPC planteja que l'acord en l'elaboració de l'Estatut depèn de la possibilitat que la proposta financera del govern espanyol pugui ser acceptada pels partits catalans. Per tant, l'oració parteix de dues presuposicions: el govern espanyol presentarà una nova proposta financera i els partits catalans poden rebutjar la proposta financera presentada pel govern espanyol. Aquesta presuposició trenca el discurs de l'editorial anterior que els partits catalans estiguin condemnats a entendre's amb el govern espanyol.

4. L'Estatut i el futur (31 de desembre de 2005)

Aquest és l'editorial publicat el darrer dia de l'any:

Pasqual Maragall va convertir el seu missatge de cap d'any en una crida a la unitat dels catalans. Creu que hi haurà Estatut, lamenta les incomprensions i el boicot que pateix Catalunya i demana ignorar les provocacions. El president valora com a èxits del 2005 les bones dades econòmiques generals, el fet que l'atur estigui en el nivell més baix des de l'any 1979, les inversions massives que ha efectuat la Generalitat en instal·lacions sanitàries i escolars i el reconeixement del català a les institucions europees.
Coincidint amb aquest missatge possibilista, l'any es tanca amb diferents lectures, en els partits catalans, sobre l'última reunió de l'Estatut. Predomina la confiança en un acord. Les reticències expressades per Artur Mas semblen respondre més a la litúrgia negociadora i al desig de CiU d'estar al centre del debat que a una voluntat de tornar a l'actitud intransigent que va empènyer, en la fase anterior, cap a la redacció maximalista que ara es revisa.
En qualsevol cas, Catalunya s'acomiada del 2005 amb cansament pel pols estatutari. Hi ha el desig generalitzat que altres temes, més socials, més vitals, se situïn al centre de la vida política catalana i espanyola.

Ens interessa remarcar una oració d'aquest editorial, que evidencia la posició d'EPC tres mesos després de l'aprovació de l'Estatut:

Les reticències expressades per Artur Mas semblen respondre més a la litúrgia negociadora i al desig de CiU d'estar al centre del debat que a una voluntat de tornar a l'actitud intransigent que va empènyer, en la fase anterior, cap a la redacció maximalista que ara es revisa.

Deixant de banda les causes del comportament de CiU, és interessant de llegir l'opinió d'EPC sobre la influència de la federació catalanista en la redacció final de l'Estatut. Així, EPC afirma que CiU va mantenir una "actitud intransigent" durant la redacció del text estatutari, que tingué com a conseqüència una "redacció maximalista" de l'Estatut.

En primer lloc, cal recordar que l'1 d'octubre EPC oposava els 120 diputats que votaren a favor de l'Estatut als 15 diputats del PP que hi van votar en contra i que s'havia aconseguit "una unitat política notable". En segon lloc, el dia 29 de desembre EPC afirmava que s'havia elaborat l'Estatut des d'un "plantejament de màxims". Ara afirma que el text és maximalista. Tot i que diccionari en mà, les dues expressions són sinònimes, el context on surten fa que no funcionin com a paraules que tinguin el mateix significat. Així, maximalista té una connotació negativa, un sentit pejoratiu que no té de màxims. Per exemple, un polític que aspira al màxim és o pot ser un bon polític, mentre que un polític maximalista és, sens dubte, un mal polític.

5. Conclusions

Al llarg del treball hemvist com EPC ha canviat la línia editorial respecte de l'Estatut. En concret, es poden apreciar els canvis següents:

1. Els "múltiples fronts" (l'oposició total de la dreta sociològica i politíca espanyola a l'Estatut, l'immobilisme del sector jacobí del PSOE i el rebuig de sectors mediàtics o socials) de què parlava l'editorial l'octubre, l'endemà de l'aprovació de l'Estatut, han desaparegut del discurs de l'EPC el desembre.

2. La reclamació que implica que l'Estatut tregui "totes les possibilitats" a la Constitució espanyola s'ha reconvertit en la redacció del "millor text possible".

3. En l'editorial del dia 29 de desembre qualifica l'Estatut de "plantejament de màxims" i dos dies després afirma que la redacció del text és maximalista. L'endemà de l'aprovació de l'Estatut en cap moment no suggereix cap d'aquestes dues crítiques.

4. En els darrers editorials no hi ha cap referència a l'"estructura federal" de l'estat. Més aviat, es desprèn implícitament que EPC hi renuncia.