Albert Branchadell al seu darrer llibre, La hipòtesi de la independència, proposa una definició de “normalitat lingüística” que contempla tres atributs:

1. Que la llengua en qüestió tingui plenitud d’ús, és dir, que els seus parlants tinguin la possibilitat d’utilitzar-la en tots els àmbits.

2. Que sigui vehicle de comunicació interètnica, és a dir, la llengua que s’utilitza per defecte en els contactes entre membres de grups lingüístics diferents.

3. Que gaudeixi d’oficialitat exclusiva o prioritària.Des de fa uns anys hi ha qui afirma que el català ha entrat en una fase de normalitat.

Segons aquests, doncs, si donem com a bona la definició de normalitat de Branchadell, el català, es pot utilitzar en tots els àmbits, és vehicle de comunicació interètnica i té oficialitat exclusiva o prioritària. L’objectiu d’aquest article és presentar i posar en relació algunes dades aparegudes a la premsa per tal de donar suport empíric a la tesi que el català no ha assolit la normalitat, ja que almenys no té un dels tres atributs que ha de tenir una llengua normal, que és el de ser la llengua de comunicació interètnica. En un moment com l’actual, en què s’està produint l’arribada massiva de gent de tot el món aquest factor pot ser determinant a l’hora de decantar el futur de la llengua catalana.

Avui, 11 de febrer de 2002, “Les illes Balears tenen un 19% de població estrangera, rècord a la UE. Els europeus, més difícils d’integrar”:

Segons un informe d’Antoni Salvà, catedràtic de geografia humana de les illes Balears, només un 2% dels alemanys establerts a les Illes saben el català i un 40% diuen que no coneixen el català ni l’espanyol. És cert que els alemanys, tot i ser de lluny la comunitat estrangera més nombrosa de les Balears, tan sols constitueixen el 35%, aproximadament, dels residents estrangers a les Illes; ara bé, és poc probable que les altres comunitats tinguin comportaments lingüístics gaire diferents dels que tenen els alemanys. La conclusió que podem extreure d’aquestes dades és que el català no és la llengua de comunicació interètnica dels alemanys de les Balears, ja que el 98% d’ells el desconeix i per tant és del tot impossible que l’utilitzi per comunicar-se amb els membres dels altres grups lingüístics, com l’espanyol, el català, el britànic, el francès o l’àrab.

Avui, 5 de desembre de 2001, “Barcelona parla 43 llengües”:

Segons un estudi de la tècnica de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB) Pepi Soto i de la professora de la UAB Sílvia Carrasco, en un 62% de les famílies dels alumnes de la xarxa escolar municipal hi ha presència del català a casa, mentre que en un 37% hi ha presència de l’espanyol sense el català. Aquest mateix estudi subratlla que un mínim del 13,23% dels alumnes escolaritzats el curs 2000-2001 als centres de titularitat municipal de la ciutat de Barcelona són fills de pare o mare estrangers o tots dos alhora. L’estudi també subratlla que un 38% dels alumnes de les escoles municipals tenen l’espanyol com a llengua familiar i un 19% tenen el català; si ens referim només als alumnes nascuts de pare o mare estrangers, tan sols un 4% tenen el català com a llengua familiar, mentre que un 28% hi tenen l’espanyol. És fàcil concloure que, una llengua que tan sols és la llengua familiar del 19% dels alumnes de les escoles municipals i del 4% dels que tenen pare o mare estrangers, i que és totalment absent del 37% de les llars, és altament improbable que sigui la llengua de comunicació interètnica dels membres d’un col·lectiu que inclou pràcticament tots els grups ètnics i lingüístics presents a la ciutat de Barcelona.