Gràcies a una carta d'un lector publicada al diari Levante (20 de gener del 2005), que signa Vicent Puchades, m'assabento que a la manifestació a València del 27-N hi havia una pancarta que deia: "Falsa esquerra, la que no parla la llengua dels obrers i llauradors". És una de les frases més felices que he llegit els darrers vint anys. Perquè hi ha una esquerra, catalana i valenciana, que encara creu que la llengua catalana és cosa de la burgesia i que encara pensa que no hi ha més que un nacionalisme de dretes, com va estipular Jordi Solé Tura a Catalanisme i revolució burgesa fa més de trenta anys. I no cal dir una esquerra espanyola (o francesa o de qualsevol Estat, amb la tradicional obnubilació davant el nacionalisme sense Estat, un nacionalisme defensiu i de supervivència que no entenen, perquè creuen que el seu nacionalisme és l'únic autèntic, com la religió vertadera, que sempre és la d'un, mai la de l'altre), que ha fet, i fa, mil giragonses per espolsar-se això tan incòmode de la llengua. És veritat que el PSUC va fer possible que el fàcilment alimentable sentiment lerrouxista no renaixés en els anys del franquisme, però també és veritat que l'esquerra mai no ha cregut en Catalunya i molt menys en els Països Catalans. Han calgut noves esquerres, contraposades, que fossin alhora nacionalistes, pagant-ho però al preu de ser eternament minoritàries.

No és gaire diferent aquest cas del del feminisme, que el reivindica l'esquerra però gairebé per obligació. En el fons, i si rasques una mica, et parlen de seguida de les excel·lències d'aquelles mares sacrificades que ja no hi són, diuen amb nostàlgia; totes les dones de l'esquerra que ens han deixat testimoni corroboren les dificultats que tenen entre companys, que en un no res els parlen de les cames i fan sarcasmes sobre les seves pitreres.

El tercer punt on l'esquerra vacil·la és l'ecologia. Ho deixen per als joves, això. No acaben de veure l'enorme transcendència política i humana de l'explotació immoderada dels recursos i les greus conseqüències que provoca.

Esquerra i llengua: vet aquí una manera de reobrir un debat que mai s'ha tancat, sinó eternament ajornat. Els espanyols que es diuen a ells mateixos d'esquerres haurien de fer alguna cosa més que ser ben educats: s'haurien de mullar. Els qui tenen el poder, els socialistes, haurien de superar els antics tambors.