El 24 de novembre trobem aquest titular a El Periódico de Catalunya: "ERC obre un front per la ce trencada". La notícia està relacionada amb els mòbils Nokia d'última generació que el Congrés espanyol ha regalat als parlamentaris.

En primer lloc, els periodistes comenten les excel·lències dels mòbils regalats: "Amb càmera fotogràfica integrada, servei de missatgeria instantània, connexió sense fil, àmplia capacitat d'accés a internet, operatiu als cinc continents, amb un teclat desplegable d'allò més guai", que a més són gratuïts i, que se sàpiga, no tenen límit de trucades.

Tanmateix, la primera oració acaba amb un però: "però, ¡oh! decepció, sense software en català." La utilització de l'exclamació ¡oh! evidencia una intenció irònica: fa referència al fet que els mòbils en qüestió no tenen el software en català. Què haurien dit els espanyols, de dretes i d'esquerres, si el Parlament Europeu els regala un mòbil com aquest sense la ñ i els menús estiguessin en una llengua que no fos l'espanyol?

També és interessant de comentar el paràgraf següent:

No ho està, entre altres raons, perquè és un model Nokia, empresa a la llista negra d'alguns col·lectius nacionalistes per la nul.la sensibilitat de la marca finlandesa a l'hora d'atendre casos específics com el del català. El mateix Jordi Pujol, el juny del 2001, en una visita a la seu central de Nokia a Hèlsinki, va reivindicar tan anhelada traducció.

L'ús del sintagma "tan anhelada traducció" contextualitza la reclamació que fa ERC que es pugui escriure en català en els mòbils: els anhels es situen en el món dels sentiments. I, òbviament, no es situen dins del món dels drets dels ciutadans.

El to foteta continua en un altre paràgraf:

Tardà, per tant, va protestar ahir al Congrés amb l'aval del que s'havia fet abans a la Generalitat. Però, ¡ai!, i el Parlament, ¿què passa al Parlament? Els diputats, inclosos els 23 d'Esquerra, van rebre a principis de l'actual legislatura uns coquetons Sony Ericsson que, ¡uf!, tampoc són com cal. Tenen ce trencada (més val això que res), però els menús estan íntegrament en castellà.

Ara els periodistes fixen la seva atenció en els mòbils del Parlament. Aquests mòbils tenen la ce trencada, però els menús són en espanyol. En aquest fragment continua la ironia, que es pot observar en quatre llocs: coquetons, ¡uf!, no són com cal i (més val això que res).

No ens imaginem un diari madrileny o espanyol que davant d'uns mòbils sense la ñ i el software en llengua no espanyola no fes molt de soroll.

El diferent tractament prové de la importància de les grafies: la ç és provinciana i la ñ és universal.

El més sorprenent és que un diari escrit en català (que no pas pensat) faci burla d'aquest assumpte que no reflecteix l'Espanya plural que ens volen vendre.

Un detall més: els concursos públics que convoca l'Ajuntament de Barcelona per als seus mòbils inclouen una menció específica al català entre les seves condicions, així que els regidors disposen, si ho volen, de telèfons catalans. És una herència del pas de Pilar Rahola pel consistori barceloní. ¿Qui es va oblidar d'incloure aquesta mateixa condició en el cas del Congrés? Un diputat. De CiU aquesta vegada: Jordi Vilajoana.

Per acabar, volem comentar el sintagma "telèfons catalans". La dicotomia és clara: telèfons/telèfons catalans. I la conclusió és diàfana: els telèfons són els telèfons espanyols, és a dir, els normals.