Un dels objectius programàtics del govern tripartit de la Generalitat de Catalunya sorgit arran de les eleccions de novembre de 2003 en política lingüística és aconseguir que el català obtingui un cert reconeixement a la Unió Europea i que pugui ser utilitzat al Senat espanyol. El dia 21 d'abril de 2004 la premsa catalana informava sobre la trobada entre el president del Parlament Europeu, l'irlandès Pat Cox, i el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach. Segons l'Avui, Cox es va mostrar receptiu a la demanda que el català passi a ser una de les llengües de la Unió, però alhora va desaconsellar demanar-ne l'oficialitat plena, ja que "això voldria dir afegir una cabina d'interpretació més a les sales del Parlament Europeu o en algunes sessions del consell, quan ara ja té problemes per adaptar-se a l'arribada de nou llengües oficials dels estats que han d'adherir-se a la UE l'1 de maig de 2004, i que s'afegeix a les onze actuals". Problemes tècnics són també els que segons el president del Senat espanyol, Javier Rojo, dificulten l'ús de totes les llengües oficials de l'estat espanyol en aquesta institució.

Fixem-nos, doncs, com, tant en el cas europeu com en l'espanyol, els polítics no posen en qüestió la desigualtat jurídica que hi ha entre les diverses llengües que parlen els ciutadans de l'estat espanyol i de la Unió Europea, sinó que tan sols parlen de permetre o d'aconseguir, segons el punt de vista, que s'ampliï el nombre de llengües que es poden utilitzar als organismes d'aquestes institucions.

A parer nostre, aquest enfocament és incorrecte, ja que no pretén arribar a una solució democràtica en la qüestió lingüística. La solució democràtica no és altra que igualar totes les llengües en el pla jurídic, polític i simbòlic. Per tant, les institucions polítiques estatals i europees haurien de reconèixer l'oficialitat de totes les llengües dels territoris sobre els quals tenen jurisdicció. A l'estat espanyol això voldria dir fer oficials el català, el basc, el galaicoportuguès, l'occità, l'aragonès i el bable, i a la Unió Europea, aquestes llengües (menys el galaicoportuguès, que ja és oficial amb el nom de portuguès) i d'altres com el bretó, el retoromànic, el sard, el frisó o el gal·lès. Un cop situats en aquesta situació d'igualtat de totes les llengües territorials, caldria abordar el tema tècnic de quines d'aquestes llengües s'utilitzarien com a eines de treball de les institucions.

Aquesta nova situació d'igualtat despullaria la discussió sobre l'ús de les llengües dels aspectes simbòlics i identitaris, i permetria situar-la en el terreny purament pràctic. No seria gens difícil arribar a un acord els termes del qual serien que cada parlamentari o cada ciutadà té dret a utilitzar la seva llengua en les relacions amb les institucions polítiques de les quals forma part, però renuncia a fer-ho a favor d'unes llengües determinades per tal de simplificar la logística de la comunicació. Aquesta funció de lingua franca podria desenvolupar-la qualsevol llengua, si bé, per raons com el nombre de persones que coneix cada llengua i la història, sembla lògic que a l'estat espanyol la llengua triada fos l'espanyol i a la Unió europea fossin l'anglès i el francès. Aquesta tria, però, hauria de ser feta lliurement per totes les parts, és a dir, per totes les comunitats lingüístiques, des d'una posició d'igualtat jurídica i política.

L'objectiu, doncs, no ha de ser que el català es pugui utilitzar al Senat espanyol o al Parlament europeu, sinó que sigui llengua oficial de totes les institucions polítiques on estan integrats els territoris en què es parla. Tot allò que no sigui el reconeixement oficial manté la llengua en una situació de subordinació a d'altres llengües i converteix els seus parlants en ciutadans de segona. En una situació d'igualtat deixar d'utilitzar el català en determinades ocasions seria un acte de sensatesa; en la situació actual de desigualtat, és una imposició antidemocràtica inacceptable.