A propòsit de la polèmica sobre la llengua dels llibres que han d'anar a la Fira de Frankfurt, constatem un cop més que un dels mals que pateix aquest poble nostre és l'escàs acord que hi ha sobre allò que és català i allò que no ho és. No és només que no siguem capaços de veure una cosa tan clara com ara que la literatura catalana es fa en català i que la que es fa en castellà és castellana, no... És que no estem d'acord ni tan sols en les condicions que requereix un ciutadà per ser considerat català. El tema és tabú perquè hi haurà qui ho confondrà tot i voldrà veure-hi al·lusions a la puresa de raça o coses per l'estil. No seré pas jo qui s'escarrassi a intentar convèncer-lo del seu error o a demostrar la mala fe dels qui ho volen veure així. Ja s'ho faran... Però el que és innegable és que qualsevol poble necessita tenir clara la seva identitat i que nosaltres no la hi tenim i, en canvi, els qui se senten espanyols, sí, perquè els seus referents visibles -l'Estat- són clars i els nostres, no.
Identitat i vitalitat lingüística dels catalans, d'Àngels Viladot (1993), inclou una enquesta sobre aquesta qüestió amb un resultat força heterogeni, però una aclaparadora majoria hi responia que l'única condició per ser català era sentir-s'hi. Una manera de fer molt nostra: país acollidor, terra de pas, gent acostumada a integrar... Sense desmerèixer gens l'excel·lent llibre d'Àngels Viladot, però, penso que respondre que la condició per ser considerat català sigui sentir-s'hi és una manera de fugir d'estudi. És com si en un examen de física, davant la pregunta "Què és un àtom?", l'alumne contestés: "Un àtom és tot allò que queda definit per la paraula àtom". Una definició que conté la paraula definida ens deixa exactament allà on érem.
Em temo, doncs, que necessitarem algun element més objectiu per definir el terme; perquè allò de "és català tot el qui viu i treballa a Catalunya i té la voluntat de ser-ho" tampoc no ens val: què vol dir ser-ho? Ser què, exactament? Allò que tractem de definir...? Ja hi tornem a ser...!
L'Estatut diu: "[...] gaudeixen de la condició política de catalans els ciutadans espanyols que [...] tinguin veïnatge administratiu a [...] Catalunya" (art. 6.1). I també considera catalans "[...] els ciutadans espanyols residents a l'estranger que hagin tingut a Catalunya el darrer veïnatge administratiu [...]" (art. 6.2). Malament...! Malament perquè, segons això, resulta que si m'empadrono a Vinaròs ja no sóc català, però, curiosament, si ho faig al Perú, sí.
Malament també perquè, segons l'actual Estatut, per ser català, cal ser espanyol; i malament perquè aquest Estatut exclou els ciutadans de la Catalunya Nord i Andorra i, a més, els dels altres països catalans, molts dels quals creuen en una nació comuna. Ja avisa, però, que la seva és una definició no ben bé de què és un català, sinó de què és un català "a efectes del present Estatut". Per tant, tampoc no ens serveix ben bé.
Hi ha altres preguntes que generarien controvèrsia. Com,per exemple, cal ser espanyol per ser català, com diu l'Estatut? Ser-ho és, doncs, una manera de ser espanyol? Són compatibles tots dos termes? Hi ha qui pensa que són excloents... Són independents? És a dir, es pot ser una cosa sense ser l'altra, però també ambdues coses alhora?
Un espanyol no deixa pas de ser-ho pel fet d'anar-se'n fora. Per què, doncs, el nostre Estatut lleva als nostres ciutadans la condició de catalans si s'empadronen a Lugo, posem per cas? O a Elx...! Ser català és una naturalesa estrictament administrativa, com sembla consagrar el text legal, o és quelcom més? Cal esperar que el nou text es redacti d'una manera més imaginativa i reculli la sensibilitat dels qui pensem que el terme català remet a uns referents fonamentalment culturals i, lògicament, també territorials, però no exclusivament.
El diccionari normatiu defineix el terme català com a "Natural de Catalunya" i com a segona accepció, "Natural dels Països Catalans". Això inclou determinats ciutadans que ni comparteixen els nostres trets culturals ni s'identifiquen amb els nostres símbols i, a més, reneguen obertament de la catalanitat. És lícit obligar-los a ser el que no volen pel fet més o menys accidental d'haver nascut en aquesta terra? I, per l'altre costat, tampoc no sembla just que tota persona nascuda fora de Catalunya quedi automàticament exclosa de catalanitat si s'hi ha integrat socialment i culturalment.
Com no és just tampoc, per als qui sí que hi hem nascut, que la nostra nacionalitat sigui una cosa tan feble, tan versàtil, tan etèria que s'esborri només pel fet d'anar a viure una mica més enllà de l'Ebre...
I al final, havent-me plantejat tantes preguntes, havent-hi reflexionant tant, havent-ne parlat amb persones de sensibilitats tan diverses...; al final, havent volgut aclarir-m'ho a mi mateix, no he estat capaç de trobar una resposta que em satisfaci plenament; perquè, a cada intent, sempre hi he trobat una escletxa d'inexactitud...
Ja ho veieu, quin greuge, el dels ciutadans de les nacions sense Estat propi: ens és negat fins i tot saber què som! I quan una nació no té referents col·lectius clars, la seva integritat té els dies comptats.