El dia 12 de juny de 2002 Francesc de Carreras va publicar al diari El Periódico de Catalunya un article que duu per títol Cultura no és llengua ni identitat. En aquest article Carreras aplaudeix determinades propostes del programa cultural del PSC, presentat per Pasqual Maragall el dia 5 de juny de 2002, i critica la política cultural practicada des de 1980 pels successius governs de Convergència i Unió. Llegim l'article sencer:

"La política cultural en una sociedad plural y diversa como la nuestra debe favorecer la expresión lingüística libre de los ciudadanos

El programa cultural del PSC, presentado por Pasqual Maragall la semana pasada, ofrece aportaciones de gran interés que, por las informaciones aparecidas en la prensa, suponen una alternativa a la política que los diversos gobiernos de Pujol vienen desarrollando desde hace 22 años.

El planteamiento socialista discurre sobre dos ejes: primero, la política cultural no debe confundirse con la política lingüística; segundo, la política cultural no es un instrumento para generar identidad, sino para potenciar el libre desarrollo de la personalidad. Consecuencias de estos presupuestos son que la política lingüística se desvincule de la Conselleria de Cultura y que se considere cultura catalana toda la que se crea y se produce en Catalunya, con independencia que su vehículo de expresión sea el catalán o el castellano.

Este planteamiento parece una obviedad nacida del más puro sentido común. Sin embargo, la política pujolista ha ido en sentido contrario: la lengua catalana es el núcleo duro de la política cultural que, a su vez, no es más que un mero instrumento al servicio de la construcción de una nación culturalmente homogénea, auténtico sueño del nacionalismo desde 1980 que ahora comienza a desvanecerse.

No hay duda de que la palabra cultura puede usarse en muy diversos sentidos. La Unesco, hace ya muchos años, realizó un estudio sobre sus distintos significados y encontró casi 200 acepciones del término cultura. Ahora bien, la política cultural, es decir, aquella que deben ejercer los poderes públicos, tiene un significado mucho más concreto: consiste en organizar servicios (bibliotecas, museos, salas de conciertos, teatros, talleres artísticos...) y en disponer las ayudas y subvenciones suficientes para que todos los ciudadanos puedan tener acceso en igualdad de condiciones a la creación y disfrute de los bienes culturales, es decir, de aquellos valores del espíritu simbolizados en obras literarias, artísticas, musicales... La política cultural, por tanto, debe estar dirigida a todos los ciudadanos por igual y no debe transmitir los valores ideológicos que defiende el Gobierno del momento, sino que ha de tener capacidad para canalizar los plurales valores que coexisten en toda sociedad.

La política cultural en Catalunya ha estado muy alejada de estos presupuestos. Al confundir cultura con lengua y ser un instrumento para reforzar la identidad catalana, tal como era definida por el nacionalismo, la actividad de la Generalitat en materia de cultura ha sido pura ideología al servicio de los valores que defendía el Gobierno.

En referencia a la cultura de expresión lingüística, es evidente que una cosa es cultura en catalán y otra cosa es cultura catalana. Esta segunda es producto de una sociedad bilingüe como la nuestra, en la cual todos los ciudadanos deben ser atendidos por igual. Si cultura catalana es sólo cultura en catalán, se discrimina a amplios sectores que, aun conociendo ambas lenguas, prefieren expresarse en castellano. Otra cosa es que el catalán, como lengua minoritaria en el mundo, deba ser objeto de atención especial, pero ésta no puede llegar a vulnerar los derechos de la parte de la población que prefiere expresarse en castellano.

Peor todavia es dar el mismo significado a cultura y a identidad cultural y confundir la cultura catalana con la parte de la misma que ha intentado imponer una ideología dominante y única --en la que se mezclan cosas tan hetereogéneas como el Barça, Martí i Pol, els castellers y TV-3-- a una sociedad que es profundamente plural y diversa, como se comprueba fácilmente al pasear por nuestras calles. Toda sociedad democrática debe tener unas coordenadas homogéneas, a partir de las cuales, pueda expresarse en libertad. Estas coordenadas son, en un Estado de derecho, el respeto a la Constitución y a la ley, así como a sus valores, principios y reglas. Pero de ninguna manera estas coordenadas las constituyen presuntas tradiciones, costumbres y modos de ser --todas ellas ideologías, al fin-- que una parte de la sociedad quiere imponer a la otra. La libertad ideológica y, por tanto, la diversidad de identidades, es parte del núcleo duro de todo Estado democrático.

Éstas y otras propuestas del programa de Maragall --autorregulación de la política cultural, mayor asignación presupuestaria-- van en el buen sentido. La cultura en Catalunya se aguanta por la vitalidad y el empuje creativo de la sociedad civil, pero algunos sectores no pueden sobrevivir --caso de no haber muerto ya-- sin la ayuda del sector público. Un drástico giro es imprescindible."

A propòsit de l'article que acabem de reproduir volem fer les observacions següents:

Primer. La política cultural no té com a objectiu principal generar identitat però en genera. En conseqüència, és obligació de tot govern responsable plantejar-se quina identitat vol contribuir a generar. Per exemple, en tots els festivals i festes que organitza l'ajuntament de Barcelona predominen els artistes que utilitzen l'espanyol en els seus espectacles, amb gran avantatge sobre els que utilitzen el català i altres llengües. Sembla raonable pensar que aquest fet contribueix a reforçar una identitat que és present a Barcelona, la identitat espanyola.

Segon. Al contrari del que diuen Carreras i els liberals, la personalitat dels individus no es desenvolupa lliurement. Tots els individus viuen en societat i el desenvolupament de la seva personalitat està fortament condicionat per aquesta. En conseqüència, l'estat té el dret i l'obligació d'intervenir amb criteris ètics sobre els factors que determinen la personalitat individual i que són de caràcter supraindividual.

Tercer. Estem en desacord amb la idea que la cultura que utilitza com a vehicle d'expressió l'espanyol s'hagi de considerar cultura catalana pel sol fet d'haver estat produïda a Catalunya. Aquesta idea ja era present al segon dels manifestos del Fòrum Babel, del qual de Carreras és membre fundador. Tot seguit exposarem els nostres arguments contra aquesta idea.

Segons aquesta opció, són cultura catalana les novel·les de Vázquez Montalbán, Mendoza o Marsé i no les de Villalonga o Porcel; és cultura catalana la poesia de Goytisolo o Gil de Biedma i no la d'Andrés Estellés o Costa i Llobera; fan cultura catalana Moncho i Sergio Dalma, i no en fan Raimon o Maria del Mar Bonet. O, millor dit, aquests dos últims sí que en fan perquè viuen a Catalunya, i en canvi no en fan Joan Amèric, que és valencià com Raimon, ni Biel Majoral, que és mallorquí com la Bonet però no resideix a cap de les quatre províncies de la comunitat autònoma de Catalunya. I, per descomptat, tampoc pertanyen a la cultura catalana les novel·les de l'"aragonès" Jesús Moncada.

Aquesta opció, doncs, disgrega la cultura catalana en diverses cultures regionals espanyoles, la fa desaparèixer com a cultura diferent de l'espanyola i supedita el fet cultural que es manifesta a través de la llengua a la política. En aquest sentit s'expressa Arcadi Espada, per a qui no només Mendoza, Vázquez Montalbán, Azúa i Marsé fan literatura catalana, sinó que Monzó i Gimferrer formen part de la literatura espanyola. És clar que aquesta afirmació tan sols es pot fer si s'adopta com a criteri de classificació l'adscripció político-administrativa d'aquests autors. Perquè si Monzó forma part de la literatura espanyola, haurem de considerar que el poeta nord-català Jordi-Pere Cerdà forma part de la cultura francesa i arribarem a l'absurda conclusió que la cultura de Monzó és la mateixa que la de Francisco Umbral o Antonio Gala i no pas la mateixa que la de Cerdà.

En el cas de la literatura i en totes aquelles altres manifestacions culturals que utilitzen la llengua com a instrument de creació, el criteri polític no pot ser mai decisiu i ha de prevaldre el criteri lingüístic, sobretot si la llengua emprada és una llengua minoritzada, perquè, tal com diu Aracil i explica Murgades, el context sociològic i polític que fa que una llengua sigui minoritzada condiciona de manera decisiva les obres escrites en aquesta llengua. És a dir, una obra literària produïda a Barcelona, València, Palma o Perpinyà en una llengua dominant, sigui l'espanyol o el francès, mai no és equiparable a una obra produïda en català al mateix lloc.

Cal reconèixer, tanmateix, que el criteri polític és present a l'hora de delimitar les diverses tradicions literàries, més enllà del cas català. Una història literària independent de les altres és una de les construccions que fan les comunitats que volen erigir-se en nació. D'aquesta manera, la literatura nord-americana comença amb la independència de les dotze colònies, i per això existeix una literatura nord-americana diferenciada de l'anglesa. I per això no existeix una literatura escocesa, perquè els Estats Units són un estat-nació i Escòcia no ho és. O millor dit, per aquest motiu existeix una literatura escocesa entesa com una variant regional de l'anglesa.

Un altre argument a favor de la tesi de no considerar catalana la literatura feta en espanyol o en francès als Països Catalans és el de l'opció lingüística. En efecte, mentre que la major part de la població no tria la llengua que utilitza, sinó que aquesta li ve imposada per unes normes d'ús de les quals no és conscient ni en té el control, per contra els escritors, com a treballadors que són de la llengua, tenen una consciència lingüística que els pot permetre substraure's de les normes d'ús. En conseqüència, en el seu cas, utilitzar el català o l'espanyol és, en el moment actual, una opció feta lliurement. Quan un escriptor català -ara sí, parlant de les llengües ho podem dir- adopta l'espanyol o el francès per a les seves obres no pretén reivindicar l'espanyol o el francès per a la cultura catalana, sinó que opta per una tradició literària i cultural en comptes d'una altra.

Quan es tracta de productes culturals més cars que la literatura, i de vehicle no exclusivament lingüístic, com la música o el cinema, alguns creadors catalans en espanyol reivindiquen la catalanitat de les seves obres. En el cas del cinema hi ha pel·lícules catalanes en espanyol perquè en aquesta activitat sovint no hi ha possibilitat de tria: és la indústria qui imposa les seves condicions i una d'aquestes és, moltes vegades, no utilitzar el català. En música, en canvi, no hi ha música catalana en espanyol perquè la llengua utilitzada és resultat d'una tria de l'autor, no d'una imposició de la indústria. Així, quan músics que utilitzen l'espanyol reivindiquen la catalanitat de la seva obra, el que reclamen és, en realitat, més quota de mercat als Països Catalans. Com que la música és un producte de la indústria de la cultura, la seva distribució es basa en les lleis del mercat. I com que el poder polític (els ajuntaments sobretot) a Catalunya exerceix una certa influència sobre el mercat per compensar la discriminació que, al seu torn, aquest exerceix sobre els productes que utilitzen el català, alguns cantants catalans en espanyol volen beneficiar-se d'aquests avantatges per sumar-los als que els reporta el fet de cantar en espanyol. En definitiva, volen fer més concerts i vendre més discos. És a dir, volen el mateix que vol molta gent, guanyar més diners, ser més coneguts i més admirats.