L'ús de la llengua catalana a l'Altaria que fa el trajecte de Barcelona a Madrid i viceversa és un exemple clar que els territoris estan per damunt de les persones.

Quan la megafonia de l'Altaria anuncia res fins a Lleida ho fa utilitzant el català, l'espanyol i l'anglès. El català, però, desapareix en arribar a Saragossa i ja no torna a utilitzar-se.

Si el que comptés fossin les persones, un ciutadà català sota administració espanyola tindria el dret a rebre la informació de l'Altaria en llengua catalana durant tot el trajecte. La prova que aquest dret no existeix és que quan el tren deixa enrere el Principat (i, per extensió, la Franja de Ponent) ja no rep més informacions en català.

L'ús de les llengües a l'Altaria, doncs, és una prova fefaent que els drets dels territoris estan per damunt dels drets individuals. Quan l'Altaria arriba a territoris on no es parla català, els parlants d'aquesta llengua perden els seus drets lingüístics atès que el català no existeix.

Canviant de tema, què dirien els defensors dels drets individuals per damunt dels dels territoris si un pare demanés que el seu fill rebi l'ensenyament en català a Madrid perquè hi té dret, el dret de les persones per damunt del dels territoris. Els arguments contra aquest dret individual serien divertits d'escoltar. O és que potser els catalanoparlants no tenim drets individuals ni col·lectius?