Els Jocs Olímpics d'hivern celebrats a Salt Lake City han estat una bona ocasió per reflexionar al voltant de la relació existent entre l'esport i la nacionalitat. Al llarg de la competició, vam veure el cas de Johann Muehlegg, l'alemany que competí sota bandera espanyola durant aquests Jocs.

Fins al dia d'avui, en els Jocs Olímpics, els esportistes competeixen representant el seu país. Així doncs, la participació és determinada per la nacionalitat de l'atleta. I per definir l'adscripció nacional, és a dir, la nacionalitat, la teoria nacionalista ha optat històricament per dues tradicions ben diferenciades. D'una banda la tradició nacionalista alemanya, la jui sanguinis, que determina l'adscripció nacional per la sang; i de l'altra la tradició francesa, la jui solis, que la determina sobre la base de la localitat on hom viu. Un exemple pràctic i eloqüent d'aquestes dues tradicions diferenciades l'obtenim en donar un cop d'ull a les seleccions de futbol francesa i alemanya. Al combinat alemany únicament un jugador negre hi ha vestit la samarreta de la selecció (i per cert amb una intensa polèmica sobre la seva germanitat), tot i els nombrosos immigrants que viuen a Alemanya; l'equip francès, per contra, és tot un exemple de multiculturalitat en acollir al seu si jugadors d'orígens diversos però amb el comú denominador de tenir la ciutadania francesa. Fins ara, doncs, l'adscripció nacional era determinada o bé per la sang o bé pel territori on es vivia. Cap d'aquestes teories ens serveixen, però, per explicar la "conversió" de Johann Muehlegg. En el cas que la "sang espanyola" existeixi, com ja digué Fernández Ochoa, ell no en té ni un mil·lilitre i, encara que el seu DNI el faci ciutadà murcià, és públic i notori que en ben poques ocasions ha posat els peus en territori espanyol.

Què ha portat doncs Muehlegg a "convertir-se" en espanyol? Doncs molt fàcil, una coincidència d'interessos entre un esportista emprenyat amb la seva federació i un Estat desitjós d'ampliar el seu medaller i el seu prestigi esportiu. L'Estat espanyol iniciava així una nova manera de determinar l'adscripció nacional, la jui medalis, on la nacionalitat s'atorga en funció de les medalles que hom pot afegir al palmarès de la nació atorgadora. És ben bé aquest el procediment nacionalitzador espanyol de Muehlegg, que sol·licità la nacionalitat, segons ell mateix explica, "perquè a Alemanya no em deixaven anar per lliure, prenent jo mateix les decisions". La concessió de la nacionalitat fou fruit d'una decisió política aprovada en el consell de ministres, que únicament exigí d'ell el jurament de la Constitució espanyola, que per cert Muehlegg ni tan sols devia haver llegit, si tenim en compte els seus escassos coneixements del castellà. Una decisió vergonyosa tenint en compte que diàriament les Delegacions i Subdelegacions del govern central a les principals ciutats de l'Estat són un formigueig constant de ciutadans que han de fer mans i mànigues i passar penes i treballs per poder obtenir un permís per treballar o senzillament per residir en aquest Estat, sempre amb l'amenaça constant de la denegació de les sol·licituds i la consegüent expulsió. Potser des d'ara aquestes imatges es repetiran a les pistes d'esquí, vista la facilitat amb la qual un bon esquiador té dret a obtenir ràpidament el passaport espanyol.

Vergonyant ha estat també el tractament mediàtic del fet. Per la premsa espanyola, Johann Muehlegg s'ha convertit en Juanito Muehlegg al mateix temps que esdevenia un espanyol de "pura cepa", que dirien ells. Només algun diari, i de tant en tant, s'atrevia a referir-se a ell com a "hispanoalemany" o "d'origen alemany i nacionalitzat espanyol". La premsa esportiva reafirmava la seva "espanyolitat" convertint-lo en torero o en rei. Una ocurrència, la de fer-lo rei, que fou irònicament recollida pel diari alemany Welt, que convertí Muehlegg en Juanito I. Menys condescendent amb Espanya es mostrà la premsa sensacionalista germànica, que encapçalada pel diari Bild qüestionà obertament l'espanyolitat de Muehlegg i en va parlar en tot moment com a "esquiador alemany". Una menció a part mereixeria, però, la premsa catalana; mentre la majoria es dedicava a coronar Juanito, només l'AVUI i El 9 posaven les coses al seu lloc a l'afirmar que era un "alemany que havia donat els ors a Espanya", recordant-nos així per què ens convé tenir, més que premsa escrita en català, premsa pensada en la nostra llengua.

El súmmum ha estat, però, l'intent del nacionalisme espanyol de convertir el fitxatge de Muehlegg en una mostra de la "modernitat i la multiculturalitat del projecte nacional espanyol" o de "l'escrupolós respecte a la voluntat de ser" de l'individu, en aquest cas Muehlegg, que lliurement ha decidit ser espanyol. Quina barra! El mateix Estat que ens nega el dret de ser nacionalment catalans o que posa el crit al cel quan milers de ciutadans bascos exigeixen als seus municipis la creació d'un document que acrediti la seva nacionalitat, gosa ara refregar-nos per la cara que és "tolerant, multicultural i integrador" només perquè ha donat un passaport a un esportista alemany a canvi d'un jurament de la patriòtica Constitució.

Mentrestant, dels diners recaptats amb els impostos de tots els espanyols, una part anirà destinada al sarró de Muehlegg, que, a més del que cobra de la Federació per mantenir el seu equip, cobrarà del Consell Superior d'Esports (CSD) 66.111 euros per medalla. Vet aquí per què en Guillermo Jiménez, director general d'Esports del CSD, afirmava: "És impossible que algun espanyol no se senti orgullós de l'exemple donat per Juan (sic) Muehlegg". El cas Muehlegg ens ha deixat també una bona mostra de l'espanyolisme ranci de sempre.

I nosaltres, com sempre, cornuts i pagar el beure. Havent de pagar les medalles d'un alemany i sense poder gaudir ni tan sols d'una informació digna, tot i les honroses excepcions, de la que obtingué la nostra compatriota Doriane Vidal.

Ramon Usall i Santa. Sociòleg