Tinc la impressió que Bargalló ha obert la capsa de Pandora -que, de fet, és una gerra- de la comunicació, un sector que, en el seu aspecte públic és controlable -si volem i si podem i si en sabem...-, però que en el seu aspecte privat està travessat d'incomptables favors, de telefonades amb informació privilegiada, de pactes de sotamà, de dinars de treball, de favors mutus, de publicitat i subscripcions que, veges per on, recauen sempre sobre els mateixos, de llicències concedides a emissores o canals afins, etc. Fer net, fer-hi llum i taquígrafs, és una empresa titànica, i per dur-la a terme calen motivacions molt més fortes que un petit escàndol, que d'aquí a uns mesos ja no esmentarà ningú. El poder -qualsevol mena de poder- tendeix a acumular poder, i la informació és una font de poder. És tan fàcil d'entendre com un axioma que es compleix amb una regularitat cronomètrica: si un país té un exèrcit poderós, acabarà fent-lo servir; si es tracta d'un exèrcit invencible, el país en qüestió iniciarà guerres invencibles de tant en tant. La justificació pot canviar, però de l'ús de la força, fins ara, no se n'han trobat dissuasions suficients, ni als despatxos oficials ni al pati de l'escola.

Un exemple: Larry Rohter, corresponsal al Brasil del The New York Times ha estat expulsat d'aquest país per haver publicat que els brasilers "es pregunten si la inclinació de Lula per les begudes fortes no acabarà afectant la seva capacitat política com a president". El govern brasiler s'ha sentit terriblement ofès, car acusar el president d'alcohòlic és una llufa que, si te la pengen, no te'n pots desprendre mai. Hi ha hagut polèmica, a dins i a fora del Brasil. He mirat de seguir-ho una mica, i ¿sabeu què m'ha cridat l'atenció? Que ningú no es pregunta enlloc si la insinuació de Rohter és veritat. El que compta no és si els diaris diuen la veritat o no, sinó els efectes que tenen les seves pàgines sobre la política. Preocupant, oi?

Com és preocupant que descobrim que, després de tantes acusacions de supeditació al govern català (?), resulta que l'AVUI no sols no és el diari que rep més subvencions de la Generalitat -engrunes, i prou, tothom ho ha pogut llegir- sinó que està francament discriminat en altres camps, com ara les subscripcions o la publicitat institucional. ¿Us heu fixat, a més, que els qui més criden de vegades són els qui més haurien de callar?