No em digueu que no és surrealista que Carme Chacón, vicepresidenta primera del Congrés espanyol, hagi declarat a Antena 3 que "és una evidència que ni tan sols a Catalunya ningú vol veure la selecció espanyola competint contra la selecció catalana". No, senyora Chacón, no és una evidència. Encara més: és just al contrari. Si alguna cosa fa encara salivar aquest vell, cansat poble, és imaginar-se un partit, si pot ser de futbol, entre Catalunya i Espanya; si a sobre guanyava Catalunya, seria el deliri. Ja sé que de vegades un parla d'un país a partir de l'opinió d'un grapadet minúscul d'amics -alguns dels errors d'Aznar es deuen als que l'envoltaven, que opinaven el que ell volia sentir- i que hom fa extensiu a la majoria el que dilucidem en un sopar d'amics. Per tant, jo em puc equivocar tant com la senyora Chacón, ja que opinem sobre el tema coses incompatibles, contradictòries. Em sembla però que fa més anys i molt més temps que em dedico a aquesta mena de coses -debats, escrits, reflexions, trobades, lectures, etc.- que no la senyora vicepresidenta. Però és que a més hi ha uns fets que sustenten la meva opinió: la resistència dels espanyolistes a una tal mena d'encontre. De què tenen por? És fàcil d'imaginar: a l'explosió col·lectiva d'alegria que es donaria a Catalunya.

Dit això, i afegit que em sento decebuda que no avancem en un terreny com l'esport, també vull dir que no em fa especialment feliç que els catalans només ens il·lusionem amb fets simbòlics. Que només manifestem línies polítiques decidides quan es tracta de temes emotius. No és que consideri que els símbols no són importants, ni tampoc voldria menystenir l'emotivitat -en qualsevol dels dos casos em renyaria, amb tota la raó, el meu amic, el culte i intel·ligent Sebastià Serrano-, però em dol que només ens interessi el CAT als cotxes -uau!-, poder posar la bandera allà on vulguem -de cine!-, cantar Els Segadors davant del rei -oh quin plaer!-, poder parlar en català a la policia -quina sublim salivació!- i coses per l'estil, totes estupendes, però purament sentimentals. A mi doneu-me comunicacions amb Europa, la possibilitat de gestionar els propis recursos, la fi del lladronici fiscal de què som objecte, l'oficialitat única del català i la consecució de tots els meus drets civils i ja m'emocionaré abraçant la família. Qüestió de prioritats.