Un paràgraf d'un article de Le Figaro del 22 de juliol sobre l'etapa del Tour de França del dia anterior, la cronoescalada a l'Alpe-d'Huez, ens ha permès dur a la pràctica una idea que feia anys que ens rondava pel cap: els espectadors que miren les etapes per la televisió no ho fan per raons esportives, com ara potser l'interès de l'etapa, sinó per raons d'adscripció nacional. Dit altrament: l'interès dels telespectadors no és esportiu, sinó nacional. En concret, si els teus guanyen o no. Som, doncs, davant d'una mostra de nacionalisme banal.

Per començar, reproduïm el text de Le Figaro, prou il·lustratiu del que volem remarcar:

L'escenari ideal per a les televisions franceses, però, ha estat dibuixat, sens dubte, per Thomas Voeckler que, en vestir-se de groc el darrer 8 de juliol, ha contribuït sense cap mena de dubte a augmentar l'audiència. A més a més, a partir d'aquest dia les televisions franceses sempre han ultrapassat àmpliament el sostre del 40% d'audiència.

El text no admet interpretacions: l'interès dels telespectadors francesos pel Tour s'incrementa perquè el líder és francès.

Certament, aquest fenomen no és únicament francès. A l'Estat espanyol es pot seguir el mateix fenomen si s'analitzen els índexs d'audiència de 1993 a 2004. A continuació,en un quadre eleborat a partir d-inforamcions publicades a El Mundo i El País, reflectim la mitjana de telespectadors diaris, el share i el guanyador en el quadre següent:

Com es pot veure, les victòries de Miguel Induráin coincideixen amb els de màxima audiència, audiència que ha minvat considerablement perquè els ciclistes que l'audiència de TVE vol que guanyin han deixat de guanyar el Tour: hem passat de gairebé quatre milions mig d'espectadors a "un escaso millón" (El País, 27 de juliol de 2004). El Mundo de 27 de juliol de 1997 remarca l'èxit d'audìència a causa de les victòries d'Induráin en una notícia que té com a titular "La ausencia de Miguel Induráin provoca un descenso de la audiencia del Tour de Francia" i el lead següent:

El hecho de que ningún corredor español haya tenido posibilidades de obtener el triunfo en la clasificación general ha sido la causa fundamental de este descenso. Las esperanzas depositadas en Abraham Olano desaparecieron tras disputarse sólo una semana de carrera, con la llegada de los Pirineos.

És a dir, l'audiència minva perquè els ciclistes de l'Estat espanyol no tenen cap possibilitat de triomf.

Evidentment, el fenomen que comenten tampoc no és exclusivament espanyol. Un periodista d'El Mundo escriu això el 21 de juliol de 1996:

Y qué decir de Dinamarca, patria del vencedor, Bjarne Riis, donde el 21 por ciento de los cinco millones de ciudadanos del país ha contemplado la transmisión en directo de las etapas en las que éste ha asentado su triunfo. No obstante, se espera que la cifra de televidentes se dispare hoy, cuando Riis se convierta en el primer nórdico de la historia que gana el Tour de Francia.
Los espectadores alemanes, sin embargo, dieron la salida al Tour con la mentalidad del que asiste a un ritual del que se conoce el desenlace, según informa Gemma Casadevall desde Berlín. El vencedor iba a ser de nuevo un "extraterrestre" llamado Indurain y ello no iba a conmover a la nación. Sólo el canal deportivo Eurosport transmitiría fielmente y en directo cada una de las etapas. Las otras treinta cadenas irían a remolque de lo que fuese ocurriendo.
La cosa cambió sobre la décima jornada. El "extraterrestre" resultó ser humano y, en cambio, iban apareciendo motivos de interés "nacional". Primero fue Eric Zabel, hijo de una gloria de la ex Alemania comunista, quien permitía hablar de victorias domésticas, sea en etapas, sea en clasificación por puntos.
Luego, los hombres del equipo cien por cien nacional, el Telekom, se erigían en máquina colectiva de acumular victorias. Un vecino danés bajo maillot germano, Bjarne Riis, se convertía en el invencible del año. A la vista de estos acontecimientos, la televisión fue modificando estrategias en la medida en que se germanizaba el Tour, y de los socorridos resúmenes de la noche se pasó a una cobertura mucho más apasionada.

És a dir, a Dinamarca i a Alemanya també passa el mateix (com no podia ser altrament): el nacionalisme banal es manifesta explícitament en l'augment de l'índex d'audiència.

Tornant a l'audiència de TVE, cal dir que l'interès del públic espanyol també és conseqüència de l'oferta televisiva. Durant alguns dels anys triomfals d'Induráin, TVE va oferir un tros de l'etapa per TVE2 i el final per TVE1. No cal insistir en el fet que emetre l'etapa per TVE1 implica un augment considerable d'audiència. A més, hi ha un altre factor: les hores dedicades al Tour. Per exemple, el 1995, l'any que Induráin va igualar Jacques Anquetil, Eddy Merckx i Bernard Hinault, amb l'avantatge que va aconseguir els cinc Tours un darrere l'altre, "Las dos cadenas de TVE han dedicado más de 55 horas de emisión al Tour, entre transmisiones en directo y programas especiales, sin contar el tiempo dedicado a la información de la carrera en Telediarios y otros informativos", assenyala El Mundo (25 de juliol de 1995). Evidentment, com que des de 1995 no ha guanyat cap ciclista nascut a l'Estat espanyol, les hores d'emissió s'han reduït dràsticament. A més, ja no es retransmet el final d'etapa per TVE1, sinó que s'emet per La 2.

El darrer aspecte que cal comentar és el fet que el telespectador vol que els seus guanyin o que, com a mínim, arribin al final del Tour amb possibilitats de guanyar o de fer un gran resultat. Així, l'audiència es va disparar a Alemanya el 1997, l'any que va guanyar Jan Ullrich, com podem llegir a El Mundo del 29 de juliol de 1997:

Si la repercusión del Tour en España ha sido menor que en años anteriores, no ha ocurrido lo mismo en Alemania, donde Jan Ullrich (vencedor de la carrera) ha disparado los índices de audiencia. En varias jornadas se han rondado los seis millones de televidentes, cuando en anteriores años la prueba sólo era seguida por 500.000 personas.

A l'Estat espanyol, el Tour havia perdut més de 1.600.000 espectadors respecte del 1995, l'any del darrer triomf d'Induráin. L'audiència espanyola, però, augmenta el 2000 perquè Beloki va quedar tercer. Ho recull El Mundo amb aquest titular del 25 de juliol: "Beloki dispara la audiencia del Tour de Francia hasta el 24,3%".

Una prova que els telespectadors volen que els seus guanyin pot ser la següent, que recull El Mundo del 27 de juliol de 1999:

La etapa más vista del Tour'99 fue la decimoquinta, en la que Fernando Escartín logró una apoteósica victoria en la cima del puerto de Piau-Engaly, con 3,6 millones de televidentes (35,2%).

Com a conclusió, es pot postular tranquil·lament que l'augment o la disminució de l'audiència del Tour no es deu a factors que tinguin a veure amb l'interès intrínsec del Tour, sinó que les causes de l'increment o de la pèrdua de telespectadors estan relacionades amb les possibilitats d'èxit dels ciclistes del país. I, òbviament, com més èxit més audiència.