Tots esperàvem l'anunci d'alto el foc, però alguns no en tenen prou. Obliden que el comunicat inicia l'acabament de la violència. Si entrem en un procés llarg i complicat, no sembla raonable demanar que, al començament, ja es vegi el resultat final. Un alto el foc "permanent" no és "irreversible", però això ja vindrà. A mi, m'alegra justament saber que ja no es cometran actes irreversibles, que no es matarà ningú més; m'alegra saber que tot és reversible, discutible, que ja no hi ha ultimàtums, que es vol entrar, per sempre, en el camí de la política democràtica.

Aquest, però, serà un camí difícil per a tots: si es vol superar l'etapa anterior, també s'hauran de revisar i superar els esquemes mentals que li eren propis. En aquest sentit, em permetré assenyalar només tres punts que em semblen importants.

Convé que tots els intervinents en el procés siguin sobretot hàbils i intel.ligents. No cal que siguin els més virtuosos i serà bo que s'abstinguin de fer valer les raons morals que els emparen. Només han de fer possible que a Euskadi la política agafi el relleu de la violència. Un procés de pau no és un debat aca- dèmic ni són uns exercicis espirituals: és un procés que no comença fent plantejaments morals --"jo sóc bo", "jo sóc millor", perquè llavors no començaria mai--; el procés comença perquè s'accepta que certes coses ja no interessen, ja no es volen assumir, i perquè es volen concretar (negociar) qüestions que fins llavors s'havien mantingut abstractes i intangibles, qüestions relacionades amb emocions i idees. Un procés com aquest és, doncs, un procés d'interessos. I, per gestionar interessos, les virtuts més importants són l'habilitat i la intel.ligència.

No s'ha d'entrar en el procés si no s'està disposat a acabar-lo amb totes les conseqüències; és a dir, si no s'està disposat a abandonar definitivament la lluita armada, a excarcerar presos i a deixar que la discussió política respecti els principis democràtics i la voluntat popular. Això significa que Batasuna (o equivalent) ha de ser reconeguda com un interlocutor privilegiat en el procés. I també significa que ETA ha d'acabar lliurant les armes. Els ritmes i els temps vindran marcats per les mateixes necessitats del diàleg. Un procés de pau seriós ha d'arribar a aquestes coses perquè ha d'arribar fins al final: tant com pugui, ha de liquidar, esborrar, la situació anterior.

Lamentablement, però, les víctimes ja hi són. Això significa també que l'Estat haurà d'ajudar-les a assumir la tràgica posició que els correspon. No serà fàcil, perquè alguns han insistit fins ara mateix --i potser ho voldran fer en el futur-- que les víctimes tenen dret a intervenir en la política de diàleg i de pau del Govern. Afirmar això és un error; fomentar-ho és una irresponsabilitat. Explicaré per què ho veig així.

És veritat que ETA ha desafiat l'Estat, però l'Estat només era l'objecte de la seva acció, no n'era l'objectiu; l'objectiu eren les víctimes. Fossin civils o militars, jutges, professors o regidors, les víctimes sempre eren persones concretes, individus concrets i les seves famílies. Per tant, és cert que s'apuntava cap a l'Estat, però es disparava contra els ciutadans, amb bales, amb xantatges. D'aquí que la tragèdia de centenars i milers de ciutadans sigui enorme. Amb raó es pregunten: "¿Per què nosaltres?". Ara bé, que hagin estat víctimes només els dóna dret a la protecció de l'Estat i a la solidaritat de tots, no els dóna, en canvi, cap dret a condicionar el procés. Van ser protagonistes quan no tocava; no repetim nosaltres el disbarat. El procés que separarà les armes i la política també ha de separar la política del dolor.

Als intervinents en el procés els caldran molta habilitat i intel.ligència. Els ciutadans hi haurem de donar suport, carregats de fortalesa i de responsabilitat històrica. Al capdavall, la fi de la lluita armada i la desaparició d'ETA són un capítol important d'una transició que, evidentment, encara no s'ha acabat.