En el diari progre i "no nacionalista" per antonomàsia, John Carlin -en un reportatge publicat al dominical de l'u d'abril, ple de belles fotografies- ens alliçona de manera obsessiva al voltant del victimisme escocès. "No hem d'oblidar que tota aquella col·lecció de prejudicis, fantasies i infantilismes competitius que defineixen els nacionalismes a les Illes, i a tot arreu, són invents dels homes." Fins aquí, molt bé. Perfectament d'acord. Llàstima que el nostre Voltaire enceti el seu article literalment amb aquesta frase: "Escòcia és un invent espanyol". I per què? Doncs perquè fou Adrià, l'emperador romà nascut en aquelles terres que avui anomenem Andalusia, qui va tenir l'acudit de construir una muralla al llarg del que llavors era la frontera nord de l'Imperi –una frontera que coincideix de forma gairebé exacta amb la línia del mapa que avui dia separa Escòcia d'Anglaterra. Així que ja ho sabeu. La nacionalista Escòcia, fruit de la decisió arbitrària d'un espanyol... del segle II.
No menys remarcable resulta la recensió que, una setmana després, en el mateix diari, fa la periodista Sonia Robla d'una pel·lícula holandesa anomenada "Costa!". La pel·lícula, explica Robla, conta la vida d'un grup de "proppers" (els joves que s'encarreguen d'atreure turistes a les discoteques de platja) a la localitat de Salou. La gasetilla acaba amb les següents paraules: "Con todo, la imagen de España queda a salvo, aunque sólo sea porque a uno se le olvida que la historia se desarrolla en la Costa Brava (sic). En los 95 minutos que dura la película, sólo se habla holandés aderezado con un poco de inglés. En las discotecas no aparece un español y se entra a ligar en la lengua de Erasmo. Sólo un par de españoles pronuncian una frase en el idioma de Cervantes."

No abandonem el diari més "independiente". El dia 13 de maig, un article increïble del senyor Herman Tertsch (on estableix un profètic paral·lelisme entre "els símptomes que emet el PNB a Euskadi" i "els moments que precediren la caiguda dels règims comunistes a l'Est d'Europa") obsequia els lectors amb aquest innocent comentari: "Unos arrantzales (pescadores) jubilados hace tiempo chiquitean por los bares del puerto (de Lekeitio). Hablan, como casi todos los mayores en este triángulo vizcaíno, un vascuence que mezclan con perfecta naturalidad con frases en castellano." Ah, la perfecta naturalitat... Aquesta "naturalitat" (diguem-ne "libèrrima voluntat", si ho preferiu), ¿és o no és la mateixa que produeix el mil vegades segons els espanyols confusionari spanglish dels hispans que viuen als EEUU? Mereixeria el mateix comentari del senyor Tertsch escoltar una conversa entre mexicans de Los Angeles tatxonada de frases en anglès? Però si fem cas al que diuen els acadèmics espanyols, resulta que allà –a Califòrnia, a Texas, a Puerto Rico- sí que hi ha una llengua agredida, un Estat agressor, i en general una propensió molt més marcada a dir les coses pel seu nom.