Quan Branchadell defineix a l’inici del llibre la hipòtesi de la independència es veu en l’obligació metodològica de formular una definició del concepte de normalització lingüística. Després d’analitzar diverses definicions n’acaba formulant la següent:

"...considerarem que la normalitat del català s’assolirà quan, en el territori de Catalunya, aquesta llengua posseeixi els atributs següents:

1. Plenitud d’ús en el sentit original de Vallverdú, és a dir, possibilitar que els seus parlants la utilitzin en tots els àmbits.

2. Vehicle de comunicació interètnica, és a dir, llengua que s’utilitza per defecte en els contactes entre membres de grups lingüístics diferents.

3. Oficialitat exclusiva o, en el cas que hi hagi altres llengües oficials, oficialitat prioritària."

A l’epíleg del llibre, Branchadell declara les seves simpaties per aquell sector del catalanisme que pretén articular un discurs nacionalista català de base no-identitària i, per tant, no-lingüística. El nou discurs nacionalista de fonament no lingüístic a què es refereix Branchadell planteja una via per aconseguir l’adhesió dels hispanoparlants a diversos projectes nacionals i regionals catalans, però no es proposa en cap moment la normalització del català en els termes plantejats per Branchadell. Encara més, la proposta consisteix precisament a renunciar a la normalització per tal d’assolir uns altres objectius polítics. Amb això no pretenem dir que alguns dels polítics que formulen aquest discurs, o tots ells, no desitgin la normalització del català, sinó que el seu discurs polític no té com a objectiu la normalització lingüística. Per això, si l’autor de l’assaig fa seu aquest discurs, entra amb contradicció amb la seva actitud favorable a dotar el català dels atributs que serveixen per definir la normalització lingüística. Recordem, en aquest sentit, que el mateix Branchadell, en l’article "Normalització lingüística: el concepte", publicat l’any 1987 a la revista Límits, deia literalment que "La presència d’una llengua en tots els dominis no és el tret definitori de la normalitat; allò decisiu, més aviat, és la presència exclusiva en aquests dominis." Més endavant deia que "no hi ha un sol territori bilingüe on les dues llengües presents es puguin considerar normals." I afegia que "La normalització d’una llengua en un territori bilingüe només es pot fer en detriment de l’altra." O sigui, que si el català gaudeix de plenitud d’ús, no en gaudeix l’espanyol; si el català és la llengua de comunicació interètnica, no ho pot ser l’espanyol, i si el català és la llengua oficial única o preferent no ho pot ser alhora també l’espanyol. Des del nostre punt de vista, doncs, l’acceptació de la no integració lingüística dels hispanoparlants que plantegen Colom, Duran i la Fundació Barcelona és incompatible amb la pretensió de normalitzar el català. I aquesta integració, en les actuals circumstàncies demogràfiques i polítiques, tan sols té alguna possibilitat de dur-se a terme en un estat català independent.

La qüestió de la llengua als Països Catalans no s’ha de plantejar en termes de comunitats etnolingüístiques en conflicte sinó de llengües en conflicte. Si algú, sense cap coneixement previ de la situació lingüística dels Països Catalans, llegeix el llibre de Branchadell, arribarà a la conclusió que a Catalunya hi ha una comunitat lingüística homogènia i cohesionada al voltant d’una llengua, la catalana, enfrontada a una altra comunitat igualment homogènia i cohesionada també al voltant d’una llengua, l’espanyola, i que cadascuna de les dues comunitats utilitza la seva llengua en plenitud i igualtat de condicions. La realitat és ben diferent: no hi ha dues comunitats enfrontades sinó dues llengües en conflicte. És a dir que les actituds i els comportament que contribueixen a la minorització del català o que en són conseqüència, i que n’acceleren la substitució, es troben tant entre els que es declaren catalanoparlants com entre els que es declaren hispanoparlants. Uns i altres viuen en un situació social i política que juga a favor d’una llengua i en contra de l’altra. Per això la qüestió no és amb quins arguments els catalanoparlants aconseguiran l’adhesió dels hispanoparlants al procés de normalització lingüística, sinó què cal fer perquè aquestes condicions sociopolítiques canvïin i juguin a favor del català. I això solament es pot aconseguir amb un augment de poder i una planificació lingüística adequada, és a dir, si l’estat, un estat, fa seva la llengua catalana i n’impulsi la normalització. Els ciutadans que no parlen català únicament substituiran la seva llengua materna pel català quan vegin aquesta llengua com l’estri imprescindible per a la integració en una societat de la qual se senten part o de la qual volen sentir-se part. Mentre parlar el català no sigui imprescindible per ser ciutadà amb ple dret d’un estat, els ciutadans que no parlen català parlaran l’espanyol, que és una llengua que sí que és necessària per ser ciutadà de ple dret d’un estat, l’espanyol.

La nostra conclusió és que la normalització lingüística no ha de tenir com a objectiu principal l’adhesió dels no catalanoparlants a un projecte nacional català de base lingüística, sinó que el català substitueixi l’espanyol i el francès en la major part de les funcions que actualment exerceixen aquestes dues llengües als Països Catalans. Aquest objectiu no es pot dur a terme si no hi ha un estat que l’assumeixi com a propi. Com que l’Estat espanyol ha manifestat una i mil vegades que no vol fer seu l’objectiu esmentat –de fet l’Estat espanyol es defineix en la seva constitució per oposició a aquest plantejament- i l’Estat francès el combat aferrissadament, cal pensar a crear un nou estat que sí que l’assumeixi. Aquesta és una de les moltes hipòtesis de la independència possibles.