No ho sé a vosaltres, però a mi el president Maragall sempre em sorprèn. Es contradiu, té sortides incomprensibles, però de sobte et surt amb declaracions que t'enamoren. A mi m'han deixat de pasta de moniato les seves paraules sobre el PSOE. A Maragall se l'han rifat a Madrid, tant és així que un mandao com Bono s'ha ficat amb ell amb la seva poca gràcia habitual. La humiliació de Maragall respecte al pacte de l'Estatut -algú va dir amb raó que això hauria estat impossible amb en Pujol- és, òbviament, una humiliació a Catalunya, al seu Parlament i a les seves decisions democràtiques. I, quan semblava que Maragall callava i obeïa, explota i diu que el PSOE sempre ha estat deslleial amb el PSC: Suárez va pactar amb Tarradellas contra Reventós, i González va pactar amb Pujol contra Serra i Obiols. No sols, diu, el PSOE ha estat deslleial amb els seus socis catalans sinó que sempre ha preferit Convergència. Ara explica aquesta preferència a un de fora que tingui la paciència d'escoltar-nos i la curiositat de preguntar-nos. La patologia política només l'entenen els especialistes.

No hi ha dubte que Maragall no agrada a Madrid. Hauríem de preguntar-nos per què. Encara millor, els socialistes catalans s'haurien de preguntar per què. I obrar en conseqüència. Presentar aquesta preferència com un triomf d'Artur Mas és una fal·làcia; tan fal·laç que veges si encara Mas se'n tornarà enrere de la foto de la Moncloa. De moment, se li ha posat cara d'astut, com si hagués perdut la virginitat i no tingués a qui contar-li-ho. I no se m'acut res de pitjor que no poder contar-li a ningú com s'ha perdut de debò la virginitat.