El dissabte 29 de juliol de 2006, el programa Sona zero de Catalunya Ràdio va tenir com a convidat el músic Dani Macaco. Al llarg de l'entrevista Dani Macaco es va mostrar com un alternant perfecte des del punt de vista lingüístic: el pas del català a l'espanyol es produïa d'una manera no conscient i no semblava que el canvi de codi s'hagués d'interpretar en termes retòrics o de voluntat expressiva.

En un moment determinat de l'entrevista el conductor del programa, Lluís Gendrau, comenta a Dani Macaco que al seu repertori hi ha cançons en espanyol, en portuguès i en altres llengües, però que no n'hi ha cap en català, i li pregunta si té la intenció de fer-ne alguna en aquesta llengua. Dani Macaco explica que a la majoria de les seves cançons hi ha alguna paraula o expressió en català, d'acord amb la seva manera habitual de parlar. La raó d'aquesta alternança lingüística, diu el músic, és que a casa parlava català amb el pare i espanyol amb la mare.

No en tenim cap prova, però estem convençuts que Dani Macaco practica l'alternança lingüística únicament quan el seu interlocutor parla en català. Algú es pot imaginar el músic en qüestió alternant el català i l'espanyol en un programa d'una emissora de ràdio espanyola als Països Catalans? Per actuar així caldria una dosi elevadíssima de militància lingüística i de voluntat transgressora que el músic indubtablement no té. Si la nostra hipòtesi és certa, haurem de concloure que la causa de l'alternança de Dani Macaco quan parla amb algú que s'expressa en català no és tan sols la situació sociolingüística que va viure a la casa paterna. En efecte, si l'únic factor a tenir en compte fos aquest, el músic practicaria la mateixa alternança quan l'interlocutor emprés l'espanyol. Si això no és així vol dir que l'alternança de Dani Macaco no és atribuïble a les pràctiques lingüístiques d'una família concreta, sinó a l'estructura lingüística de la societat en què s'insereix aquesta família.

Tot sembla indicar que l'espontaneïtat i naturalitat que Dani Macaco atribueix a la seva manera de parlar, és a dir, a la pràctica bilingüe, no és tal, i que en realitat el comportament lingüístic del músic té un cert component normatiu que fa que utilitzi, en conjunt, menys el català que l'espanyol, ja que amb interlocutors catalans -des del punt de vista lingüístic- utilitza el català i l'espanyol, i amb interlocutors espanyols, tan sols l'espanyol. La norma, evidentment, no és que cal alternar el català i l'espanyol quan l'interlocutor parla català, sinó que és possible fer-ho.