Logo Contrastant.net
Digues la teva
Home Correu
 
 



© Magma3
 
29 de febrer
Novetats  
   
Sobre La hipòtesi de la independència
  Rèplica a "El dogma de la dependència"
Albert Branchadell
  Acollint-me a l'amable invitació dels responsables de Contrastant, com a autor de La hipòtesi de la independència, he redactat aquesta breu rèplica, la qual, seguint estrictament els termes de la invitació, "es limita a respondre qüestions plantejades" en la ressenya del llibre publicada en aquest mitjà.Sobre la falsedat empírica de la hipòtesi de la independència
Naturalment, estic d'acord amb Contrastant que la metodologia de les ciències socials no és la mateixa que la de les ciències naturals i les ciències exactes. Potser la meva crítica de la hipòtesi s'inspira excessivament en la formulació que en fa Bernat Joan, que en la seva tesi doctoral es proposa "d'articular un paradigma -una teoria que ens ho expliqui científicament- per als processos de Normalització Lingüística, que pugui ser aplicada a qualsevol llengua en qualsevol context". En un escrit anterior sobre la tesi de Joan, ja vaig observar que "aquest és un propòsit que cal considerar forassenyat d'antuvi: si més no en les ciències socials, no hi ha cap teoria explicativa que pugui ser aplicada a qualsevol fenomen en qualsevol context (en ciències socials, de fet, potser ni tan sols hi ha teories explicatives de res)". Acceptem, doncs, el paper del mètode estadístic, segons el qual la inadequació d’una tesi no queda demostrada si el que aquesta postula deixa de complir-se un sol cop sinó si deixa de complir-se un nombre de cops estadísticament significatiu. Emparant-se amb aquest mètode, Contrastant sosté que "la hipòtesi de la independència no queda falsada pels casos de les illes Aland i de Flandes, ja que l’estadística ens demostra que aquesta hipòtesi és certa en un altíssim percentatge de casos". En aquest punt, crec que Contrastant oblida la importància d'una variable que ha acompanyat els casos de normalització-amb-independència: l'hegemonia demogràfica dels parlants de la llengua normalitzada. Estadísticament, com vol Contrastant, l'estudi dels casos disponibles revela que una comunitat que esdevé independent només normalitza la seva llengua si és demogràficament hegemònica en el seu territori (el cas d'Israel és excepcional). I aquesta és una circumstància que no es dóna en el cas de Catalunya.Sobre les teories de la secessió. Segons Contrastant, "Branchadell accepta la condemna que Buchanan duu a terme de les teories del dret primari, és a dir, es posa de banda dels que neguen que el dret a l’autodeterminació sigui un requisit democràtic, i considera que les úniques teories de la secessió plausibles són les del dret de reparació". El que fa realment Branchadell és acceptar, com Buchanan, que les úniques teories de la secessió amb possibilitats realistes de ser incorporades en el dret internacional són les del dret de reparació. Entre això i "negar" que el dret a l'autodeterminació sigui un requisit democràtic hi ha una gran distància. D'altra banda, el dret a l'autodeterminació no es pot identificar simplement amb el dret a la secessió. I una última cosa: Contrastant oblida que els mateixos independentistes catalans pressuposen una teoria del dret de reparació quan justifiquen la secessió de Catalunya a partir dels greuges comesos contra ella per l'Estat espanyol.Sobre la situació actual del català
A partir d'una sèrie de dades, al llibre sostinc que el català no està en perill d’extinció, i que per tant no és aplicable l'argument de la preservació cultural per a justificar la secessió.Contrastant critica que utilitzi dades dades limitades a un període de temps molt curt que mai no excedeix els 25 anys, "i 25 cinc anys és un període de temps massa curt per fer valoracions de tipus històric"; en canvi, no té cap inconvenient a donar per bones les dades de dos estudis del CIS fets en un interval de 5 anys (1993 i 1998), que el porten a afirmar categòricament que "per primera vegada a la història el nombre dels castellanoparlants és superior al dels catalanoparlants a Catalunya", i que "aquesta és la realitat sociolingüística".
Sobre això, voldria fer dues observacions. En primer lloc, és possible que calguin altres estudis sobre l'evolució de la població que s'identifica amb el català. (De fet, hi ha estudis recents on el percentatge de catalanolingües és superior al 50 per cent.) En segon lloc, el percentatge de catalanolingües potser no és la informació rellevant, i en realitat les dades que realment compten són les de la població que usa el català.
En aquest sentit, Contrastant sosté que "el més raonable és pensar que la tendència al retrocés del català és un fet que apunten les dades i que confirma el contacte amb la realitat". Un cop més les meres dades de dos estudis del CIS segurament no són suficients per a concloure res. El conjunt d'estudis disponibles sobre l'ús produïts entre 1978 i 2001, que el sociolingüista Xavier Vila ha analitzat recentment, indiquen que no es pot concloure que l'ús del català tingui una tendència inequívoca al retrocés.
En tot cas, fins i tot si es detectés objectivament un lleu retrocés, caldria fer les dues observacions següents. En primer lloc, no podríem confondre un lleu retrocés amb un perill d'extinció genuí, que és l'única circumstància, per hipòtesi, que podria justificar la secessió. En segon lloc, caldria demostrar que la causa del retrocés seria la pertinença actual de Catalunya a l'Estat espanyol, com vol Contrastant, i no dinàmiques socials que un estat català independent potser no podria capgirar. Quan minimitza la importància del petit però inapel·lable transvasament del castellà cap al català que exposen diferents estudis, Contrastant es pregunta: "Quines serien les dades si es fessin aquestes mateixes preguntes a la població d’origen hispanoparlant que viu a d’altres parts d’Europa?". Doncs bé, seria interessant veure què passa a Andorra, que és un lloc on no hi ha el "factor Espanya" per a explicar la forta presència del castellà com a llengua familiar. Fora d'Andorra, no hi ha cap estat europeu on el castellà sigui la llengua materna del 40 per cent de la població.Sobre la minoria hispanòfona de l'Estat català independent
Amb tots els respectes, Contrastant no ha aconseguit convèncer-me que la població hispanòfona de Catalunya no pugui formar una minoria lingüística i nacional dins un hipotètic Estat català independent, de la mateixa manera que han esdevingut minories lingüístiques i nacionals els russòfons que vivien a les RSS d'Estònia, Letònia i Lituània. Contrastant no ha desmentit cap de les característiques rellevants per a considerar que la població hispanòfona seria una minoria: la població hispanòfona del nou Estat seria numèricament inferior o en tot cas equiparable a la catalanòfona; els membres de la població hispanòfona esdevindrien molt probablement ciutadans del nou Estat; la població hispanòfona no ocuparia una posició clarament dominant dins el nou Estat; i la població hispanòfona continuaria interessada a mantenir la seva llengua, encara que només fos per raons pràctiques i no de caràcter emotiu.
Sobre el paper del castellà en l'Estat català independent
La idea que exposo al llibre és que podria ser que un Estat català independent hagués d'oferir l'ensenyament en castellà als membres de la minoria hispanòfona. Actualment, el sistema educatiu és un dels pocs àmbits de socialització en què el català té una presència significativa; sense obligació de rebre l'ensenyament en català, podria ser que molts membres de la minoria hispanòfona no adquirissin un coneixement adequat del català, cosa que facilitaria la perpetuació del castellà com a llengua de relació interètnica. Naturalment, caldria veure si la catalanització de determinats àmbits d'ús arran de la independència podria compensar aquesta situació. El que Contrastant no analitza és la meva afirmació que per a guanyar un referèndum de secessió caldrà arreplegar vots de la població hispanòfona, que a canvi dels seus vots pot exigir que el castellà sigui una llengua oficial de l'Estat català independent, de manera que tot el que Contrastant predica del català ("la independència faria el català llengua del cinema [doblat i subtitulat], llengua de l’etiquetatge, llengua de la justícia, llengua de l’exèrcit, llengua de les relacions laborals i econòmiques en general, incrementaria sensiblement el nombre d’hores de televisió en català") calgui predicar-ho també del castellà.Conclusió
Contrastant coincideix amb Branchadell que la independència no és condició suficient per a la normalització lingüística. Entesos. En canvi, considera que Branchadell no refuta de cap manera que la independència sigui condició necessària. Insisteixo: l'estudi dels casos disponibles revela que no és impossible la normalització en un règim de no-independència política. Això és la hipòtesi de la dependència: no pas el dogma!