El Periódico de Catalunya va publicar l'1 d'agost de 2004 una entrevista a Antoni Mir, secretari general de Política lingüística, on el periodista va formular la pregunta següent:

L'enquesta a què abans es referia diu que només el 44% dels joves d'entre 15 i 29 anys fan servir el català de manera habitual. ¿No podria ser que fos una manera de sublevar-se contra la llengua vehicular que es fa servir a les aules al llarg de l'escolarització de manera obligatòria?

Aquesta pregunta només té sentit en un context de conflicte lingüístic i no pas en un context de normalització lingüística. A més, es construeix una partir d'una premissa: no està clar que sigui bo que la llengua recessiva, és a dir, el català, sigui la llengua vehicular de l'ensenyament obligatori. Si fos bo, el periodista en cap moment no s'hauria plantejat la pregunta.

És evident que ningú no es planteja que un alumne de París dexi d'utilitzar el francès perquè sigui la llengua vehicular del sistema educactiu francès.

A més, la formulació de la pregunta es presenta com a pregunta-eco. Per tant, des d'un punt de vista lògic, l'entrevistat està obligat a contestar, en aquest cas, que sí. En aquest sentit, la contestació negativa implica un sobreeesforç en la resposta per part de l'entrevistat.

Per acabar, hi ha la qüestió del català com a llengua vehicular de l'ensenyament obligatori. Pel nostre coneixement directe, ja que com hem dit repetidament som professors de secundària, el català no és la llengua vehicular de l'ESO i, menys, del batxillerat. L'espanyol té una presència més o menys important segons els instituts. I, almenys a l'àrea metropolitana, no hi ha cap institut on es faci el cent per cent de classes en català.