El dia 4 de juliol de 2003 el diari Avui va publicar un article dels professors de Filologia Catalana de la UAB, Vicent de Melchor i Albert Branchadell, que duia el títol de Més immigració, més català. En aquest article els autors desmenteixen la idea que la nova immigració sigui una amenaça per al català i defensen la tesi que els "novíssims catalans" -fórmula que utilitzen per referir-se als immigrants d'aquests últims anys-, són la garantia de la permanència i de la vitalitat futura de la llengua. En aquest article no ens proposem definir-nos sobre el tema plantejat per de Melchor i Branchadell, sinó tan sols analitzar i rebatre un dels arguments que empren els autors per demostrar la tesi esmentada. L'argument en qüestió diu que l'arribada massiva d'immigrants a Catalunya durant el segle XX ha fet augmentar el nombre de catalanoparlants i, per tant, ha fet millorar la situació de la llengua:

"Estudis recents de la professora Anna Cabré sobre la demografia històrica de Catalunya a partir de 1900 fan notar que si durant el segle XX no s'hagués produït l'esmentat fenomen migratori, la població catalana no hauria sobrepassat l'any 1996 els 2,4 milions d'habitants. Ara bé, el cens de 1996 ens informava que Catalunya tenia 6 milions d'habitants, dels quals 4,5 milions sabien parlar en català. D'altra banda, diferents estudis sociolingüístics permeten afirmar que a finals del segle XX almenys la meitat dels catalans considerava que el català era la seva llengua i la feien servir habitualment. En qualsevol dels sentits del terme, doncs, podem dir que a Catalunya hi ha més de 2,4 milions de "catalanoparlants", que són els que li tocarien com a màxim en absència de la immigració espanyola del segle XX. Altrament dit: si actualment el català té el potencial demolingüístic que té és, en molt bona part, precisament, gràcies a aquells immigrants espanyols que l'havien de matar, i sobretot als seus fills."

El mateix argument ja havia estat emprat pel professor Jesús Royo ("El català progressa" Arguments per al bilingüisme). Royo el feia servir, igual que de Melchor i Branchadell, per refutar la tesi que el català es troba en perill de desaparèixer en un termini relativament curt de temps. L'argumentació de de Melchor i Branchadell està clarament relacionada amb la de Royo. A continuació reproduïm de l'esmentat llibre de Royo publicat el 2000 la citació següent:

"...Si segons l'Anna Cabré els natius per creixement natural a Catalunya ara serien 2.300.000, i els de llengua materna són tres milions, vol dir que hi ha un guany de 700.000 parlants de primera llengua, en cent anys. Però és que presumiblement, dels tres milions, dos milions són fruit de parelles mixtes! Si el català fos una llengua en recessió, actualment només el parlaria com a màxim un milió de persones, els fills de pares i avis catalans."

Tant de Melchor i Branchadell com Royo obvien un fet que és decisiu a l'hora d'establir una valoració sobre l'evolució de la llengua catalana i sobre la seva viabilitat futura: el percentatge de parlants del català dins de la societat catalana ha disminuït de manera sostinguda en el període comprès entre 1900 i el 2000, i no es pot dir que aquesta tendència s'hagi capgirat, ni tan sols que s'hagi ralentit, en els anys posteriors a la restauració de la democràcia a l'Estat espanyol, tot i que la societat catalana ha disposat en aquest període d'uns recursos que durant la dictadura franquista no tenia (escola, mitjans de comunicació, legislació, etc.).

Una comunitat de 2,4 milions d'habitants amb un 85% de catalanoparlants, faria viable la llengua catalana, mentre que un col·lectiu d'uns 3 milions de persones en una comunitat de 6,2 milions i amb una tendència a disminuir en termes percentuals, no garanteix la pervivència de la llengua. La raó és que, si la tendència a la baixada percentual no s'atura, arribarà un dia que el percentatge de catalanoparlants serà tan baix que aquests individus veuran molt restringides les possibilitats d'ús de la llengua i, per tant, deixaran d'utilitzar-la. En efecte, la comunitat catalanoparlant no viu aïllada, sinó que viu en contacte amb dues comunitats lingüístiques més grans i amb més poder polític, l'espanyola i la francesa. Catalanoparlants i hispanoparlants d'una banda, catalanoparlants i francòfons d'una altra, formen una societat única que s'organitza amb unes normes d'ús lingüístic que minoritzen el català i el subordinen a l'espanyol i al francès. D'aquesta manera, l'ús de la llengua catalana en aquesta societat en els àmbits d'ús no formals -que són els que mantenen viva una llengua- és cada cop menor. En la hipotètica societat de 2,4 milions d'habitants amb un percentatge molt majoritari de catalanoparlants, la major part de comunicacions interpersonals es farien en català. A la societat actual, on els catalanoparlants ja són menys del 50%, l'ús efectiu de la llengua, més enllà del nombre de persones que es declarin catalanoparlants o que sàpiguen parlar la llengua, queda molt reduït, perquè, com dèiem fa un moment, els catalanoparlants i els hispanoparlants es comuniquen diàriament un munt de vegades, i en cada ocasió utilitzen una llengua i no utilitzen l'altra.

Si deixem de banda aquell grup minoritari de persones que han elaborat una consciència lingüística que els substrau de les tendències generals, la majoria de la població, tant els catalanoparlants com els hispanoparlants, actua lingüísticament d'acord amb unes normes comunes que afavoreixen l'espanyol. Així, si el conjunt de la societat catalana el reduíssim a 5 elements, en el moment actual 2 serien catalanoparlants i 3 hispanoparlants. Si els catalanoparlants els anomenem C1 i C2, i els hispanoparlants E1, E2 i E3 les converses possibles entre dos individus són: C1-C2, C1-E1, C1-E2, C1-E3, C2-E1, C2-E2, C2-E3, E1-E2, E1-E3 i E2-E3. Doncs bé, amb les normes d'ús actuals, d'aquestes deu converses possibles tan sols una, C1-C2, està garantit que sigui en català, i encara amb reserves perquè en determinades circumstàncies -persones desconegudes, joves que viuen en ambients molt castellanitzats- fins i tot el contacte entre C1 i C2 pot produir-se mitjançant la llengua espanyola. Aquesta dinàmica d'intercanvi lingüístic serà així tant si el nombre de C és molt elevat com si és molt petit. Queda clar, doncs, que la pervivència de la llengua catalana no depèn del nombre total de catalanoparlants, sinó del percentatge que representen en la societat on viuen.

En el moment actual la població de Catalunya d'origen estranger supera les 300.000 persones, és a dir, un 5% de la població del Principat. Totes les enquestes confirmen allò que l'experiència diària ja ens havia fet intuir, és a dir, que el coneixement i l'ús del català per part d'aquest col·lectiu és molt més baix que el coneixement i ús de l'espanyol. Les raons d'aquesta situació són diverses:

1. Una part d'aquest contingent és d'origen sud-americà, i, per tant, una de les llengües amb què es troba a Catalunya -a molts indrets, la llengua hegemònica, i en tots els casos, la llengua en què se li adreça la població autòctona- coincideix amb la seva llengua familiar o amb la llengua oficial i hegemònica al seu país d'origen.

2. La tendència de la majoria de les persones que canvien de país és utilitzar la llengua que li imposa la necessitat d'ús per poder funcionar com a membre de la societat receptora. A Catalunya la situació no és uniforme, però a les zones urbanes més dinàmiques des en l'aspecte econòmic la llengua necessària i obligatòria és l'espanyol. En conseqüència, aquests nous ciutadans que viuen en aquestes zones -o sigui la gran majoria en termes absoluts- utilitzen l'espanyol i no el català.

3. A més de la necessitat d'ús, hi ha també un factor de tipus ideològic que influeix sobre els immigrants en l'adquisició de les llengües: es tracta d'aquell prejudici que diu que a cada estat li correspon una llengua i que la llengua de l'Estat espanyol és l'espanyol. Així, es genera una norma d'ús segons la qual tot ciutadà que canvia d'estat ha d'aprendre la llengua oficial i hegemònica de l'estat receptor, llevat que la necessitat d'ús imposi una altra llengua en una zona concreta d'aquest estat.

La combinació d'aquests factors fa que la majoria dels "novíssims catalans" esdevinguin usuaris de l'espanyol i no del català, i que, per tant, contribueixin a reduir el nombre percentual de catalanoparlants a la societat catalana.