Tot i que gràcies, entre altres, a Noam Chomsky ja sabíem que hi ha víctimes de primera i víctimes de segona, és a dir, que per als mitjans de comunicació no tots els cadàvers són iguals, el que ha ocorregut aquesta setmana és un escàndol amb totes les lletres. Em refereixo a les desenes de morts i ferits causats, segons sembla, per uns projectils disparats per l'aviació nord-americana sobre un grup d'homes, dones i nens afganesos que celebraven un casament. La notícia, de la qual a l'hora d'escriure aquestes ratlles encara es desconeixen moltes dades, va captar l'interès dels mitjans el primer dia, però des d'aleshores l'atenció que s'ha prestat als fets ha anat minvant fins a pràcticament fondre's. Però no es tracta només del poc espai i del poc esforç que s'hi ha dedicat. Es tracta també del to. Les informacions estan escrites per norma general de forma asèptica i distanciada, en la línia de la ridícula terminologia dels danys col·laterals, evitant en tot moment que el lector pugui sentir-se commogut o interpel·lat pel que s'està narrant. A més, a pesar de la gravetat dels fets ningú no ha aixecat la veu. Simplement, s'ha pres nota del nou incident, com l'anomenava un diari de la ciutat, i s'ha mirat cap a una altra banda.