En un article publicat a El Mundo el dia 22 de juny que porta per títol "España 1-Estado español 0", Ivan Tubau fa una sèrie de reflexions a propòsit de l'ús dels termes "Espanya" i "Estat espanyol" que volem comentar.

1. Parlant del mundial de futbol de Corea i Japó i constatant la il·lusió col·lectiva que va generar entre molts ciutadans catalans la selecció espanyola, Tubau diu:

"De nuevo, como en 1992, España le ha ganado el partido al Estado español, invento franquista adoptado con ahínco pertinaz por los terroristas batasuneros y los suqueropujolianos catalanes de diversos pelajes, incluido por supuesto el sindicalista".

2. Referint-se a un text sindical contra el govern espanyol del PP i a favor de la vaga general, Tubau critica que s'utilitzi el terme "Estat espanyol" i no s'utilitzi el seu equivalent "Estat francès" sinó "França": "Copio de una papela convocando a la huelga general de anteayer:

"L'extrema dreta a França guanya vots però a l'Estat espanyol fa dies que governa". Paso sobre expresiones tan confusas como "extrema dreta" (¿Le Pen, Chirac?), "guanya vots" (¿presidenciales, legislativos?) o fa dies que governa, para concentrarme en França y Estat espanyol. ¿Acaso Francia, mucho más centralista que este amasijo de autonomías llamado España, no es un Estado? Carod-Rovira, licenciado en filología catalana, jamás comete el error de olvidar que Perpinyà y Salses pertenecen a la Catalunya bajo dominación francesa, del mismo modo que Barcelona y Guardamar forman parte de los Països Catalans colonizados por España. Por tanto, habría dicho Francia y España. O el Estado francés y el español."

3. Segons Tubau les raons que porten a utilitzar el terme "Estat espanyol" en detriment del terme "Espanya" són les següents: "Pero el obrerete semianalfabeto promovido a la bicoca de liberado sindical, los pobres locutores que cumplen órdenes en Catalunya Ràdio y TV3 o tantos locutores y periodistas de otros medios audiovisuales o impresos, esclavos del fanatismo o la ignorancia, dicen "Estado español" acogiéndose al pensamiento mágico, contrapuesto a la razón ilustrada como la noche al día. Según ese modo de pensar llamémoslo así romántico, que ha costado y cuesta aún mucha sangre en todo el mundo, si no se nombra al diablo o al cáncer, el diablo y el cáncer dejarán de existir. Ergo: si dejamos de decir España, España desaparecerá."

4. Tubau constata que la majoria de la gent utilitza el terme "Espanya" i en reivindica l'ús per les raons següents:

"La gente corriente, ese "centro" del cual dependen las mayorías en las democracias parlamentarias tiene claro que España existe. Lo recuerda sólo de vez en cuando, dado que ser español es fácil porque España es, por supuesto, un Estado. Un Estado parlamentario de derecho, el vehículo menos imperfecto que ha sido capaz de fabricar la especie humana para huir de lo natural, es decir de la ley de la selva.

Si uno ha nacido aquí (a los inmigrantes se les pone más difícil) es español. No hace falta proclamarlo, ni siquiera es necesario sentirse español. El jacobino Josep Borrell, única posibilidad seria que tuvo este país de ver a un socialdemócrata presidiéndolo, decía que sentirse catalán no le impedía sentirse español. Bien. No es obligatorio. Uno, sin ir más lejos, no se siente ni catalán ni español. Es ambas cosas: tiene DNI y está empadronado en Barcelona."

5. Tubau acaba l'article proclamant l'adhesió majoritària dels catalans no únicament al terme "Espanya", sinó també als símbols que la representen (la monarquia, la bandera, les seleccions, per exemple) i a tot allò que el terme representa (la llengua, l'estat, la cultura):

"Ahora bien. Ese español corriente que hace las mayorías incluso antes de tener derecho al voto, se sintió español en 1992: en los Juegos Olímpicos de Barcelona su equipo podía ganar medallas. Hundió los planes minuciosamente preparados por los suqueropujolistas siempre hacen de puta y de ramoneta para achantar a España y al rey con sus banderitas estrelladas y sus segadores: el público del estadio, masivamente, como un solo hombre, plebiscitó a España y al rey. El suqueropujolismo aún no se ha repuesto. Desde entonces va balbuciendo gangosamente esa sandez de Estat espanyol para no decir España.

Pero chicos y chicas ponen Viva España en los institutos, encima de esos mapas de Cataluña obsesivos y omnipresentes, se pintan la bandera en las mejillas dos franjas rojas con una amarilla en medio, no cuatro barras y dicen que ganaremos a Corea y seremos campeones. Lo siento por usted, si es cebolludo: también esta copa la perderá. Por cierto: ¿ha terminado ya el partido?"

"Espanya" va ser durant segles un terme geogràfic. El caràcter peninsular d'aquesta part del món ha fet que sempre hagi estat vista com una unitat ben diferenciada de la resta del continent i que sempre hagi tingut un nom que serveix per a identificar-la tota en conjunt: són els termes derivats del llatí "Hispania". Per això a l'Edat Mitjana, quan la fragmentació política de la península era molt superior a l'actual, el terme "Espanya" era utilitzat amb normalitat per tots els peninsulars. A partir del segle XVI Espanya es converteix en un projecte polític. Aquest projecte polític crea unes adhesions molt fortes a tot el territori comprès pel terme, Catalunya inclosa, però també crea oposicions, també a Catalunya. L'oposició a aquest projecte polític ha fet que un sector dels peninsulars -tots els portuguesos, un nombre força considerable de bascos i alguns catalans i gallecs- hagi deixat d'autoidentificar-se com a espanyol. Doncs bé, els que no volem participar en el projecte polític que consisteix a crear la nació espanyola utilitzem el terme "Estat espanyol" perquè considerem que el terme "Espanya" ha esdevingut sinònim de "nació espanyola". Per això els catalans que no volem ser comptats entre els membres de la nació espanyola utilitzen el terme "Estat espanyol" per referir-nos a l'organització política de la qual formem part. Així doncs, el neologisme "Estat espanyol" -d'origen franquista segons Ivan Tubau, que s'oblida que el terme apareixia a la constitució republicana i als estatuts català i basc de la mateixa època- serveix per desfer la confusió que s'ha creat al voltant del terme "Espanya".

D'altra banda, estem d'acord amb Ivan Tubau que l'ús del terme "Estat espanyol" és absolutament minoritari a Catalunya i a la resta dels Països Catalans, perquè la majoria dels catalans creuen que Espanya és una nació i que és la seva nació. Fins i tot els nacionalistes catalans han optat per utilitzar majoritàriament el terme "Espanya", perquè el seu projecte polític és transformar Espanya i aconseguir que passi de ser un Estat-nació a ser un estat plurinacional. El seu projecte, doncs, és Espanya i per tal de crear adhesions utilitzen el terme amb més connotacions emocionals en comptes del terme "Estat espanyol", que és un terme que crea més distància amb el projecte polític i amb la realitat sobre la qual s'aplica.

En relació al fet que se substitueixi el terme "Espanya" pel terme "Estat espanyol" i en canvi es mantingui el terme "França" i no s'utilitzi el terme "Estat francès", estem d'acord amb Ivan Tubau que es tracta d'una arbitrarietat injustificable. Ara bé, que no sigui justificable no vol dir que no sigui explicable. L'explicació és que el ciutadà sud-català que utilitza el terme "França" no sent la necessitar de distanciar-se de la França nacional perquè no la veu com una amenaça per a ell. Es tracta d'una realitat molt llunyana de la qual no cal distanciar-se utilitzant el terme "Estat francès".

En canvi, estem en total desacord amb Tubau quan afirma que "ser español es fácil porque España es, por supuesto, un Estado" i "Uno, sin ir más lejos, no se siente ni catalán ni español. Es ambas cosas: tiene DNI y está empadronado en Barcelona." Una cosa similar diu Arcadi Espada al seu llibre Contra Catalunya. Segons Espada, Espanya és un dels països menys nacionalistes del món (una afirmació difícilment falsable) i és un espai de trobada de tots els "no-nacionalistes" de l'Estat espanyol.

En primer lloc, estem en desacord amb Tubau perquè Espanya no és únicament un estat, sinó que, a més a més, és també una nació. Ho diu la Constitució espanyola i ho repeteixen constantment els polítics i els mitjans de comunicació espanyols i catalans. I ser membre d'un estat és una condició objectiva, però ser membre d'una nació no. Un és, li agradi o no, ciutadà espanyol, però un pot sentir-se o no sentir-se part de la nació espanyola. A hores d'ara hom no pot dir "sóc espanyol perquè sóc català" perquè l'espanyolitat s'ha construït per exclusió de la catalanitat i fins i tot en contraposició amb la catalanitat. Hom no pot dir "sóc espanyol perquè parlo català", sinó que per ser espanyol cal parlar una de les llengües de l'Estat, i no pas qualsevol d'aquestes, sinó la que rep el nom d'"espanyol". En conseqüència, i contràriament al que diu Tubau, per a una part dels catalans ser espanyol no és que resulti difícil, sinó que no li és permès.

Torna a dalt