El dilluns 26 de setembre de 2005, al programa FutbolCat.Actualitat que emet el Canal 33 de Televisió de Catalunya, vam poder sentir, com a conclusió d'una informació sobre el Gimnàstic de Tarragona, que amb la marxa del jugador nigerià que tenien a prova, el Nàstic es converteix en el segon club professional, després de l'Athlètic de Bilbao, que té una plantilla formada per jugadors nascuts a l' Estat espanyol.

No es pot dir que aquest comentari falsegi la realitat, però sí que es pot dir que en dóna als espectadors una visió esbiaixada. Les raons que ens duen a fer aquesta afirmació les exposarem tot seguit.

En primer lloc, la política esportiva del Bilbao no consisteix a posar al camp jugadors nascuts a l'Estat espanyol, sinó a posar-hi jugadors bascos o jugadors nascuts fora del País Basc, però formats a les categories inferiors del club. Aquests darrers són els únics jugadors nascuts a l'Estat espanyol d'origen no basc que formen part d'aquest club. Fa uns anys, a més, el Bilbao va tenir a la seva plantilla un jugador basc no nascut a l'Estat espanyol i amb passaport francès, la qual cosa demostra que l'entitat biscaïna no posa al camp jugadors amb passaport espanyol, sinó jugadors bascos. Per poder comparar el Bilbao amb el Nàstic de Tarragona caldria que aquest club comptés tan sols amb jugadors catalans o formats a les categories inferiors del club, i no és així.

Al que acabem d' exposar cal afegir-hi que el fet de només posar sobre el camp jugadors bascos és una constant històrica del club bilbaí, és un dels seus signes d'identitat, mentre que en el cas del Nàstic el fet de no disposar de jugadors de fora de l' Estat espanyol és una situació conjuntural i no desitjada, podríem dir fins i tot que és una situació desgraciada, ja que el club volia comptar amb jugadors d'aquest tipus, però no ha pogut aconseguir-ho.

L'esbiaixament de la informació és producte de l'aplicació del sentit comú espanyol, del qual participen la majoria dels periodistes esportius catalans, a una situació, la de la plantilla de l'Athlètic de Bilbao, que es genera i s'explica des d'un sentit comú diferent, el basc. El sentit comú espanyol, doncs, porta els periodistes a interpretar la realitat a partir d'unes premisses que, en casos com el que comentem, no són compartides pels seus protagonistes i no són les que han generat aquesta realitat. La filosofia esportiva del club biscaí i la seva traducció pràctica té una intenció política clara i només es pot interpretar com una afirmació inequívoca i rotunda de basquisme. Tanmateix, els periodistes responsables de la informació del canal 33 despullen aquesta filosofia i aquesta praxi de tota la seva càrrega política en comparar-la amb una situació, la que viu el Nàstic de Tarragona, que no en té cap, d'intencionalitat política. La comparació entre totes dues situacions tan sols és possible establir-la si s'interpreta l'actuació del Bilbao en clau espanyola. Si es fa en clau basca, no hi ha res en comú entre el Nàstic i l'Athlètic de Bilbao: un compta amb jugadors espanyols, el Nàstic, i l'altre amb jugadors bascos, el Bilbao. Per als redactors del programa del 33, però, els bascos són espanyols i, per tant, la comparació entre els dos clubs és possible.

Algú podria al·legar que, al programa en qüestió, la fórmula utilitzada per referir-se als integrants de la plantilla del club basc i del club tarragoní és "jugadors nascuts a l'Estat espanyol" o "jugadors de l' Estat espanyol" i no "jugadors espanyols". Amb aquestes expressions s'evita de fer cap afirmació sobre la identitat nacional d'aquests esportistes i el comentari es limita a la seva condició administrativa de ciutadans d'un estat. Seria una manera d'objectivar la informació i de treure-li càrrega política. Ara bé, es tracta únicament d'una operació de camuflatge, perquè el fet és que les fronteres físiques i mentals espanyoles són el condicionant últim de la percepció de la realitat dels periodistes que han redactat aquesta informació. Fins i tot quan es parla d'entitats privades com els clubs, l'estat esdevé una categoria perceptiva i fa que resultin no tan sols comparables sinó també assimilables dues realitats tan diferents com la del club gimnàstic de Tarragona i la del club Athlètic de Bilbao.