Una de les idees centrals del pensament bilingüista que es reclama del liberalisme és que les llengües no s'han d'imposar. La catedràtica d'Ètica Victoria Camps ho diu així en un article publicat al diari El País el 23 d'abril de 1997: "Nadie defiende en Cataluña, sea cual sea su procedencia y sus raíces, que no deba protegerse la lengua minoritaria. Protegerse, no imponerse, porque la imposición es, a la larga, la peor forma de protección". És molt significatiu el fet que el text de Camps limiti la condemna de la imposició al que ella anomena la llengua minoritària. En efecte, si llegim amb cura, descobrim que, segons Camps, el que s'ha de protegir sense imposar no és qualsevol llengua sinó la llengua minoritària, és a dir, el català. El que Camps condemna, doncs, és qualsevol intent d'impugnar la posició de la llengua dominant, qualsevol temptativa d'aconseguir que el català desplaci l'espanyol com a llengua obligatòria i discriminatòria a l'interior dels Països Catalans.

Més enllà de les consideracions morals, més enllà de si està bé o està malament que les llengües s'imposin, és un fet que hi ha llengües que s'imposen i d'altres que no. La qüestió. doncs, no és la legitimitat moral de la imposició del català, sinó quina és la llengua obligatòria als Països Catalans, amb quins criteris es determina aquesta llengua i qui és el responsable de fixar aquests criteris. Perquè les llengües que s'imposen són les llengües viables, les llengües que acaben desplaçant i substituint les altres llengües, les que no s'imposen.

Probablement més d'un deu estar en desacord amb l'afirmació feta suara que l'espanyol és la llengua que s'imposa als Països Catalans. Amb això no volem dir que no hi hagi una legislació que pretengui imposar l'ús del català en uns àmbits molt concrets i restringits. El que volem dir és que la imposició de l'espanyol és més efectiva i es fa d'una manera més diversificada. En primer lloc, és una forma d'imposició de l'espanyol el bilingüisme unilateral que impera als Països Catalans, és a dir, el fet que la majoria dels hispanoparlants no utilitzin mai o quasi mai el català. Una altra forma d'imposició de l'espanyol és la presència testimonial del català en molts àmbits d'ús, com als quioscs, als cinemes, a l'àmbit judicial i a l'econòmic, entre molts altres. Quan un hispanoparlant s'acosta a un quiosc de premsa troba posem per cas, el 95% de les publicacions que hi ha a la seva disposició escrites en la seva llengua, mentre que un catalanoparlant hi troba, en conseqüència, tan sols el 5% restant. Fins i tot en àmbits teòricament més catalanitzats com l'escolar, la situació real d'una i altra llengua queda palesa per fets com que una persona que arriba de fora de Catalunya ha de ser avaluada d'espanyol i no ho ha de ser de català.

Des de posicions liberals hom pot al·legar que confonem la imposició amb la necessitat, que la imposició legal és un dèficit democràtic, mentre que la necessitat és una conseqüència del mercat de la llengua, utilitzant l'expressió de Jesús Royo. En aquest cas qui formulés aquesta observació s'oblidaria que l'espanyol també és objecte d'imposició legal. Ho demostra l'informe del senyor Francesc Ferrer i Gironès publicat en aquesta mateixa pàgina web fa unes setmanes. En l'esmentat informe, publicat per primera vegada a La Vanguardia, el diputat d'ERC presenta una llista d'unes 150 lleis, decrets, normatives i reglaments que imposen l'espanyol. N'hi ha de tot tipus, des del famós capítol 5è de la Constitució espanyola fins a tot un reguitzell de decrets que regulen l'ús de l'espanyol en l'etiquetatge. Aquest era, doncs, l'objectiu que perseguíem quan vam publicar l'informe del senyor Ferrer: demostrar que l'espanyol és objecte d'imposició legal i desmuntar així un dels arguments que s'utilitzen més sovint contra la política de normalització lingüística del català.

El pensament bilingüista que es mostra contrari a l'aspiració que el català substitueixi l'espanyol com a llengua obligatòria als Països Catalans argumenten que no hi ha cap principi moral que pugui exigir a ningú parlar una llengua o una altra. Segons això cada individu parla com vol i l'administració pública no té cap dret a intervenir en aquesta decisió. La llengua és un afer privat. La llengua queda fora, per tant, de la política i de la sociologia. A parer nostre, aquest plantejament és totalment erroni, ja que ningú -o molt poca gent, sempre hi ha persones que tenen com a hobby aprendre llengües, com n'hi ha que col·leccionen segells- no decideix aprendre una llengua, sinó que els individus es veuen obligats a utilitzar una llengua o una altra per uns factors de tipus polític, econòmic, social i històric que s'escapen del seu control. Són les anomenades normes d'ús, que determinen quina llengua ha d'usar el parlant en cada àmbit i context comunicatiu. Pel fet d'estar interioritzades i assumides inconscientment pel conjunt de la població, l'existència d'aquestes normes passa inadvertida, així com el seu caràcter constrenyidor. Això és el que explica, en l'àmbit lingüístic català, que l'única imposició efectiva i real, la de l'espanyol, resti inadvertida i quedi fora de l'àmbit de la discussió pública sobre l'ús de les llengües.