El Periódico de Catalunya va publicar el 29 de maig un article, La unió de les 20 llengües, realment interessant.

Sota l'epígraf "Llengües espanyoles" el periodista que redacta la notícia escriu el següent:

El Govern espanyol, en compliment dels compromisos polítics adquirits durant el debat d'investidura, intenta aprofitar la negociació de la Constitució perquè la Unió Europea reconegui les llengües regionals espanyoles i els drets lingüístics dels seus ciutadans.
La majoria dels 25 ja han acceptat que la futura Constitució europea es tradueixi de manera oficial a les llengües regionals espanyoles, com per exemple el català.

És a dir, en aquest article el català no passa de ser una de les "llengües regionals espanyoles". Certament, l'ús de l'adjectiu regional per a qualificar el català és insòlit. I més en un diari que l'utilitza..

De fet, el periodista té clares les diferències entre llengües. Així, escriu:

Els ciutadans europeus tenen a més el dret d'adreçar-se a les institucions comunitàries en la llengua nacional del seu estat i a rebre una resposta en el mateix idioma.

El periodista, doncs, té clar que a més de llengües regionals n'hi ha de nacionals. De fet, es tracta d'una dicotomia òbvia en què un terme no té sentit sense l'altre: nacional/regional.

També són interessants les dues citacions següents :

El règim lingüístic de la UE, que es basa en les llengües estatals, crea un greuge comparatiu amb el català i priva de drets lingüístics els catalans a Europa, tot i ser un idioma parlat per més ciutadans que no pas vuit llengües que actualment tenen el rang d'oficials a la UE: eslovac, danès, finès, lituà, letó, eslovè, estonià i maltès.

Però ni la presidència irlandesa de la Unió Europea, ni altres països accepten concedir el dret a catalans, bascos i gallecs d'adreçar-se a les institucions comunitàries en la seva pròpia llengua i a rebre la resposta en el mateix idioma.

Ara la distinció que volem assenyalar és entre llengües estatals i la seva pròpia llengua. És clar que les llengües pròpies no són estatals ni nacionals, sinó regionals. El periodista mai no qualificaria l'espanyol de llengua pròpia dels espanyols.

En aquest article no només cal remarcar el text, sinó que també cal comentar el quadre que l'acompanya.

El quadre, titulat Els idiomes a la UE, no té pèrdua. S'hi remarquen tres informacions: la llengua, els milions de parlants de la llengua i el territori on es parla. Així, del francès es diu que es parla a França, Luxemburg i part de Bèlgica, de l'holandès que es parla a Holanda i part de Bèlgica, del suec que es parla a Suècia i part de Finlàndia i del grec que es parla a Grècia i Xipre. Per tant, hi ha llengües que es parlen en més d'un estat.

En canvi, del català s'assenyala que es parla a Catalunya, Illes Balears i Comunitat Valenciana [sic]. No es diu res de la Franja de Ponent, ni d'Andorra, ni de la Catalunya Nord, ni de l'Alguer. El quadre és coherent, doncs, amb l'afirmació del periodista que el català és una llengua espanyola. Per tant, res de dir que es parla a França, Itàlia i Andorra. Perquè llavors el català fóra, alhora, una llengua regional espanyola, una llengua regional francesa, una llengua estatal andorrana i una llengua urbana italiana. Tot plegat seria massa.