Els Jocs Olímpics són l'escenari ideal per mostrar com funciona el nacionalisme banal atès que, en el discurs oficial, els èxits o els fracassos dels esportistes no es valoren individualment sinó col·lectivament, és a dir, l'èxit o el fracàs d'un esportista és l'èxit o el fracàs de tot un estat.

A El Periódico de Catalunya del 18 d'agost hi hem trobat aquesta joia per emmarcar a la secció de comentaris televisius:

Medalla d'or. Quatre jornades submergits en la pileta olímpica d'Atenes han estat més que suficients per certificar que les retransmissions de natació dels Jocs Olímpics són de cine: càmeres subaquàtiques i arran d'aigua per als girs, tràvelings submarins per seguir la quilla dels nedadors, minicàmeres en els pedrissos per a les sortides d'esquena, plans zenitals dels carrers, càmeres super slow motion per a aquelles impressionants imatges alentides a les quals només falta la música de Carros de foc... Arribarà el dia en què col·loquin a Ian Thorpe una minicàmera en el seu estratosfèric banyador, i ja tindrem un muntatge tècnic digne d'una superproducció de Hollywood. Això sí, perquè acabés sent un gran espectacle només faria falta una bona trama. Per exemple, que guanyés un nedador espanyol. Però això ja seria el guió per a una pel·lícula fantàstica.

És a dir, un altre periodista espanyol que no és nacionalista. Simplement és nacional.