Com sabem realment quanta gent assisteix a una manifestació o concentració? Un mètode fàcil és multiplicar l’àrea ocupada pels manifestants per un determinat nombre de persones per metre quadrat (la densitat). Aquesta densitat variarà segons si la gent es mou o si va més o menys compactada. En general, oscil·larà entre una i dues persones per metre quadrat si ens tracta d’una manifestació mòbil i entre dues i tres persones per metre quadrat si es tracta d’una manifestació estàtica o d’una concentració.

Amb aquest senzill mètode podem, doncs, comptabilitzar el nombre aproximat de gent que ha participat en un d’aquests esdeveniments i, per tant, objectivar mínimament la manera d’obtenir aquesta xifra. Creiem que pot ser útil a qualsevol organització política, social o sindical que convoca manifestacions i, especialment, als periodistes, que sembla que han renunciat a fer la seva feina. Ara bé, també aquest mètode serveix per a d’altres finalitats, com ara esbrinar quins són els criteris reals dels organismes dependents del poder polític que es dediquen a calcular el nombre de manifestants.        

El quadre adjunt permet comparar les xifres d’assistència donades per la Guàrdia Urbana de Barcelona a set manifestacions o concentracions celebrades el 2000 amb les xifres que hem obtingut utilitzant el mètode abans descrit. S’ha de tenir en compte, però, que la densitat de les manifestacions antiETA (dos persones per metre quadrat en considerar-les manifestacions dinàmiques) és un pèl elevada menys en el cas de la convocada per rebutjar l’atemptat contra Ernest Lluch. En la resta de manifestacions s’ha aplicat una densitat de 1’5 persones per metre quadrat, llevat del cas de la Desfilada que ha estat 2’5, ja que es tractava d’una concentració en què la gent no es movia..

D’aquest quadre es poden extreure algunes conclusions. D’una banda, hi ha quatre manifestacions o concentracions (la 2, 4, 6 i 7) que es convoquen des de diferents instàncies del poder polític  i que, cal no oblidar-ho, compten amb nombrosos recursos propagandístics, molts cops públics. Es tracta de les manifestacions antiETA o de la desfilada militar. D’altra banda, hi ha les manifestacions convocades per grups polítics, socials i sindicals situats a la perifèria o fora del poder polític (la 1, 3 i 5), les quals es convoquen invertint-hi uns recursos propagandístics més aviat migrats. Doncs bé, deixant de banda el cas de la Desfilada militar, la discrepància, gairebé exorbitant, entre les xifres de la Guàrdia Urbana i les nostres es produeix quan es tracta de calcular els assistents a una manifestació antiETA. En canvi, en la resta de marxes la discrepància és més lleu i es pot deure al fet que la Guàrdia Urbana hagi multiplicat per una densitat d’1 persona per metre quadrat, fet que entra dintre de la lògica.  

En conclusió, quan la Guàrdia Urbana comptabilitza manifestacions antiETA infla les xifres fins a uns límits increïbles, mentre que si es tracta de manifestacions no oficials la seva xifra s’acosta bastant a la nostra, encara que sempre a la baixa. És clar, doncs, que en les marxes antiETA els criteris per comptar són polítics, mentre que en la resta de casos se segueixen uns criteris que s’acosten al mètode que utilitzem, que té present l’espai ocupat pels manifestants. Per tant, la fiabilitat de la Guàrdia Urbana en els primers casos és nul·la, cosa que no ens hauria d’estranyar ja que el fet que depengui del poder polític, que és en darrer terme el qui acaba convocant aquestes manifestacions, la converteix en un organisme parcial i, per descomptat, gens neutral.

Algú es pot preguntar (ingènuament o no) per què s’inflen tant les xifres en aquests casos. Cal tenir en compte que el que s’ha anomenat la mobilització ciutadana ha esdevingut un dels eixos en què es basa la política dissenyada pel PP (i per extensió de gairebé tota la classe política) a l’hora combatre ETA, eix que apareix explícitament esmentat en el punt 8 del pacte antiLizarra signat pel PP i pel PSOE el mes desembre passat. Per tant, en aquest context polític no ha de sorprendre gens que el poder polític utilitzi aquestes manifestacions com un element propagandístic de primer ordre. Una altra qüestió, però, és que els ciutadans no siguem conscients de l’engany o ens deixem enganyar.