Ni som espanyols ni som, que jo sàpiga, monàrquics. Altra cosa és que el rei ens caigui bé i que tinguem tendència a creure'ns la versió de la història que diu que el 23-F va estar en tot moment decidit a aturar els militars colpistes. Tampoc no som porteres, ni horteres, ni minyones de safareig i replà que no tenint vides prou emocionants han d'emocionar-se amb les vides dels altres. I en canvi la Casa Reial espanyola anunciava dissabte la boda del príncep i ja ens vas tenir a tots enganxats als especials de la tele.

TV3 va obrir els seus informatius amb la notícia de la feliç parella, cosa que era d'esperar si pensem que és una televisió prou espanyola per dir "llevant alacantí" o "tornant aquí, a Espanya", i suficientment hortera per posar Júlia Otero a les tardes. El desconsol que el meu diari obrís amb la cosa només me'l va calmar la comparació: com a mínim vam ser els únics que no vam posar-ne fotografia a la portada. Volem o no volem ser espanyols?

M'agradaria saber-ho aviat, perquè si Espanya ens excita tant com sembla, i ens en sentim part d'una manera tan entusiasta, deixaré de resistir com un idiota contra la victòria de Maragall, que per a una Catalunya que vulgui bavejar amb els Borbons és el president ideal. És ben bé d'esclaus que ara el que ens preocupi sigui amb qui es casa el nen Borbó, i que malgastem minuts de tele i portades de diari fent de palanganers d'una boda que ni és nostra ni és res més que un fitxatge, un contracte: el príncep s'havia de casar i l'han casat. L'amor és una altra cosa, i ja se sap que la pluralitat que els Borbons no entenen d'Espanya quan és d'altres temes la proclama amb total precisió Sabina: "Sin hijas bastardas no hay monarquía. Lo dice hasta Anson: ¿de qué come Ussía?".