El 29 d'abril de 2005, El Periódico de Catalunya publica a la secció de L'actualitat un text titulat "Català i castellà als instituts". El text diu el següent:

L'ús de les llengües als instituts catalans s'ha adaptat espontàniament a la realitat social. La immersió en català a l'educació infantil dóna pas a la introducció progressiva del castellà, en què s'imparteixen entre el 30% y el 40% de les classes a la secundària. La consellera d'Educació, Marta Cid (foto), vol corregir aquesta pràctica. Potser seria millor respectar l'autonomia dels centres, que tan sovint es proclama.

El text parteix de dues premisses: l'ús priotari del català a la primària no és espontani, mentre que l'ús de l'espanyol a la secundària sí que ho és.

Que a aquestes alçades de la sociolingüística un diari defensi que l'ús de les llengües és espontani faria riure si no fos perquè la situació de l'ús social està en una situació crítica. En general cal malfiar-se de tota persona que, des d'una posició privilegiada com pot ser un mitjà de comunicació, afirma que els comportaments socials són espontanis o naturals, ja que o bé demostra un desconeixement absolut de com funciona la societat, o bé ens vol donar garses per perdius.

Perquè com passa amb les altres conductes socials, l'ús de les llengües no és, en absolut, espontani, sinó que obeeix unes determinades regles, les anomenades normes d'ús. Efectivament, aquestes normes d'ús fan que els parlants i les parlants de la llengua A triïn parlar A o B en un determinat context, com ara les classes.

El text acaba amb una oració ("Potser seria millor respectar l'autonomia dels centres, que tan sovint es proclama.") en què EPC es mostra contrari que la Conselleria d'Educació faci alguna cosa per canviar el suposat ús espontani de les llengües que defensa EPC. Per argumentar el seu posicionament el diari al·lega l'autonomia dels centres, el qual argument pressuposa que l'ús de les llengües a l'aula obeeix una política lingüística interna de cada centre, és a dir, a una decisió col·lectiva de cada centre respecte a aquesta qüestió. La realitat, però, no és aquesta ja que, d'entrada, no existeix en general aquestes mena de decisions, sinó que es tracta d'una d'individual, és a dir, cada professional de l'ensenyament tria en quina llengua farà les classes d'acord amb factors com el seu domini oral del català (el de l'espanyol es pressuposa, per descomptat), la seva ideologia, la llengua majoritària de l'alumnat, etc. D'altra banda, posteriorment, aquesta tria es pot veure condicionada i, per tant, modificada per la interacció amb els alumnes, sobre la qual incideix, per exemple, una norma d'ús interioritzada per molts catalans: es canvia de català a espanyol quan l'interlocutor usa la llengua que segons la Constitució espanyola tenim l'obligació espontània de conèixer.

Evidentment, EPC no diu res del conjunts de normes que obliguen l'ús espontani de l'espanyol en un seguit d'àmbits (www.contrastant.net/llengua/obligatori.htm).