Quan es va fer la primera llei de política lingüística de Catalunya (1982) nombroses veus s'hi van manifestar pessimistes, fins radicalment i contundentment pessimistes. "Aquesta llei consagra definitivament el castellà com a llengua de relació a Catalunya", "Una llei que no sanciona no serveix absolutament per a res", "La llei de la por, feta per vençuts i per a vençuts", "¿Qui estudiaria alemany si sabia que no li havia de ser imprescindible quan vagi a Alemanya o quan estudiï filosofia? I avui el català no és necessari per a ningú ni ho serà després d'aprovar-se la llei", "És somiar truites pensar-se que a partir d'ara, emparats en aquesta disposició, els qui sabem català l'emprarem arreu, per a tot i amb tothom. El comportament invers és l'únic que s'observa en la vida real", "Una llei que consagra definitivament el bilingüismo bien entendido, el que només ens obliga als catalans, com sempre", "Caldrà concloure que l'Estat és l'organització que té la finalitat d'evitar molèsties a uns ciutadans a base de trepitjar uns altres ciutadans". (Per cert, ¿van veure fa uns quants dies a la tv com la policia d'Indonèsia matava uns quants ciutadans que protestaven i trepitjava literalment els supervivents, obligats a arrossegar-se mig nus, els quals posteriorment aquella policia es va endur com el bestiar en furgonetes, on en van morir asfixiats una setantena? No, per res.)

Quan tres professors de la Universitat de Girona, Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich, van publicar amb valentia i lucidesa El futur de la llengua catalana (1990), crec recordar que l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) se'ls va oposar amb gran rebombori i els va tractar de tot. I recordo infinites veus d'alarma durant aquests últims anys, fetes, esclar, per gent desgraciada, pessimista, antipatriota, amargada, ignorant d'estadística, desmobilitzadora. L'endemà de qualsevol d'aquestes veus s'han aixecat les veus benpensants, calmoses, patriotes, desficioses de no dividir els catalans, mil·limètricament documentades amb perfils estadístics de colors, amigues de l'estament que governa o que elles mateixes hi pertanyen. Aquestes segones veus han deixat sempre les primeres com draps bruts.

Hi ha una diferència entre un Estat i un aprenent de bruixot. Tots els partits polítics espanyolistes tenen dues coses clares: la pàtria i la llengua. Toqueu qualsevol de les dues coses i se us tirarà a sobre la caverna mediàtica, que diuen. (No les toqueu i se us tiraran a sobre exactament igual.) Aquí a casa nostra no: aquí tots els partits polítics fan objecte d'oposició també aquests dos punts sagrats, la pàtria i la llengua. Amargament n'hem patit episodis gravíssims recents, com ara aleshores que es va intentar anostrar una mica el cine. Vet aquí la diferència. És una veritable tragèdia. Però hem de continuar vivint. Hem de continuar intentant de salvar-nos en un món on l'única raó és la força. Però on -vet aquí l'escletxa d'esperança que ens permet de continuar lluitant amb la paraula i amb els fets- algun cop hi ha alguna cosa inesperada, com ara això de Buttiglione. I una altra diferència: l'Estat no té por de si mateix; l'aprenent de bruixot ho fa tot amb la por al cos. Fa una setmana, Ferran Sáez Mateu escrivia això: som "una part de l'Estat que ha de lluitar constantment contra l'Estat per semblar que no forma part de l'Estat a qui reclama ser més Estat". Li puc reforçar el seu constantment amb secularment.

Doncs ¿ara sí?: ara s'ha capgirat la situació, ara són els "bons" (IEC) que han fet una contundent, inapel·lable, immatisada, desacomplexada declaració institucional sobre la gravetat de la situació. ¿Quedarà tot igual? ¿Farem una altra vegada un estatut de vençuts? Ho dic perquè ja ens queden poques hores d'UVI (l'IEC dixit).