 Sobre
La hipòtesi de la independència |
 |
| |
Rèplica
a "El dogma de la dependència" |
|
Albert
Branchadell |
| |
Acollint-me a l'amable invitació
dels responsables de Contrastant, com a autor de La
hipòtesi de la independència, he redactat
aquesta breu rèplica, la qual, seguint estrictament
els termes de la invitació, "es limita a respondre
qüestions plantejades" en la ressenya del llibre
publicada en aquest mitjà.Sobre la falsedat empírica
de la hipòtesi de la independència
Naturalment, estic d'acord amb Contrastant que la metodologia
de les ciències socials no és la mateixa
que la de les ciències naturals i les ciències
exactes. Potser la meva crítica de la hipòtesi
s'inspira excessivament en la formulació que en
fa Bernat Joan, que en la seva tesi doctoral es proposa
"d'articular un paradigma -una teoria que ens ho
expliqui científicament- per als processos de Normalització
Lingüística, que pugui ser aplicada a qualsevol
llengua en qualsevol context". En un escrit anterior
sobre la tesi de Joan, ja vaig observar que "aquest
és un propòsit que cal considerar forassenyat
d'antuvi: si més no en les ciències socials,
no hi ha cap teoria explicativa que pugui ser aplicada
a qualsevol fenomen en qualsevol context (en ciències
socials, de fet, potser ni tan sols hi ha teories explicatives
de res)". Acceptem, doncs, el paper del mètode
estadístic, segons el qual la inadequació
d’una tesi no queda demostrada si el que aquesta
postula deixa de complir-se un sol cop sinó si
deixa de complir-se un nombre de cops estadísticament
significatiu. Emparant-se amb aquest mètode, Contrastant
sosté que "la hipòtesi de la independència
no queda falsada pels casos de les illes Aland i de Flandes,
ja que l’estadística ens demostra que aquesta
hipòtesi és certa en un altíssim
percentatge de casos". En aquest punt, crec que Contrastant
oblida la importància d'una variable que ha acompanyat
els casos de normalització-amb-independència:
l'hegemonia demogràfica dels parlants de la llengua
normalitzada. Estadísticament, com vol Contrastant,
l'estudi dels casos disponibles revela que una comunitat
que esdevé independent només normalitza
la seva llengua si és demogràficament hegemònica
en el seu territori (el cas d'Israel és excepcional).
I aquesta és una circumstància que no es
dóna en el cas de Catalunya.Sobre les teories de
la secessió. Segons Contrastant, "Branchadell
accepta la condemna que Buchanan duu a terme de les teories
del dret primari, és a dir, es posa de banda dels
que neguen que el dret a l’autodeterminació
sigui un requisit democràtic, i considera que les
úniques teories de la secessió plausibles
són les del dret de reparació". El
que fa realment Branchadell és acceptar, com Buchanan,
que les úniques teories de la secessió amb
possibilitats realistes de ser incorporades en el dret
internacional són les del dret de reparació.
Entre això i "negar" que el dret a l'autodeterminació
sigui un requisit democràtic hi ha una gran distància.
D'altra banda, el dret a l'autodeterminació no
es pot identificar simplement amb el dret a la secessió.
I una última cosa: Contrastant oblida que els mateixos
independentistes catalans pressuposen una teoria del dret
de reparació quan justifiquen la secessió
de Catalunya a partir dels greuges comesos contra ella
per l'Estat espanyol.Sobre la situació actual del
català
A partir d'una sèrie de dades, al llibre sostinc
que el català no està en perill d’extinció,
i que per tant no és aplicable l'argument de la
preservació cultural per a justificar la secessió.Contrastant
critica que utilitzi dades dades limitades a un període
de temps molt curt que mai no excedeix els 25 anys, "i
25 cinc anys és un període de temps massa
curt per fer valoracions de tipus històric";
en canvi, no té cap inconvenient a donar per bones
les dades de dos estudis del CIS fets en un interval de
5 anys (1993 i 1998), que el porten a afirmar categòricament
que "per primera vegada a la història el nombre
dels castellanoparlants és superior al dels catalanoparlants
a Catalunya", i que "aquesta és la realitat
sociolingüística".
Sobre això, voldria fer dues observacions. En primer
lloc, és possible que calguin altres estudis sobre
l'evolució de la població que s'identifica
amb el català. (De fet, hi ha estudis recents on
el percentatge de catalanolingües és superior
al 50 per cent.) En segon lloc, el percentatge de catalanolingües
potser no és la informació rellevant, i
en realitat les dades que realment compten són
les de la població que usa el català.
En aquest sentit, Contrastant sosté que "el
més raonable és pensar que la tendència
al retrocés del català és un fet
que apunten les dades i que confirma el contacte amb la
realitat". Un cop més les meres dades de dos
estudis del CIS segurament no són suficients per
a concloure res. El conjunt d'estudis disponibles sobre
l'ús produïts entre 1978 i 2001, que el sociolingüista
Xavier Vila ha analitzat recentment, indiquen que no es
pot concloure que l'ús del català tingui
una tendència inequívoca al retrocés.
En tot cas, fins i tot si es detectés objectivament
un lleu retrocés, caldria fer les dues observacions
següents. En primer lloc, no podríem confondre
un lleu retrocés amb un perill d'extinció
genuí, que és l'única circumstància,
per hipòtesi, que podria justificar la secessió.
En segon lloc, caldria demostrar que la causa del retrocés
seria la pertinença actual de Catalunya a l'Estat
espanyol, com vol Contrastant, i no dinàmiques
socials que un estat català independent potser
no podria capgirar. Quan minimitza la importància
del petit però inapel·lable transvasament
del castellà cap al català que exposen diferents
estudis, Contrastant es pregunta: "Quines serien
les dades si es fessin aquestes mateixes preguntes a la
població d’origen hispanoparlant que viu a
d’altres parts d’Europa?". Doncs bé,
seria interessant veure què passa a Andorra, que
és un lloc on no hi ha el "factor Espanya"
per a explicar la forta presència del castellà
com a llengua familiar. Fora d'Andorra, no hi ha cap estat
europeu on el castellà sigui la llengua materna
del 40 per cent de la població.Sobre la minoria
hispanòfona de l'Estat català independent
Amb tots els respectes, Contrastant no ha aconseguit convèncer-me
que la població hispanòfona de Catalunya
no pugui formar una minoria lingüística i
nacional dins un hipotètic Estat català
independent, de la mateixa manera que han esdevingut minories
lingüístiques i nacionals els russòfons
que vivien a les RSS d'Estònia, Letònia
i Lituània. Contrastant no ha desmentit cap de
les característiques rellevants per a considerar
que la població hispanòfona seria una minoria:
la població hispanòfona del nou Estat seria
numèricament inferior o en tot cas equiparable
a la catalanòfona; els membres de la població
hispanòfona esdevindrien molt probablement ciutadans
del nou Estat; la població hispanòfona no
ocuparia una posició clarament dominant dins el
nou Estat; i la població hispanòfona continuaria
interessada a mantenir la seva llengua, encara que només
fos per raons pràctiques i no de caràcter
emotiu.
Sobre el paper del castellà en l'Estat català
independent
La idea que exposo al llibre és que podria ser
que un Estat català independent hagués d'oferir
l'ensenyament en castellà als membres de la minoria
hispanòfona. Actualment, el sistema educatiu és
un dels pocs àmbits de socialització en
què el català té una presència
significativa; sense obligació de rebre l'ensenyament
en català, podria ser que molts membres de la minoria
hispanòfona no adquirissin un coneixement adequat
del català, cosa que facilitaria la perpetuació
del castellà com a llengua de relació interètnica.
Naturalment, caldria veure si la catalanització
de determinats àmbits d'ús arran de la independència
podria compensar aquesta situació. El que Contrastant
no analitza és la meva afirmació que per
a guanyar un referèndum de secessió caldrà
arreplegar vots de la població hispanòfona,
que a canvi dels seus vots pot exigir que el castellà
sigui una llengua oficial de l'Estat català independent,
de manera que tot el que Contrastant predica del català
("la independència faria el català
llengua del cinema [doblat i subtitulat], llengua de l’etiquetatge,
llengua de la justícia, llengua de l’exèrcit,
llengua de les relacions laborals i econòmiques
en general, incrementaria sensiblement el nombre d’hores
de televisió en català") calgui predicar-ho
també del castellà.Conclusió
Contrastant coincideix amb Branchadell que la independència
no és condició suficient per a la normalització
lingüística. Entesos. En canvi, considera
que Branchadell no refuta de cap manera que la independència
sigui condició necessària. Insisteixo: l'estudi
dels casos disponibles revela que no és impossible
la normalització en un règim de no-independència
política. Això és la hipòtesi
de la dependència: no pas el dogma! |
| |
|
|
|
|
