El Mundo publica el 4 i el 5 de setembre una llarga entrevista a José Emilio Súarez Trashorras. El 4 de setembre EM titula "Me ofrecí a ser el coche lanzadera [d'El Chino] y se me dijo que no, que estaba bajo control". I el 5 de setembre EM titula "Comuniqué a la Policía y al CNI que Jamal era amigo de uno de los etarras de Cañaveras". Es tracta, doncs, de dos titulars molt espectaculars que, a més, sortien a la portada del diari.

1. Les presentacions de les dues parts de què consta l'entrevista

El periodista que entrevista Trashorras resumeix cadascuna de les parts de l'entrevista i en destaca el que més li interessa. Per això és molt interessant analitzar allò que diu.

1.1. Actitud del periodista davant del que diu Trashorras

Com ja vam veure en un article anterior, el periodista defineix les declaracions de Trashorras com a revelaciones i confesiones, és a dir, dues paraules que es mouen dins l'àmbit de la veritat. Tanmateix, a les dues presentacions que escriu el periodista es distancia de les afirmacions deTrashorras. Vegem-ho:

Además le habían prometido, siempre según su versión, que no le imputarían ningún cargo en relación con el 11-M y que él y su familia entrarían en el programa de protección de testigos.

En la versión que ahora defiende, asegura que contó a la Policía para la que trabajaba que Jamal Ahmidan tenía contactos con ETA y que uno de los etarras de Cañaveras era amigo suyo.

Es evidente que todo lo que dice Trashorras no debe convertirse en una verdad irrefutable. Pero en sus respuestas aporta datos suficientes como para que nos suscite una profunda inquietud. Es fácil descalificar sus afirmaciones de una forma global. Pero habría que advertir, al que tenga la tentación de hacerlo, que en su día le creyeron a pies juntillas cuando declaró que había visto explosivos en el coche de Jamal Ahmidan. Si ahora no tiene ninguna credibilidad, ¿por qué la tenía entonces? Debemos recordar que la versión oficial, en todo el tema de los explosivos y su relación con los marroquíes imputados como autores materiales, se basa esencialmente en su testimonio.

A "siempre según su versión", "En la versión que ahora defiende" i "Es evidente que todo lo que dice Trashorras no debe convertirse en una verdad irrefutable", és prou palès que el periodista no assumeix la totalitat de les declaracions de Trashorras i que se'n distancia.

La tercera citació comporta un greu problema a l'hora de valorar la credibilitat que desprenen les paraules de Trashorras. On queda, doncs, allò de les revelaciones i la confesión? El periodista assumeix que Trashorras pot dir coses que no siguin certes. La pregunta que sorgeix immediatament és òbvia, i alhora molt complicada de respondre: com podem separar el gra de la palla, és a dir, com podem concloure què és cert i què és fals? Evidentment, amb els coneixements dels fets que tenim és impossible de discernir-ho. Només podem deduir que algunes de les paraules de Trasorras tenen un grau de versemblança molt baix, la qual cosa no vol dir que necessàriament hagin de ser falses. En d'altres casos, la manca de versemblaça és tan gran que es pot concloure fàcilment que les paraules de Trashorras no reflecteixen els fets de què parla. El periodista, però, parla de la credibilitat de les paraules de Trashorras. Tanmateix, l'ex miner ha explicat al jutge que instrueix el sumari diferents versions del que va passar. El periodista, doncs, no pot impedir que sorgeixi el dubte de si la versió que ara ofereix Trashorras és creïble.

1.2. Comentaris del periodista sobre l'entrevista

A continuació aportem un conjunt de citacions que apareixen a les presentacions de les dues parts de l'entrevista a Trashorras:

En una entrevista exclusiva cuenta una versión muy diferente de lo que sucedió. (subtítol)

La versión que ahora da de los hechos que se vivieron antes y después de la tragedia difiere completamente de la versión oficial.

I se suposa, òbviament, que la "versión muy diferente de lo que sucedió" i que "difiere completamente de la versión oficial", s'apropa més a la realitat dels fets que el que havia dit fins ara. Aquesta lectura queda avalada pel fet que l'oració on es diu això apareix en el subtítol de l'entrevista. És a dir, hi ha una voluntat del periodista (i del diari) de remarcar que Trashorras explicarà coses noves que diferiran notablement de la versió oficial de l'11-M.

Més endavant trobem:

Ahora ha roto definitivamente el silencio para contar su versión de lo que sucedió realmente.

El periodista identifica l'explicació dels fets per part de Trashorras amb la realitat dels fets. La utilització de realmente en aquest sentit és prou clara.

La nova versió de Trashorras es basa, per exemple, en noves dades:

Al margen de su lógica proclamación de inocencia, aporta nuevos datos sobre sus relaciones con Manuel García Rodríguez, Manolón, el inspector de policía responsable de estupefacientes de la comisaría de Avilés para el que trabajaba.

L'últim paràgraf de la segona presentació és molt alliçonador:

¿Alguien se imagina lo que hubiera sucedido si todas las afirmaciones que hace ahora las hubiera planteado con nombres y apellidos en la Comisión de Investigación?
En cualquier caso, esto es lo que defiende Emilio Suárez Trashorras dos años y medio después de los atentados. Y esto es lo que, presumiblemente, defenderá de cara al próximo juicio.

Ara el periodista deixa de banda el grau de veracitat del que diu Trashorras i es limita a afirmar que "esto es lo que defiende Emilio Suárez Trashorras" a hores d'ara. Ara bé: on han quedat les relevaciones i la confesión? Com es pot veure, el periodista es distancia del contingut de l'entrevista, raó per la qual no podem saber què pensa que és cert i què pensa que és fals. Que un periodista es distanciï del que diu l'entrevistat no té res d'insòlit. El comentari, doncs, no té res a veure amb el que fan els periodistes, sinó que el periodista d'EM presenta l'entrevista com un seguit de revelaciones i com una confesión. És en aquest sentit que el periodista s'implica en el contingut de l'entrevista i deixa de tenir/mantenir una actitud asèptica respecte del que diu l'entrevistat.

Per tot plegat, quan el lector/la lectora s'enfronta amb aquest text té, com ja hem dit, un greu problema a l'hora de delimitar què correspon fidelment a la realitat dels fets i què se n'aparta.

2. La personalitat de l'entrevistat

José Emilio Suárez Trashorras pateix, des dels disset anys, esquizofrènia. En un estudi psiquiàtric fet a principis de 2006, els especialistes li van diagnosticar un 65% de minusvàlua.

S'ha de tenir en compte que l'esquizofrènia no és una malaltia menor, sinó que es tracta d'una de les malalties psíquiques més greus (i considerada per alguns especialistes com la més greu). A més a més, amb el pas del temps es va agreujant. D'altra banda, l'esquizofrènia és una malaltia que afecta la percepció i la construcció de la realitat i que genera problemes discursius greus. Per tant, atès que el que analitzem és una entrevista en què Trashorras explica el que va passar abans de l'11-M, el que acabem de dir no són detalls intranscendents, ans el contrari. L'esquizofrènia que pateix Trashorras ens obliga a qüestionar la vericitat del que diu. No pas en el sentit que calgui malfiar-se del que diu perquè sigui ell, sinó com a mètode d'anàlisi rigorós. D'aquesta manera, a causa de la malatia que pateix, el que diu Trashorras cal agafar-ho amb pinces. Un dels símptomes de l'esquizofrènia és la creació d'una realitat fictícia, és a dir, la invenció de la realitat que el malalt dóna com a certa però que no existeix. Les afirmacions megalòmanes són una altra de les característiques dels esquizofrènics. És ben segur que trobem algunes d'aquestes afirmacions al llarg de l'entrevista.

3. Les tesis que defensa José Emilio Suárez Trashorras a l'entrevista

A l'entrevista que li fa EM, Trashorras argumenta el següent:

1. Es considera víctima d'un cop d'Estat que s'intenta amagar atribuint l'11-M a un grup de musulmans que ha tingut la col·laboració de confidents. L'11-M no és res més que una operació policial que es va descontrolar (posa com a exemple el GAL), de manera que la trama asturiana és un mer muntatge policial.

2. Els musulmans són els autors materials de l'11-M, però segur que van rebre ajut exterior. En aquest sentit, El Chino va tenir contactes amb ETA, raó per la qual ETA va poder ajudar els musulmans a dur a terme els atemptats. També afirma que és impossible que els autors materials de l'11-M actuessin sense el beneplàcit de les forces de seguretat espanyoles.

3. Si les forces de seguretat espanyoles no van detenir els musulmans abans de l'11-M fou per incompetència, negligència o complicitat.

4. Cal entendre la primera declaració judicial (quan diu que va veure explosius en el maleter del cotxe d'El Chino) com el producte d'un pacte entre ell, la policia i el jutge. Aquest pacte tenia el vistiplau del Ministeri de l'Interior espanyol. Com a conseqüència, no se li imputaria cap càrrec. A més, quedaria inclòs dins un programa de protecció de testimonis.

5. La policia espanyola li va oferir diners i, quan els va rebutjar, un pis que tampoc no va voler. Finalment, va acceptar de col·laborar-hi perquè li van assegurar que quedaria absolt en l'Operació Pipol, un cas de tràfic de drogues pel qual el fiscal li demana disset anys de presó. [La sentència sortirà en breu.]

6. Davant del jutge, va declarar fil per randa allò que la policia espanyola va dir que digués.

7. Ell és votant del PP i no tenia cap raó per col·laborar amb islamistes. I, encara més, ell no hauria participat en cap mena d'acció que perjudiqués el PP.

8. No va proporcionar explosius a El Chino ni va veure explosius en el seu cotxe la nit del 28 de febrer ni la matinada del 29 de febrer. A més, es va oferir a la policia per fer de cotxe llançadora per tal de detenir El Chino, proposta que la policia va rebutjar.

9. És fals que fos a Mina Conchita la nit del 28 de febrer de 2004 amb El Chino i dos acompanyants del marroquí (com afirma El Gitanillo, veí i amic seu [o potser millor dir-ne ex amic], acusat de fer un viatge en autocar a Madrid en què va dur una bossa amb explosius). A més, no va veure explosius en el maleter del cotxe d'El Chino, sinó que hi va veure bosses que semblava que havien estat en una obra.

10. Els viatges en autocar a Madrid no eren per transportar-hi explosius, sinó haixix. En concret, era haixix de molt baixa qualitat que retornava a El Chino.

11. Manuel García Rodríguez, El Manolón, inspector cap de la brigada d'estupefaents de la policia espanyola a Avilés, li va dir que s'infiltrés a la banda d'El Chino.

12. El Chino era un traficant de drogues que no tenia el perfil d'un terrorista islàmic.

13. Va proporcionar un DNI d'El Chino que va resultar que era fals a El Manolón, però la policia no el va detenir. Creu que la policia no el va detenir prequè no va voler o perquè no li va interessar detenir-lo.

14. El dia que la policia espanyola el va detenir (i fins i tot abans), va proposar muntar un dispositiu per detenir El Chino, però la policia s'hi va negar.

15. Cal tenir present que determinats comandaments dels cossos de seguretat espanyols són del PSOE.

16. L'11-M té molts forats negres. Per exemple, l'explosiu que s'hi va fer servir, la furgoneta Kangoo, la motxilla de Vallecas, la metenamina, l'Skoda Fabia i el viatge del 29 de febrer de 2004. Pel que fa al viatge, la Guardia Civil va aturar dues vegades el cotxe que conduïa El Chino sense que els agents el detinguessin malgrat que era un cotxe robat que duia la matrícula doblada i que no estava assegurat. A més a més, El Chino va ensenyar un passaport falsificat i no tenia carnet de conduir.

17. A petició d'El Manolón es va reunir en diverses ocasions amb membres o col·laboradors d'ETA al club Horóscopo de Gijon. A més d'ell, hi assistien José Javier Lavandera i un guàrdia civil.

18. No té antecedents penals ni ha estat condemat per cap delicte. [Si bé cal tenir present que està pendent d'una sentència que el pot condemnar a disset anys de presó per tràfic de drogues].

19. Es considera totalment innocent.

A més, Trashorras dedica la darrera part de la segona part de l'entrevista a passar comptes amb Nayo i El Gitanillo (dos dels viatgers que presumptament van transportar els explosius a Madrid), Antoni Toro (el seu cunyat), El Manolón (de qui era confident) i José Javier Lavandera (porter del club Horóscopo de Gijon, on suposadament els implicats es reunien amb membres o col·laboradors d'ETA).

4. Els contactes amb ETA

4.1. El que diu José Emilio Suárez Trashorras sobre els seus contactes amb ETA

Tot seguit reproduirem les citacions que fan referència a la relació entre Trashorras i ETA:

Pregunta.- ¿Les encargó alguien de las Fuerzas de Seguridad, a Antonio Toro o a usted, que trataran de vender explosivos a ETA o a los marroquíes en el año 2001?
Respuesta.- Personalmente, he recibido encargos similares por parte de Manolón en los años 2001 y 2002. Pero no se llevaron a cabo. Aunque sí es cierto que he aportado datos sobre explosivos y personas vinculadas a ETA en Asturias.
P.- ¿Llegaron a darles explosivos controlados?
R.- Lo primero que quiero dejar claro es que en los años 2001 a 2003 no han existido los explosivos de los que se ha hablado. Es mentira que yo tuviera un zulo con armas y explosivos. Reto a cualquier persona a encontrar ese zulo. No existe. Es mentira que en el año 2001 dispusiéramos de 150 kilos de dinamita tal y como dice Nayo, o de 400 kilos, tal y como afirma Francisco Javier Lavandera.

A partir de la primera resposta, i de les dues preguntes, s'ha de deduir que Trashorras entra en contacte amb ETA a petició de les forces de seguretat espanyoles, en concret, d'El Manolón. Cal recordar que El Manolón és el cap de la brigada d'estupefaents de la policia espanyola a Avilès. Per tant, és evident que aquest suposat encàrrec d'El Manolón cau fora de l'àmbit d'actuació, de les competències, d'aquest policia. A més, si El Manolón hagués tingut informació fidedigna sobre la presència de membres d'ETA a Astúries o sobre la infrastructura d'ETA a l'esmentada comunitat, el més lògic és que l'hagués passat a la unitat antiterrorista de la Guardia Civil o de la policia espanyola. Sens dubte, El Manolón hauria passat una informació d'aquesta magnitud als seus superiors.

En la seva resposta, Trashorras diu que va rebre "encargos similares" a vendre explosius sense que sigui gaire explícit a què es refereix. De tota manera, deixa ben clar que aquests "encargos similares " no es van dur a terme.

Al final de la primera resposta, Trashorras afirma que va facilitar dades "sobre explosivos y personas vinculadas a ETA". No queda clar, però, a quins explosius es refereix. Més endavant tornarem sobre la qüestió dels explosius. Pel que fa a les persones relacionades amb ETA, posteriorment serà una mica més explícit encara que no aportarà cap dada convincent. Per exemple, no identifica cap persona amb qui es va entrevistar ni aporta cap detall del contingut de les entrevistes.

A la segona pregunta Trashorras és més clar que a l'anterior i contesta que mai no ha tingut explosius en el seu poder. I, com a corol·lari de la pregunta que no respon, s'ha de deduir que tampoc no va tenir explosius controlats pels cossos de seguretat espanyols.

Posteriorment trobem aquesta altra resposta:

R.- Que miembros o colaboradores de ETA tenían infraestructura en Avilés y Asturias lo puse en conocimiento de Manolón en los años 2001 y 2002. La información provenía de contactos realizados en aquella época en el club Horóscopo de Gijón. Entre esos contactos estaba Javier Lavandera y un grupo de vascos, así como un agente de la Guardia Civil. Estos mismos datos los han facilitado Nayo y un testigo protegido. No sé por qué los etarras robaron el coche en la Travesía de la Vidriera, pero no creo en las casualidades. Nada en este mundo sucede porque sí. Todo tiene una explicación y un razonamiento. Zapatero dio en su momento una versión que era la que le exigía el momento político.

Segons Trashorras, va dir a la policia que ETA disposava d'infrastructura a Avilés i a Astúries durant el 2001 i el 2002. L'única dada que ha transcendit a la premsa és que un dels presumptes membres d'ETA detinguts a Cañaveras (Conca) el 29 de febrer de 2004 tenia una fotografia on sortia un monument de la ciutat de Mieres (ho hem trobat a EM i a La Voz de Asturias, per exemple). En tot aquest temps la premsa no ha parlat d'Avilés ni d'altres llocs d'Astúries. Evidentment, això no qüestiona totalment l'afirmació de Trashorras, però sí que la relativitza.

El més curiós del que explica Trashorras és el nombre de persones implicades. En primer lloc, Francisco Javier Lavandera. En segon lloc, un grup de bascos, és a dir, Lavandera i Trashorras no parlaven amb un col·laborador o un membre d'ETA sinó amb més d'un. I, en tercer lloc, un guàrdia civil. A més, els contactes es feien sempre en el mateix lloc, el club Horóscopo de Gijon, on Lavandera treballava de porter.

Més endavant, Trashorras insisteix en el que acabem de comentar i afegeix dades noves:

R.- En el año 2001, tal y como ya he declarado, Manolón estaba al corriente del interés de determinadas personas en la adquisición de sustancias explosivas. Se me ordenó en un primer momento mantener contactos y tenerle informado, lo que se hizo ejemplarmente. Más tarde, cuando las conversaciones ya estaban muy avanzadas y había que dar un paso importante en los contactos, pues no se podían mantener más sin aportar algo a la negociación, entonces se me ordenó directamente abortar la operación y dejarla en un segundo plano pues los temas de armas y explosivos los lleva la Guardia Civil.
Esos contactos eran con gente del País Vasco y fueron realizados en el club Horóscopo. El intermediario era Lavandera, como ha dicho Nayo desde Santo Domingo, y un testigo protegido que declaró ante el juez, tal y como consta en el auto de procesamiento.

En primer lloc, cal dir que Trashorras repeteix el que havia dit anteriorment: Lavandera contacta amb "gente del País Vasco", que se suposa que són col·laboradors o membres d'ETA, en el club Horóscopo. No sembla que el més segur ni el més discret sigui citar-te amb algú relacionat amb ETA al teu lloc de treball, tot i que les reunions amb la "gente del País Vasco" estiguessin controlades per El Manolón.
En segon lloc, és interessant de remarcar que hi ha informació nova. En aquesta resposta Trashorras afirma que va dir a El Manolón que "determinadas personas" que posteriorment concreta, "gente del País Vasco", volien comprar explosius. Trashorras repeteix que hi ha més d'un basc perquè, altrament, no parlaria de gente.

En una resposta anterior no quedava clar si Trashorras intervenia en l'acció que explicava o si només li havien explicat el que deia. Ara queda clar que hi intervé i que, segons ell, hi intervé perquè li ho ordena El Manolón. Trashorras fa la seva feina i n'informa a la policia fins que El Manolón li ordena que ho deixi córrer perquè els assumptes relacionats amb explosius els porta la Guardia Civil. És clar que El Manolón havia de saber, de bell antuvi, que l'assumpte se li escapava de les mans perquè no era la seva feina ni estava preparat per fer-la.

Com es pot veure al llarg de totes citacions que hem reproduït en cap moment hi ha cap dada concreta. No apareix cap àlies de cap col·laborador o membre d'ETA. En cap moment no es concreta mínimament el nombre d'interlocutors amb qui va mantenir contactes (varios i gente). Els explosius de què parla no se sap d'on havien de sortir, tot i que si fos cert el que diu Trashorras, els haurien hagut de proporcionar la Policia espanyola o la Guardia Civil atès que ell contesta que mai no ha tingut accés a explosius. A la primera pregunta de la segona part de l'entrevista (¿Les encargó alguien de las Fuerzas de Seguridad, a Antonio Toro o a usted, que trataran de vender explosivos a ETA o a los marroquíes en el año 2001?) no contesta afirmativament sinó que eludeix la resposta. Tampoc no ofereix cap detall de cap conversa amb els presumptes membres o col·laboradors d'ETA.

En definitiva, els contactes de Trashorras amb ETA estan envoltats d'una espessa boira, si més no, des d'un punt de vista discursiu. Trashorras no és clar ni se sap què ha passat amb exactitud més enllà d'unes poques dades imprecises.

4.2.. El que diu el periodista dels contactes de José Emilio Suárez Trashorras amb ETA

El periodista escriu el següent a la presentació de l'entrevista:

El episodio que el ex minero explica menos es el referente a los encargos que recibió del propio Manolón en torno a personas que estaban interesadas por la compra de explosivos. A la pregunta de si vendieron explosivos a ETA, contesta de forma ambigua: "Recibimos encargos similares". Por supuesto que se apresura a decir que no se llevaron a cabo "esos encargos" porque, a la hora de la verdad, "cuando las conversaciones estaban muy avanzadas y había que aportar algo para que siguieran", recibió la orden de abortar la operación.

El primer que cal dir és que el periodista ajunta en una mateixa oració dos fragments que pertanyen a respostes diferents. Les dues primeres citacions pertanyen a la primera resposta, on Trashorras no concreta res sobre ETA, i la tercera citació pertany a la segona resposta, on parla dels seus presumptes contactes amb ETA.

Tot seguit, el periodista escriu que:

Trashorras afirma con rotundidad que aportó datos sobre la infraestructura de ETA en Asturias.

L'afirmació del periodista és falsa, atès que Trashorras no aporta cap dada sobre la infraestructura d'ETA a Astúries. Trashorras en cap moment no proporciona cap dada factual al lector/a la lectora. Trashorras diu de manera inconcreta que ha conegut diversos bascos, que hi va negociar el lliurament d'explosius i que es reunien al club Horóscopo. Però això no té res a veure amb la infraestructura d'ETA a Astúries. Així doncs, que Trashorras sigui molt rotund en fer aquesta afirmació no implica que el contingut de l'afirmació sigui cert.

4.3.. El que diu José Emilio Suárez Trashorras sobre els contactes d'El Chino amb ETA

Per al periodista, el més important del que diu Trashorras a la segona part de l'entrevista són els presumptes contactes d'El Chino amb ETA. Per aquest motiu el titular és "Comuniqué a la Policía y al CNI que Jamal era amigo de uno de los etarras de Cañaveras". És important considerar que, segons Trashorras, El Chino no era un conegut d'un dels presumptes membres d'ETA detinguts a Cañaveras, sinó que n'era amic. El matís és prou important perquè implica no només una relació de coneixença, sinó també una relació interpersonal mínimament íntima. Una altra consideració alternativa fóra saber què volia dir El Chino quan, suposadament, afirmava que era amic d'un dels presumptes membres d'ETA que la Guardia Civil va detenir a Cañaveras. En tot cas, el periodista (o en el seu cas, el cap de secció) considera que l'afirmació de Trashorras és prou important o interessant com perquè serveixi per titular la segona part de l'entrevista. En aquest sentit, la utilització de la conjunció y és molt significativa ja que afegeix una segona informació.

A l'entradeta de l'entrevista augmenta la relació d'El Chino amb ETA:

EL MUNDO publica hoy la segunda parte de la entrevista en exclusiva con uno de los hombres clave en torno a los atentados. En la versión que ahora defiende, asegura que contó a la Policía para la que trabajaba que Jamal Ahmidan tenía contactos con ETA y que uno de los etarras de Cañaveras era amigo suyo.

Ara no tan sols El Chino era amic d'un dels presumptes membres d'ETA detinguts a Cañaveras, sinó que hi mantenia contactes.

La mateixa idea torna a sortir en el lead de l'entrevista, en el text on el periodista presenta l'entrevista:

EL MUNDO publica hoy la segunda parte de la entrevista realizada en exclusiva a uno de los principales implicados en los atentados del 11-M, Emilio Suárez Trashorras.
Asegura que desde el primer momento comunicó a la Policía que Jamal Ahmidan, a quien Emilio conocía como Mowgli, tenía contactos con gente de ETA. Confirma el dato publicado por Fernando Lázaro en nuestro periódico el 7 de marzo de 2006 según el cual Trashorras contó a los que le interrogaban que Mowgli le había dicho que conocía a uno de los etarras detenidos en Cañaveras.

L'oració clau per poder interpretar si tot l'anterior és correcte és la següent:

Desde el primer momento en que comenzaron las conversaciones con los agentes de Madrid y del Centro Nacional de Inteligencia, cuando me llamaron a comisaría el 17 de marzo de 2004, les comuniqué que Mowgli tenía contactos con ETA y que me había dicho en una ocasión que uno de los etarras que luego resultaron detenidos en Cañaveras era amigo suyo.

És impossible de saber si Mowgli, l'àlies amb què Trashorras coneixia El Chino, tenia contactes amb ETA a partir del que explica Trashorras perquè no aporta cap dada que confirmi la seva afirmació. Es limita a dir que El Chino tenia contactes amb ETA però no n'explica cap, ni en què consistien, ni quin objectiu pretenia El Chino amb aquests contactes, ni quin objectiu pretenia ETA amb els contactes amb El Chino.

El que volem analitzar és la darrera part de l'oració:

"[El Chino] me había dicho en una ocasión que uno de los etarras que luego resultaron detenidos en Cañaveras era amigo suyo."

Aquesta oració és molt interessant d'analitzar-la. Però abans cal tenir present un seguit de consideracions que ajuden a interpretar-la correctament.

Els fets que cal tenir en compte són els següents:

1. La detenció d'Irkus Badillo Borde i Gorka Vidal Álvaro, presumptes membres d'ETA, a Cañaveras va tenir lloc la matinada del 29 de febrer de 2004.

2. Aquesta oració fa referència a la declaració feta davant de la policia espanyola el 17 de març de 2004, és a dir, pocs dies després dels atemptats de l'11-M.

3. El Chino no contesta les trucades de Trashorras des del 4 de març, segons que ell afirma a l'entrevista: "Desde el día 5 de marzo, los teléfonos [mòbils] de Mowgli estaban todos apagados."

Un cop sabuts els fets, passem a contextualitzar unes paraules de l'oració:

1. El sintagma preposicional amb funció de circumstancial de temps "en una ocasión" remet a la idea de passat llunyà, és a dir, allò a què es refereix va passar fa cert temps.

2. L'adverbi temporal luego implica dos moments, A i B, on B és posterior a A.

Ara estem en condicions d'analitzar el contingut de l'oració en qüestió. La seqüència cronològica és que "en una ocasión" El Chino li diu que és amic d'un membre d'ETA i posteriorment aquest membre d'ETA és detingut. És important saber que El Chino només li ho comenta una única vegada. I ja fa un cert temps, tampoc no gaire, atès que Trashorras i El Chino es van conèixer el setembre de 2003. A més a més, hi ha una segona qüestió: El Chino i el seu amic no s'havien pogut conèixer a la presó perquè cap dels dos detinnguts tenia antecedents penals. I també hi ha una tercera qüestió: com a mesura de seguretat, els membres d'ETA no deuen fer servir el seu nom real quan entren en contacte amb desconeguts, sinó que deuen usar un nom fals o un àlies. En un altre context, per a Trashorras El Chino era Mowgli.

Tot i que ja ho hem comentat anteriorment, cal repetir que, segons Trashorras, El Chino era amic d'un dels detinguts a Cañaveras. És a dir, no es tracta d'un conegut, d'una persona amb qui va parlar una vegada, sinó d'una persona amb qui mantenia una relació mínimament íntima.

Com a conseqüència de tot plegat, sorgeixen dues preguntes. Primera, no és gaire causalitat que El Chino digui que té un amic que és membre d'ETA i que posteriorment aquest membre d'ETA sigui detingut? Segona, si El Chino només li va dir una vegada el nom del presumpte membre d'ETA com és que està tan segur que El Chino li va parlar d'un dels dos detinguts i no pas d'un altre membre d'ETA?

Si fos cert que El Chino era amic d'un dels dos membres d'ETA detinguts a Cañaveras, com és que Trashorras no va dir-ho a El Manolón, per a qui treballava com a confident i no va desvetllar aquesta relació d'amistat fins la tarda-nit que va ser detingut? A l'entrevista, Trashorras diu que ell i El Manolón es trucaven diverses vegades al dia i que es veien molt sovint:

Ha quedado demostrado a lo largo del sumario que mi relación con Manolón iba mucho más lejos que la de un confidente cualquiera o una relación de simple vecindad o amistad. Es imposible justificar las más de 50 llamadas telefónicas [En un breve periodo de tiempo] entre ambos. Había días en que le llamaba ocho veces. Era para pasarle informaciones urgentes. A estas llamadas siempre le seguían las reuniones personales.

Així doncs, sembla ser que les trucades entre Trashorras i El Manolón eren freqüents i que es reunien amb certa assiduïtat. Com assenyala Trashorras, ell treballava com a confident d'El Manolón. És a dir, Trashorras va tenir diverses converses amb el policia espanyol després de l'11-M de manera que li hauria pogut comentar que El Chino i un membre d'ETA eren amics. No tant el nom del membre d'ETA que era amic d'El Chino, sinó el fet que El Chino hi tenia relació.

O, si com afirma El Manolón en el sumari, s'havien anat distanciant, fet que explicaria que Trashorras no li digués res, com és que Trashorras no va anar a explicar el que sabia a la policia espanyola o la Guardia Civil?

Finalment, hi ha un detall molt curiós: Trashorras diu que El Chino era amic d'un dels dos presumptes membres d'ETA detinguts a Cañaveras, però no l'identifica. No sabem si l'amic d'El Chino és Gorka Vidal o Irkus Badillo perquè Trashorras en cap moment no en desvetlla la identitat. No la desvetlla perquè no la recorda o perquè no la sap? Si no la recorda, en un judici no podria testificar quin dels dos membres d'ETA era amic d'El Chino. Si no la sap, passaria el mateix. Amb l'agreujant que haurà mentit.

Com diria EM sorgeix una pregunta inquietante: si Trashorras no sap el nom del membre d'ETA que era amic d'El Chino o no se'n recorda, aleshores com pot afirmar categòricament que un dels dos detinguts a Cañaveras era amic d'El Chino?

Per tant, des del punt de vista discursiu, l'afirmació que El Chino era amic d'un dels dos presumptes membres d'ETA detinguts a Cañaveras és poc creïble i, al límit, és una invenció de Trashorras.

5. Les forces de seguretat espanyoles i l'11-M

Com veurem a continuació, Trashorras ofereix dues versions sobre com van actuar les forces de seguretat espanyoles en l'11-M, tot i que en defensa una:

No pongo en duda que los autores materiales fueran musulmanes, pero seguro que recibieron ayuda externa. Es imposible que se lleve a cabo una operación de esa envergadura estando todos, absolutamente todos, controlados por el CNI, UDYCO, UCO, UCIE, por las comandancias de la Guardia Civil de Gijón y Oviedo y por la Comisaría de Avilés. Es imposible que los autores actuaran sin el beneplácito de las Fuerzas de Seguridad, teniendo como tenían seguimientos telefónicos y personales, y a confidentes infiltrados.

Todos los implicados estaban bajo seguimientos personales y telefónicos del CNI, la Udyco, la UCO, la Policía Nacional de Oviedo y Avilés, además de la Guardia Civil de Gijón y de Oviedo. Y ahora nos quieren responsabilizar a los confidentes de su negligencia, incompetencia o complicidad.

Denuncié a los moros en el año 2003. Si no los detuvieron antes del 11-M fue por incompetencia o negligencia.

En la primera citació afirma que els autors materials de l'11-M van comptar amb el beneplàcit de les forces de seguretat espanyoles. En la segona parla de complicitat, negligència i incompetència. Aquestes dues idees tornen a sortir a la tercera citació. Òbviament, beneplácito, complicidad, negligencia i incompetencia no són sinònims. Mentre que els dos darrers mots serveixen per criticar una actuació incorrecta o manca d'actuació de les forces de seguretat espanyoles, els dos primers serveixen per dir clarament que els cossos de seguretat de l'estat estaven al cas del que passava. És més, el beneplàcit el dóna un superior a un inferior, és a dir, en aquest cas, les forces de seguretat espanyoles als autors materials de l'11-M. I la complicitat implica que algú ajuda a algú altre, és a dir, els cossos de seguretat espanyols ajuden els autors materials a cometre l'11-M. És aquesta la lectura que s'imposa en el discurs de Trashorras ja que és la que li permet parlar d'un cop d'Estat encobert sota l'aparença d'un atemptat islamista.

Cal assenyalar, però, que si s'admeten les idees de complicitat i de beneplàcit, aleshores és absurd parlar de negligència i d'incompetència, atès que els camps semàntics d'aquestes paraules abracen significats diferents, de fet, en alguns casos incompatibles: no pot haver-hi una complicitat negligent ni un beneplàcit incompetent.

Per acabar, Trahorras atribueix als cossos de seguretat espanyols dos conceptes antitètics, implicació/desinhibició, en l'11-M. Mentre que uns conceptes impliquen una participació no concretada en l'11-M (beneplácito i complicidad), els altres dos (negligencia i incompetencia) impliquen una manca d'eficàcia a l'hora de prevenir-lo.

6. El DNI d'El Chino

Veiem què diu Trashorras sobre el DNI d'El Chino:

La Policía tenía en su poder mucho antes del 11-M el Documento Nacional de Identidad con la fotografía de Jamal Ahmidan y el nombre falso que utilizaba en aquellas fechas.

O sea, que conservaban notas internas del año 2001 y sin embargo habían perdido [en el año 2004] las notas internas de hacía unos meses relacionadas con Mowgli y ni tan siquiera conservaban el Documento Nacional de Identidad falso de Mowgli que les proporcioné.

Manolón dice que extravió la fotocopia del DNI falso de Jamal Ahmidan que yo le había proporcionado. ¡Perdió nada más y nada menos que el DNI que usaba Jamal con su fotografía, uno de los cabecillas del atentado del 11-M!

Ahora resulta que no hay ni siquiera un informe interno sobre todos esos datos. No se ha conservado copia del DNI de Mowgli, las fotografías que yo aporté han desaparecido.

Trashorras afirma que va fer una fotocòpia del DNI d'El Chino i la va passar a El Manolón. Això vol dir que Trashorras va haver d'agafar (evidentment sense permís) el DNI a El Chino, fer-ne una fotocòpia i tornar-lo. Tot plegat sense que El Chino se n'adonés. La història sembla rocambolesca i té un grau de credibilitat baix. Com si agafar el DNI d'una persona, fotocopiar-lo sense que aquesta persona se n'adoni i retornar-l'hi sense que tampoc no se n'adoni sigui tan fàcil. A més, Trashorras i El Chino tampoc no es deurien veure tantes vegades com perquè fos senzill de fer tota l'operació (robatori-fotocòpia-retorn).

7. Conclusió

L'anàlisi de l'entrevista a Trashorras permet arribar a la conclusió que les afirmacions de l'ex miner asturià són molt qüestionables i que algunes són totalment inversemblants.