Admiro els portuguesos. Els admiro perquè, enfront de la poderosa maquinària de l'exèrcit castellà, se n'han sabut sortir; perquè s'han sabut guanyar la independència; perquè s'han buscat uns aliats eficaços i constants. Però també els admiro perquè han demostrat que tenen imaginació. Ara fa poc més d'una dècada, diversos moviments culturals van saber convèncer la classe política que la cultura és una arma formidable de propaganda i que convé com a ambaixadora d'un país. Aleshores el govern portuguès va abocar una bona quantitat de diners -i no és un país ric!- per promocionar la seva literatura. El resultat és que vostès i jo llegim autors portuguesos que abans desconeixíem, i que a sobre tenen un Nobel.

Doncs ara són uns quants empresaris, polítics, economistes i gent preocupada per l'esdevenidor portuguès els que han muntat una agrupació d'unes 600 persones amb el nom Compromís Portugal per treure, diuen, Portugal de la seva mediocritat. Aquí la meva admiració esdevé enveja. Per què els catalans no podem fer una cosa així? I més, com ho han fet ells, sense lligar-se ni aixoplugar-se sota cap paraigua de partit. El mòbil és només Portugal. I ningú no els titllarà mai de tancats ni de poc cosmopolites perquè, com que tenen Estat, els està permès ser patriotes.

No m'ho sé imaginar als Països Catalans, tot i els esforços en aquest sentit d'Eliseu Climent i altres benemèrits patriotes. Els tics de l'espanyolisme del conmigo o contra mí han calat massa fondo. Això sí: tothom es trenca la boca per Catalunya. Però ningú no hi trenca cap llança. Ni tan sols un minúscul escuradents. Ai.