Molts catalans i catalanaes es pensen que l'article 3. 1. de la Constitució espanyola, que diu que "El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho de usarla" és per farcir el gall, que no té gaire importància.

A continuació veurem un cas en què se'n demostra la importància a l'hora de definir qui és espanyol i qui no ho és.

Els fets són els següents: Mimout A. M., marroquina, viu amb el seu marit, de nacionalitat espanyola, desde 1989 a Melilla. La parella té cinc fills, tots espanyols. El marit, però, mort. Aleshores, la vídua demana la nacionalitat espanyola.

Tot seguit la viuda ensopega amb l'administració guvernamental i la justicia espanyoles:

1. El Ministeri de Justícia li denega la nacionalitat espanyola (1998).

2. L'Audiencia Nacional li denega la nacionalitat espanyola (2000).ç

3. La Sala d'allò Contenciós-Administratiu del Tribunal Suprem li denega la nacionalitat espanyola (2004).

Quin és el motiu que explica la persistència en la denegació de la nacionalitat espanyola a la mare de cinc fills espanyols i de marit espanyol? Molt senzill: en paraules del Tribunal Suprem, "su absoluto desconocimiento del castellano".

Les regles del joc democràtic espanyol, doncs, són clares: perquè una persona pugui ser espanyola cal que parli l'espanyol. Altrament dit: si no parles la llengua espanyola, no ets espanyol/espanyola.

Però veiem l'argumentació del Tribunal Suprem (El Mundo, 4 de novembre de 2004):

La Sala de lo Contencioso-Administrativo del Supremo no ha corregido la valoración del Tribunal inferior, sino que ha confirmado que "el práctico desconocimiento del idioma castellano, perfectamente acreditado, se traduce en una evidente falta de integración en la sociedad española".
"No se trata de que la demandante viva conforme a las costumbres y tradiciones religiosas de su país de origen, lo que resultaría la consecuencia lógica del derecho fundamental a la libertad religiosa reconocido en el artículo 16 de la Constitución y, por tanto, perfectamente admisible", explica la sentencia del TS, con ponencia de la magistrada Margarita Robles.
Se trata, añade, de "determinar si, pese a tales creencias y prácticas propias de la población musulmana, ha existido el suficiente grado de integración en la sociedad española que exige el artículo 22 del Código Civil para que pueda obtenerse la nacionalidad española".

El Tribunal Suprem argumenta que no aprendre l'espanyol és una evidència de la manca d'integració a la societat espanyola de la demandant i que la senyora, faltaria més, pot ser musulmana (som demòcrates) i que cal mirar si malgrat ser musulmana compleix els requisisits de l'article 22 del Codi Civil espanyol.

El darrer paràgraf que recull EM és prou explícit:

El Tribunal Supremo concluye que, "aun cuando ella misma manifiesta ante el encargado del Registro Civil que sus costumbres son musulmanas, lo que tiene una total incardinación en nuestro ordenamiento constitucional, sin embargo no se ha acreditado su integración en la sociedad española, circunstancia que, sin duda, se desprende de su absoluto desconocimiento del castellano, lo que se traduce en la imposibilidad de tener una relación mínima con esta sociedad".

Què hi farem que sigui musulmana, ara bé la demandant no s'ha integrat en la societat espanyola segons que "se desprende de su absoluto desconocimiento del castellano".

Aquesta lectura del Tribunal Suprem tira per terra el famós eslogan pujolià, adaptat posteriorment per tota la classe política, que "és català qui viu i treballa a Catalunya". Si Catalunya fos una comunitat política normal s'hi hauria d'afegir "i parla català". Ara per ara, tenint en compte aquesta sentencia caldria rectificar l'eslogan i dir que "és catala qui viu, i treballa a Catalunya i sap espanyol" ja que Catalunya és un subconjunt de l'Estat espanyol, on la llengua catalana no té cap funció discriminatòria, cosa que no passa amb l'espanyol.

Per cert, la ponència la va redactar Margarita Robles, del sector progre de la judicatura espanyola.