En un article publicat el passat 18 de novembre amb el títol d'El pessimisme de l'Institut, Albert Branchadell acusava l'Institut d'Estudis Catalans d'emetre els seus judicis sobre la situació del català amb una base empírica feble. Segons les dades que proporcionen les enquestes lingüístiques demostren que l'evolució del català és positiva.

És discutible que les enquestes lingüístiques proporcionin una base empírica fiable per a avaluar l'ús de la llengua catalana. Més aviat caldria fer un treball de camp que consistís a quantificar l'ús de la llengua catalana i de les altres llengües en els diferents àmbits d'ús i contextos comunicatius. És a dir, en comptes de preguntar als ciutadans sobre el seu comportament lingüístic, caldria comprovar in situ quina llengua utilitzen en cada situació i en cada moment. Quan a un ciutadà li demanen què fa en una determinada situació, la seva resposta pot ser què fa de vegades, què voldria fer, què creu que hauria de fer o què creu que s'espera d'ell que faci. Per tant, és cert que els judicis de l'Institut tenen una base empírica feble, però és la mateixa base que tenen els judicis de Branchadell. Branchadell no posa mai en qüestió la credibilitat d'aquestes enquestes, sinó que en fa una interpretació diferent.

Argumenta Branchadell que una prova de la feble base empírica de la declaració de l'Institut la proporciona el fet, que "...el canvi de llengua que es detecta a les famílies no és a la llengua estatal hegemónica, sinó a la llengua regional subordinada."Aquesta afirmació es basa en les dades que proporcionen dues enquestes lingüístiques, l'Enquesta de la regió de Barcelona 2000 i l'Estadística d'usos lingüístics de Catalunya 2003. Segons la primera, el 35,1% dels enquestats (habitants de la provincia de Barcelona) empraven el català amb el pare i el 34,7% amb la mare, mentre que el 38,4% empren el català amb els seus fills. Les dades de la segona enquesta en què pensa Branchadell quan fa aquesta afirmació són les següents: el nombre de persones que diuen que van parlar primer espanyol a casa és de 2, 929 milions, mentre que el nombre dels que diuen que l'espanyol és la seva llengua habitual és de 2,410 milions. Hi ha, per tant, unes 500 mil persones majors de 15 anys que han parlat espanyol a casa i que el 2003 declaraven que la seva llengua d'ús habitual és el català.

Aquestes dades, però, que per a Branchadell són arguments inqüestionables per defensar l'evolució positiva del català, són per a nosaltres un dels simptomes principals del contrari. En primer lloc perquè en una llengua normalitzada aquest índex és substancialment més alt. És a dir, el percentatge de persones que canvia la llengua familiar per la llengua del país d'acollida quan aquesta és una llengua normalitzada, en cap cas se situa entorn d'aquest 15-20% del cas català, sinó molt més amunt. En segon lloc, aquest índex de canvi de llengua suposa un increment de catalanoparlants (aquí per catalanoparlants entenem aquells que parlen català amb els fills o que declaren que la seva llengua d'ús habitual és el català) en termes absoluts, però una disminució en termes relatius. En efecte, la comunitat lingüística catalana no viu aïllada, sinó que forma part d'una societat, la catalana, on hi ha grups importants de persones que pertanyen a altres comunitats lingüístiques. Qualsevol valoració sobre l'estat o l'evolució de la llengua catalana s'ha de fer en relació a les altres llengües que es parlen en el seu territori. Per tant, si la comunitat lingüística catalana creix però l'espanyola creix més, el pes de la comunitat lingüística catalana dins de la societat catalana es redueix i això posa en perill la pervivència de la llengua catalana, perquè no hi ha cap altra societat que aculli una comunitat catalanoparlant viable. Ho explicarem mitjançant un model simplificat de la realitat. Suposem que tenim una societat formada per 100 membres. D'aquests 100, 60 utilitzen la llengua x i 40 utilitzen la llengua y. Suposem que la societat en qüestió es veu incrementada amb l'arribada de 30 membres més que pertanyen a la comunitat y. Si d'aquests 30, un percentatge del 20%, és a dir 6, canvien a la llengua x, la llengua x passa de 60 parlants a 66, i la llengua y passa de 40 a 64. El percentatge d'individus que passen d'x a y és 0, i el dels que passen d'y a x és del 20%, però la comunitat y s'ha vist incrementada de 24 membres, mentre que la x tan sols de 6. En conseqüència la comunitat x ha passat de representar el 60% del total a representar el 52%, i la comunitat y ha passat del 40% al 48%.

En conclusió, la pervivència de la llengua catalana no depèn del nombre total de parlants del català, sinó del percentatge que aquests representen en la societat on estan integrats, i de les actituds i normes que regulen el seu comportament lingüístic i el dels membres d'aquesta mateixa societat que pertanyen a altres comunitats lingüístiques.

s lingüístiques.