Després de més vint-i-cinc de la reinstauració d'un règim que s'autoproclama democràtic a l'estat espanyol i de molts més anys de jacobinisme francès, és evident que la llengua catalana no és una llengua normal: ni és utilitzada efectivament en tots els àmbits socials ni és possible que qualsevol catalanoparlant pugui viure únicament en català al seu propi país.

Aquesta situació, però, no és nova: de fet, es tracta d'un procés de substitució lingüística que comença el 1659, amb el tractat dels Pirineus, a les terres del nord, i a partir del 1707 amb la victòria dels Borbons a la guerra de successió al sud del país. Des d'aleshores, les lleis espanyoles i franceses no han afavorit mai el català: en última instància, l'únic que s'ha aconseguit en alguns casos ha estat la despenalització de l'ús.
El 1979, el manifest 'Una nació sense estat, un poble sense llengua' de la revista Els marges ja assenyalava que el nou règim instaurat a l'Estat Espanyol mantenia la secular desigualtat entre les diferents llengües de l'estat, evidentment en favor del castellà. L'aspiració dels estats espanyol i francès continua sent l'assimilació de la nostra cultura a les seves.

Una clara prova d'aquesta estratègia assimiladora és la fal·làcia del bilingüisme: determinats sectors de la societat ens volen fer creure que regna entre nosaltres un equilibri lingüístic, però a la pràctica, el bilingüisme sempre és asimètric i unidireccional, del català cap al castellà o francès, però en cap cas a la inversa: això pressuposa un monolingüisme en espanyol o francès, però mai en català. I aquesta situació converteix el català en una llengua prescindible. I si una llengua no és necessària per viure en societat, aleshores és una llengua en procés de desaparició (quin sentit té una llengua que no es pot desenvolupar en societat, fora de la intimitat dels parlants i que, per tant, no es pot nodrir de l'intercanvi comunicatiu?).

El futur de la nostra llengua depèn de la possibilitat de poder-la utilitzar sense restriccions, i això només és possible en un marc jurídicopolític que ho permeti. I l'actual marc que regeix als territoris dels Països Catalans no ho permet, ja que ni la constitució espanyola ni la francesa no doten la llengua catalana de cap mecanisme per a normalitzar-se, sinó tot el contrari. I la millor manera d'aconseguir la plena normalització és l'oficialitat única del català als Països Catalans , entenent, evidentment, que al nostre país hi conviuen persones que tenen com a pròpies altres llengües.

Per tal d'aconseguir la plena normalització del català, a més de polítiques efectives que n'afavoreixin l'ús, també és necessària la implantació d'un moviment actiu i popular que, inserit en el conjunt del teixit associatiu català, mobilitzi en favor de normalitat de la llengua i que la faci esdevenir llengua comuna arreu dels Països Catalans.