La negociació de l'Estatut s'ha accelerat. La notícia sorpresa de diumenge a la matinada va ser l'acord global entre Zapatero i Artur Mas. A mi, les manifestacions d'alegria subsegüents m'han semblat molt exagerades. Al capdavall, tot just som a la meitat del camí, en un doble sentit: a la meitat del procés negociador i legislatiu; però també a la meitat d'allò que va aprovar el Parlament de Catalunya el 30 de setembre.

El plantejament. Si l'acord final no és un simple acord entre partits, sinó un acord entre el Parlament i el Congrés espanyol, els partits catalans haurien d'haver actuat de manera coordinada, tal com van fer fins a l'esplèndida presentació del text a Madrid, el 2 de novembre. Oblidar això ha estat un error greu, amb doble efecte: el PSOE ha marcat els ritmes i les presses, i els partits no han tractat el document aprovat pel Parlament com un projecte, sinó com un simple esborrany. Per això han acceptat qualsevol altre esborrany presentat per l'equip socialista com si es tractés d'una alternativa amb el mateix valor i el mateix pes que el projecte català. De fet, els interlocutors d'aquí tan sols havien d'acceptar retocs mínims --¿i la promesa de Rodríguez Zapatero d'aprovar el que li arribés del Parlament?-- i, quan hagués calgut, s'haurien d'haver trobat per discutir el moviment següent. Sempre he lamentat que, des de Madrid, es prenguin poc seriosament el Parlament. Potser hauré de començar a lamentar que no se'l prenguin seriosament ni els mateixos diputats catalans.

Les rebaixes. Tot això ha produït aquest primer acord paradoxal amb CiU. Certament, CiU va ser el grup més exigent en l'àmbit econòmic durant la tramitació del text al Parlament: va demanar que el 100% dels impostos fos recaptat a Catalunya, però ara sembla que ha acceptat que sigui només el 50% i no de tots els impostos; també va insistir que si no es reconeixia la personalitat de Catalunya, valia més retirar el text, però ara sembla que en comptes de nació podem continuar dient nacionalitat. Crida l'atenció que CiU hagi tingut tant d'interès a assegurar-se la complicitat d'ERC per poder retirar l'Estatut, però que en canvi hagi decidit acceptar retallades pel seu compte molt poc temps després d'haver dit que veia l'acord difícil i llunyà. No em puc estar de pensar que CiU s'ha contagiat de l'esperit del gener i que, després d'haver estat fent cua sis hores, ha volgut quedar immortalitzada per les càmeres com la primera que entra corrents a les rebaixes.

Resultat provisional. Si els punts més punxeguts eren el del finançament i el del reconeixement de Catalunya, els resultats obtinguts són massa discrets. Els fets són tossuts, la pregunta resulta inevitable: ¿han fet honor els parlamentaris catalans a allò que van acordar al Parlament de Catalunya? Fins ara, no. Per això podem dir que, de moment, només tenim mig Estatut.

A Espanya no li convé. El nou Estatut havia de servir per resituar Catalunya al mapa d'Espanya i per aconseguir un reconeixement adequat. I és que resulta obvi que un Estatut fluixet, a mig gas, no arreglarà res, sinó que alimentarà i, de fet, justificarà, la insatisfacció i el victimisme futurs. Si no es reconeix de debò que Catalunya és una nació, ¿com es pot parlar de l'Espanya plural? ¿Plural en què? Certament, no serà plurinacional i, amb prou feines --jutges, militars, etc.--, plurilingüística. El Parlament volia replantejar algunes coses. De moment, sembla que s'opta per la mitja por, per l'anar tirant, pel peix al cove, i per les excuses de sempre. Però, els problemes només s'arreglen quan, un cop detectats, s'aborden amb solucions correctes. De moment, no hi hem pas arribat. És clar que encara hi som a temps. I, al final, els ciutadans, ja hi direm la nostra.