Érem en un autobús, en la carretera que va de Zugarramuldi a Ufdazubi, a la comarca de Xareta, en la Vall de Baztan, nord de Navarra, País Basc. Hi havia escriptors bascos, gallecs i catalans, celebrant el congrés anual de Galeusca, i de sobte un policia ens fa l'alto. El president dels escriptors bascos, el nostre amfitrió, baixa de l'autobús a veure què passa. Tot seguit, el guàrdia puja a l'autobús i ens pregunta: "Quin dia és?". Ningú no contesta, potser corpresos per una pregunta tan desconcertant. I a continuació: "Sou espanyols?". De nou, la quarantena llarga d'escriptors que hi som romanem en un silenci unànime. El policia baixa aleshores i fa senyal que continuem. Quan li preguntem al nostre amfitrió per què ha pujat a l'autobús un policia, ens diu: "És que som al País Basc", i arronsa les espatlles, com aquell que diu: "Doncs què us pensàveu?".

La bellesa del paisatge està per sobre de tota ponderació. Les ganes d'agafar un boli i escriure un conte sobre un policia que pregunta que quin dia és són enormes, una història molt per sobre d'aquell de la bella autoestopista que para un cotxe en un revolt i que resulta ser l'espectre que s'apareix per protegir-te d'una corba perillosa, i que a sobre és una llegenda urbana. Molt millor aquesta del guàrdia interessant-se pel nostre sentit de la cronologia.

Ara bé, el silenci col·lectiu davant de la pregunta de si érem espanyols és més sucosa en política que no en literatura; sobta la unanimitat, com si la nostra nacionalitat fos un afer íntim que un no confessa fàcilment. O perquè la resposta era massa complicada. No ho sé. Però sí que sé que adoro el País Basc.