El 14 de gener, El Mundo va dedicar una secció del diari a parlar sobre la situació sociolingüística a Catalunya. Així, a partir de la pregunta "¿Ha de ser un deber conocer el catalán en Cataluña?" publica un article a favor (Marina Llansana) i un en contra (Agapito Maestre). En aquest article volem comentar el text d'Agapito Maestre.

L'article és decebedor perquè el nivell argumentatiu que hi trobem és molt baix. El més sorprenent és el fet que un text d'aquest nivel intel·lectual l'escrigui un catedràtic de Filosofia política (de la Universidad Complutense). A continuació el reproduïm i posteriorment n'analitzarem alguna idea:

La obligatoriedad daña la dignidad de una lengua

Porque el catalán es un bien cultural de España no puede imponerse a los españoles hablar catalán en Cataluña. Hay, pues, cientos de razones democráticas para decir "no" a esta imposición. Pero empezaré por una cultural, genuinamente lingüística, que es la base de la emancipación de toda sociedad libre. La lengua es cultura viva, antes que mera y simple "política", el catalán, una lengua bien viva, y de ahí que no haya necesidad de imponerla.Para todos los españoles, excepto para nacionalistas y socialistas, el catalán es un hecho vivo y enriquecedor de España, y no necesita de respiración asistida para sobrevivir: sólo las lenguas moribundas precisan de protección y asistencia, propia de hospital, zoológico o parque temático. A pesar de todas las manipulaciones que ha sufrido desde 1977 hasta hoy, incluso en el extremo de corrupción nacionalista, el catalán se resiste a morir en sus manos. Si así fuera, si el catalán realmente requiriese de ayudas externas, "discriminaciones positivas" o "deberes impropios", cabría preguntarse: ¿merece la pena mantenerla viva de ese modo, o sea, inyectándole millones de euros y de odio contra la lengua con la que convive?
Pero es más, y ésta es ya razón política, sólo el bilingüismo real, no el de decreto, salva de la uniformidad, del totalitarismo cultural, a la ciudadanía catalana y a la española en general. La imposición de una lengua atenta contra la libre opción de cada cual a expresarse en la que le venga en gana. Si alguien ha podido nacer y crecer en un lugar hablando y entendiéndose en una lengua, es un desatino, y un crimen, privarle por ley de su expresión materna. De otro lado, la obligatoriedad transforma la dignidad de una lengua, su capacidad de comunicación, en una indignidad, en arma de aislamiento. Una lengua no aceptada consciente y deliberadamente es el peor instrumento de represión. Sería la coronación de la miseria nacionalista.
Lo siento, es inevitable, la pregunta me provoca una melancolía irreparable. Cataluña nos pertenece, más aún, nos posee a todos los españoles. Cataluña, el catalán, apenas sería nada sin el bilingüismo que fomenta la Constitución de 1978. Cataluña, el catalán, desgajada de España a todos nos convertiría en extranjeros, especialmente a los españoles residentes en Cataluña.
Los nacionalistas, en verdad, no creen en su lengua. Acomplejados, sin fe en ellos mismos, se empeñan en el catalán como quien quiere resucitar a un muerto para vivir a su costa. En realidad quieren sobrevivir a quienes usen las dos lenguas. Fraude. Es necesario salvar al catalán de los nacionalistas. Imponer, ni más ni menos, por imperativo derivado de una "moral de Estado", como pretende el Estatuto de Cataluña, que los españoles hablen sólo en catalán en Cataluña es terminar con la riqueza cultural del bilingüismo. Su muerte es el mayor atentado cultural de los nacionalistas contra Cataluña. Hacer desaparecer el castellano de Cataluña, asesinar el bilingüismo, es robarle el alma a Cataluña.Una tropelía doble: primero, se niega el bilingüismo a la sociedad catalana, que es la principal aportación de Cataluña a España; segundo, impide la libre circulación de los españoles de una región a otra por carecer de la habilidad comunicativa de una de las dos lenguas. En fin, la utilización de la lengua para uniformizar coercitivamente a una sociedad rica y plural, sobre todo por ser bilingüe, pasará a la historia como la peor villanía de todas las cometidas por una elite mesocrática ansiosa de controlar totalitariamente al pueblo.

Com ha pogut comprovar qui ha llegit el text, l'argumentació caòtica i antisociolingüista del text fa difícil de comentar diverses de les afirmacions fetes al llarg de l'article.

Així doncs, començarem pel títol de l'article, que és clarament inadequat perquè si l'obligatorietat danya la dignitat d'una llengua, aleshores la seva està molt danyada. Per exemple, l'article 3.1 de la Constitució espanyola de 1978 assenyala que "El castellano es de lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla." Segons els diccionaris, un deure implica una obligació. Però hi ha més: en el web vam penjar un treball de Francesc Ferrer i Gironès en què es recollien prop de 150 normes positives dictades per l'Estat espanyol que obliguen l'ús de l'espanyol (www.contrastant.net/llengua/obligatori.htm). En conseqüència, l'espanyol està protegit per un seguit d'instruments jurídics que comporten l'obligatorietat del seu ús en diversos àmbits. Si hi apliquem el criteri de Maestre, l'espanyol és una llengua poc digna com a mínim.

En el fragment que tot seguit citem també és interessant:

Si así fuera [si el català travessés en una situació complicada], si el catalán realmente requiriese de ayudas externas, "discriminaciones positivas" o "deberes impropios", cabría preguntarse: ¿merece la pena mantenerla viva de ese modo, o sea, inyectándole millones de euros y de odio contra la lengua con la que convive?

Amb aquesta pregunta, en Maestre es carrega la possibilitat que hi hagi processos de normalització lingüística. Que els ho preguntin als polonesos, als finesos o als israelians si paga la pena o no plantejar-se seriosament un procés de normalització lingüística.
En un altre moment de l'article defensa el següent:

Pero es más, y ésta es ya razón política, sólo el bilingüismo real, no el de decreto, salva de la uniformidad, del totalitarismo cultural, a la ciudadanía catalana y a la española en general.

Ara Maestre defensa el bilingüismo real. Caldria fer saber al filòsof espanyol que un català va crear el concepte de bilingüisme unilateral. És a dir, en un moment determinat d'un procés de substitució lingüística es dóna el cas que hi ha dos tipus de parlen: els parlants L2 i els parlants L1+L2. És a dir, majoritàriament, els parlants bilingües són els que tenen L1 com a llengua familiar. Un percentage significatiu dels que parlen L2 són monolingües a la pràctica (o tenen un domini restringit de L1 o la parlen en poques ocasions).

Tampoc no té pèrdua el fragment següent:

Una lengua no aceptada consciente y deliberadamente es el peor instrumento de represión.

Si seguim fil per randa l'argument de Maestre, aleshores, com a mínim per a un independentista català, l'espanyol és un instrumento de represión atès que no accepta conscientment ni deliberadament l'espanyol com una de les seves llengües (llevat que la consideri, i es tracta d'una altra qüestió a la plantejada per Maestre, una llengua de cultura o una mostra de multilingüisme individual).

L'afirmació següent també és brillant:

Cataluña, el catalán, apenas sería nada sin el bilingüismo que fomenta la Constitución de 1978.

Segons Maestre, la Constitució espanyola de 1978 fomenta el bilingüisme quan l'única llengua que surt pel seu nom és l'espanyola i quan l'única llengua que els ciutadans de l'Estat tenim el dret de saber és l'espanyol. A més, per als defensors del bilingüisme, Maestre en situa l'origen: la Constitució espanyola de 1978. És a dir, la legitimitat del bilingüisme descansa en aquest text espanyol. Altrament dit: sense la Constitució espanyola el català "apenas sería nada". Així, el català és alguna cosa perquè l'espanyol fa que visqui en una situació de bilingüisme: el català és el que és gràcies a l'espanyol. Com en el cas dels salvatges, que són alguna cosa gràcies als civilitzadors.

Fins aquí hem remarcat alguns dels aspectes més significatius del discurs d'Agapito Maestro, autor d'un text realment esplèndid i molt coherent.